“El primer cel és inventat (...)”,
Jaume Sisa (El setè cel)
Hi ha torrents que corren lliures i hi ha gorgs profunds. Hi ha arbres que volen tocar el cel, i d’altres que es conformen amb l’obaga. Hi ha coses que suren i n’hi ha que s’enfonsen en el més profund dels silencis.
Hi ha animals que quan moren criden, i n’hi ha que no. Però en els ulls d’un gran mamífer ferit no és difícil veure-hi la sensació d’empresonament i tristesa quan la mort s’anticipa al final de la vida i arriba rodejada de dolor. I si el patiment i la pena van per dins, poden ser encara més destructius.
L’animal ferit ha optat per l’escenari d’una agonia a l’ombra; a l’ombra d’un torrent de gorgs profunds. Està greument ferit, i si hi hagués una solució, seria com un dau de tres cares sacsejat per destins de qui sap quin estrany origen. La seva ferida és gran i ampla com l’escletxa irreversible d’un terratrèmol, i tot i així, en la mirada resignada de la bèstia encara hi rau un bri d’esperança de recuperar la vida; com un etern enamorat que no pot ni concebre ni entendre una negativa rotunda com la mort.
***
—No.
—Vaaaaa, només una estona...
—Que no tens deures per demà?
—No, avui hem anat d’excursió.
—Ah sí? I com ha anat?
—Bé, no era ben bé una excursió. Vull dir que no ens han deixat jugar ni aquestes coses. Hem fet la visita a l’institut amb els de l’escola, perquè si aprovem ja hi anem l’any que ve.
—I t’ha agradat?
—Està força bé. Tenen una sala d’ordinadors i un laboratori molt grans, i un lloc per xerrades i un edifici sencer per fer educació física. Ens han dit que quan hi anem estudiarem assignatures com filoso-fia i ten-no-lu-gia. Tu saps què són aquestes coses? Ens ho han explicat una mica per sobre, però sembla molt complicat...
—És tecnologia. I no és tan complicat si deixes de ser un mandrós i estudies una mica! La filosofia té a veure amb el pensar; amb reflexionar sobre les coses i tenir-ne opinions al respecte. I la tecnologia ens envolta per tots cantons! És el que fa que les coses siguin sempre més i més fàcils. Per exemple els engranatges i els xips i les càmeres digitals i els mòbils i les pantalles planes i els teus videojocs, i els ordinadors que tindreu a l’insti!
—I tooooootes les coses del món estan online i tenen xips que ho saben tot?
—No, germanet... Hi ha coses que no tenen un sistema intern que poguem controlar.
—Que saben què seré, jo, de gran?
—Això ja ho podries començar a pensar tu, que ets qui ho triarà...
—I, Montse... Saben què seré a la pròxima vida?
—Això t’ho puc dir fins i tot jo. Un somiatruites, seràs!
—Ah sí?
—No, Joel... Això ho ets ara.
—Doncs què?
—I jo què sé!! Hi ha coses que no es poden saber, i hi ha coses que són perquè sí! I ara estigues calladet una estona, eh?
—Però Montse, i si sóc una formiga perquèsíiii...?
—Joel, ara haig d’estudiar.
—I què estudies?
—Sobre ferides i curacions.
—I curaràs el nostre planeta? Diu el profe de naturals que a la capa d’oz...
—Joel! Vés a buscar el veí i jugueu una estona al simulador online... Que ja m’has distret prou de la feina i no estic per salvar planetes!
—Ara sí que em deixes jugar...?
*
Un dau de tres cares xoca i roda, cau i rebota, balla i s’estimba avall per les pedres d’un precipici seriós. Dos pec tres, un, tres, un, dos, dos clec tres pic un cloc Tres Dos Un. Una cara enlairada, mirant el cel, clarament ostenta un 1. Comença la partida.
*
—Com mola aquest joc... És com ser un jugador de futbol de veritat!
—És el World Cup, va sortir l’any passat. Però a mi ja em té avorrit... Em sembla que buscaré entre els videojocs vells a veure què trobo...
—Hm? — El nen del Segon Segona està distret. És una mica més en un camp de futbol virtual que no pas dins d’aquella habitació. Un noi s’aixeca i l’altre presencia just en aquells moments la sensació simulada d’un gol acabat de marcar amb el més elegant dels estils... El públic esclata d’alegria...Un orgasme precoç construït de personatges ficticis, que l’apropa a una felicitat d’orígens psicològicament complexos, envaeix els seus sentits —que l’absorbeixen com una esponja.
El Primer Món gira a deumilmilions de kwts per segon dins la ment d’un nen d’11 anys que ve del Segon Món; terra de ningú. La seva velocitat crea llum com les bombetes o les idees; una llum que transcendeix les fronteres del cervell i la raó. Els ulls li brillen. Projectada sobre un pla que podria ser real, d’un blau intens com de cel de veritat, oneja la bandera de la tolerància i la globalització, i l’únic que està prohibit és prohibir la imaginació. Les imaginacions o il.luminacions es poden guardar en xips sota la pell, patentats per sempre en nosaltres. Sobre nosaltres. Dins de nosaltres. En el format que desitgem. Tot té una etiqueta i tot és classificable, i per tant tot està bé. Pots inventar sensacions. Invocar-les. Copiar-les. Expropiar-les. Pots fer tot el que vulguis i, el que és el millor de tot, pots tenir, acumular i col.leccionar tantes coses com vulguis. Però no pots oblidar-te del manteniment. Tot té un preu i, malgrat la redundància, a les societats capitalistes el preu és molt més alt del que sembla.
Ara el gol li han fet a ell. Un jugador professional, de primera divisió, cau de genolls sobre la gespa perfecta d’un estadi de futbol il.luminat. Com un nen frustrat, les llàgrimes li rodolen per les galtes contretes per un rictus dramàtic, i sent el buit de la derrota lentament menjant-se’l per dins. Els bits brillants es reflexen en petits estalls de llum de les llàgrimes del nen del segon segona, a l’altra banda de la pantalla.
**
El fred del misteri és creuat per un vent violent que fa caure el dau una miqueta més avall. S’entrebanca amb unes arrels, però segueix caient avall entre les roques irregulars del precipici. Tres plac dos, tres, clic, un, dos, poc tres cac, Tres Dos. Dos. Una pantalla difícil.
**
Nord. Sud. Est. Oest. Nord, Sud, eEst, Oest.Hi ha un minúscul marge d’error al microxip del GPS d’un cotxe d’última generació, d’algú que té una vida mediocre per alguns i collonuda per d’altres. Xassis aerodinàmic, folre ergonòmic, fars de neó. Places per a un jugador, o fins a 4. Podria pertànyer a algú que tingui un retrat de família feliç sobre el moble de l’entrada de la casa de muntanya, i un nen i dos gossos de raça cuidant l’imperi. El petit error del GPS és el Segon Món, a cavall d’entre el Primer i el Tercer, coix, defectuós —per causes poc aparents però prou científiques—, rovellant-se de nostàlgia prematura.
No agafa del tot bé les corbes. És com el punt violent que ha tingut sempre la humanitat, o com el punt d’humanitat que ha de tenir enterrat dins qui dispara una arma (i ha de tancar els ulls). En tot cas, sempre present tot i sempre estar una mica fora de lloc respecte els nostres cànons de bellesa vital.
El Segon Món ha tastat la velocitat i l’adrenalina. L’han empresonat en un hedonisme creixent, premsat per la matèria i l’economia, mentre perd interès per la precarietat de la llibertat de la pobresa, i finalment deixa de preguntar-se si allò li agrada (a vegades sí!) o no li agrada (tant sovint que no!) la seva condició. S’afligeix perquè no té un estat propi al que aspirar (a part d’emmirallar-se en el Primer), sinó que lentament muta en el peu fent baixar el pedal de l’accelerador amb massa obstinació i frustracions: tot fet un nus... De sobte, en aquells últims segons de vida, semblaria una mica cruel que tantes aspiracions i males èpoques acabessin estimbant-se amb la vida per un precipici, en canvi d’arribar lenta però paulatinament a un estat-objectiu de felicitat. Però sembla que el conductor, el nen que experimenta amb la joguina nova, hagués confiat més i més en la precisió d’una marca i uns complements d’un xip envoltat de ferralla, en canvi de guiar-se per la seva pròpia intuïció.
Però d’aquesta manera, el GPS sabrà el punt exacte d’on va morir —bé, quasi — i la família tindrà una dada més per arxivar. O, amb una mica de sort, el conductor tindria temps de treure’s el mòbil de la butxaca plena de sang... i trucar. Però la versió 3.4 no dona l’opció.
—Ga-me-o-verrr!!!
—Ja has acabat el joc? Que és molt fàcil?
—És que m’he mort. No he calculat bé la corba.
—Ah. I fins on has arribat?
—Ui, a la setena o vuitena pantalla, però ara no estic entrenat...
—I què passa si no et mors? Fins on s’arriba?
—Sempre m’he acabat morint. No sé si s’arriba a algun lloc al final. Només sé que cada vegada la pantalla és més i més difícil, i les carreteres es van fent més complicades, i en algun moment acabo fallant.
—Doncs si jo em morís de veritat, a la pròxima vida m’agradaria ser un corredor de cotxes de formula 1.
—Doncs per si de cas surts formiga, ho pots provar en aquesta. Vols?
—Sí! — diu el nen del segon segona, excitat amb la proposta, havent oblidat ja del tot la tristesa profunda del final del joc anterior, quan un gol de l’enemic li havia foradat l’estómac.
L’animal ferit respira lenta i no gaire profundament per evitar en la mesura del possible el dolor, però la ferida és greu.El sospir d’un nen que s’acaba de despertar fa oscli.lar el dau de tres cares que havia quedat mal col.locat sobre una pedreta que ara s’acaba de desprendre. Cauen un tros, xoca altre cop: coc, dos, crac, un, pic, dos, tres, dos, crec... El darrer impacte és més suau i el dau deixa de caure avall per colpejar-se una mica els cantons contra el fons del precipici. Ha tocat fons. Un Tres alineat alça el cap per mirar el cel, que ja és distant entre les altíssimes parets de roca que el rodegen. Un blau que havia set intens i únic, ara és una petita franja pàlida que amb prou feines li fa brillar els ulls.
***
—Aquest altre joc és molt divertit: és de matar uns que es diuen capatasses pel mig d’unes plantacions de plàtans. La Bananera 2.0.
—El meu pare va ser capataz d’una bananera abans de que vinguéssim aquí.
—Ostres! I són dolents, els capataces?
—No tots... El que passa és que els altres els agafen mania perquè ser capataz és superior, no és tan cansat, i els amos no els putegen tant... Però a canvi tens l’odi dels companys de feina.
—I com va trobar la feina aquí?
—La germana de la meva mare, que fa anys que viu aquí, va convèncer a la meva d’intentar fer servir el correu electrònic... I la meva mare el revisava un cop a la setmana des del port, i van estar en contacte durant força temps, fins que el meu pare havia guanyat prous diners i la meva mare havia organitzat les coses per marxar.
—Que teníeu moltes ganes de veure món?
—...Suposo que més que res no volíem ser en el nostre.
***
Inexplicablement, un dau de tres cares que s’havia engendrat dins el teu cap, et recorda que les seves arestes són impossibles. De sobte no existeixen ni nombres i cares, i el poliedre imaginari es transforma en una sola esfera; un sol món. L’amalgama d’històries que l’habiten són parts del motor que la fan girar sobre un eix gravitatori, desplaçant-se maldestrament pel sòl polsós del fons de l’esquerda (frhum, frhum, pec, ffff, un, frhuum, frhum, clec, un...). El vent gelat del misteri pentina l’esfera, empenyant-la cap endins de la ferida de la terra, cap a una llum distesa que ningú sap què aguarda.
Tu, jo, i potser aquests personatges, hem somiat alguna vegada en aquest animal ferit que és La Terra, mentre alguna partícula de sort i destí se li enfonsa en l’esquerda de la carn adolorida. El que no sabem és què farà cada persona quan, dins aquest somni, pugui allargar el braç per acariciar la bèstia ferida.
De moment l’Un Sol Món rodola per l’escletxa cada vegada un xic més ràpid. Fent càlculs no massa complicats, deduïnt-ho per intuïció i experiència també, sabem que no falta gaire per perdre’l de vista.
Fan falta braços i mans que el vulguin bressolar...
