TiQuiZia

en recerca de l'ànima

2006-12-07T04:10:00.000-06:00

“És tan tèrbola la meva ànima, que sols en ocasions en trec algo d’útil.”

(el noi del riu)

Enmig d’una habitació, hi ha una pila d’argila. Un artista es recolza contra un dels racons de l’estança; protegint-lo de la imantació de la matèria, però alhora limitant-lo a ser allà i no encara uns metres més enrere, en algun lloc segur que l’empari del repte creatiu.

Allà al centre, en una enorme pila, l’argila respira. El perfum que desprèn sedueix l’artista, que fa un parell de passes endavant, buscant l’equilibri. Palpa en la densitat de l’aire la temperatura i s’imagina acariciar aquella matèria, conduir-la a diferents formes, rebutjar-ne peces, acabar posant pedaços, reconduint., reacariciant la terra.
Hi ha alguna cosa viva que s’encén dins seu quan s’hi apropa; quan gairebé la toca, s’atura. Quasi la sent, però juga encara a preguntar-se si ella respondrà com voldria, o si tindrà giravolts inesperats que seran reptes pels dits que, ja ansiosos, frisen per moldejar-li capricis.
Tots dos cremen...

Davant la pira de matèria, l’artista foll es llança a l’escalada, buscant un cim empíric que l’apropi a l’ànima, que li embriagui l’ànima, que l’atrapi entre els braços i li escolti la respiració, la temperatura, la dolçor de l’alè; que li aixequi lentament les faldilles sentint com la pulsió li recorre el llarg de tota l’espinada. Dins la seva ànima per primera vegada; convertit en ànima dins del seu propi cos per primera vegada. Capaç d’expulsar enfora encenalls d’essència a través de les mans i la mirada.

Tots dos cremen... l’artista en el delit, la matèria en l’exaltació de la física i del desig.

I passen les hores.

Però el camí té descensos i descansos: l’artista es frustra, descarta, s’enfada; llavors canvia, retoca, hi torna.
L’argila es descompon en fracassos i reconstrueix en nous projectes, neta per fora, a vegades encara nuada per dintre, curulla de records.

Tanmateix les mans, quan maduren, acaben per reconciliar passats i presents en una sola estructura.
El tempteig acaba prenent forma; amb tranquil·litat la pira comença a formar-se de la deforma, i cada corba i cada incís s’expliquen per pura existència; són vius, són necessaris. I és escalfor. L’abraçada d’una matriu que descansa en forma de lluna, recolzada en la foscor de les entranyes calentes. S’instaura lentament la calma quan el cor encara els batega ràpid, però minva, acallant a poc a poc els rastres...
La descàrrega, l’onada de plaer, ara du al llom la pau d’una experiència reviscuda, que es gronxa en l’ abraçada de l’ànima, desprenent desig de vida, de continuïtat.

La pau batega a compàs de la nit que embolcalla les finestres.

Veig una habitació quasi buida. Al mig de l’estança, dorm un artista, i encara a tocar del seu somni, rau la seva ànima sota una tela d’argila fina: apunt per regalar-la a qui la pugui entendre.

saber de tu.

2006-10-30T12:19:00.000-06:00

Què és saber de tu si tu no vols saber de mi? Els destins són imprevisibles. Aventuro a tòrcer el futur del meu destí però aquest m'estira enrere i m'assenyala impetuós el meu jo i la meva circumstància.

Vull escriure però els meus dits es retracten de tot allò que vull dir. En resulta una història mal transmesa que ni tansols nosaltres podrem comprendre.

Sovint he pensat que no tenia dret a trobar-te a faltar i amagava els records de les teves coses enterrades encara més avall que la meva tomba. Hi ha tants secrets que no sabrem mai l’un de l’altre; però sabrem, l’un de l’altre, què en pensen els tercers que van d’una banda a l’altra.

Però ara la terra respira i jo també vull respirar, i deixaré que les emocions vinguin quan vulguin; els records floreixen sols als jardins dels cementiris. A ca la meva tomba, toca arrancar claus i deixar les tapes dels taüts obertes. Que entri l’aire!

He plorat a vegades, i què? També he tingut fantasies que m'han fet dubtar, i alguna recaiguda en la nostàlgia. Però deixo les portes obertes. Encara que saber de tu sigui tremolar tota jo al llindar d’aquestes portes.

Que pot empàtic seria un déu que no gaudís ballant! No m'agrada aquesta tensió estàtica que viu la humanitat. Vull pujar muntanyes sense catalogar-les i ser molt més aquí que allà i no allà mentre sóc aquí. Viure tranquil.la, com abans. Creient en les coses grans mentre ens passaven grans coses; recreant-nos en les nostres petiteses i en les nostres petites precioses eternes coses. Ser-hi allà, també, per afrontar la resta de paradoxes.

Però allà era llavors i ara és això. Saber de tu, ara més lluny que mai, és com despertar-se plorant i allargar els braços i trobar aire i taüts tancats que te'n priven; aire en el que no es pot respirar; aire que ofega.
Intento com un peix fora de context respirar per alguna via remota, però em colguen palades de terra i més terra i més terra; i llavors una humida i freda foscor.

Alguna vegada surto del meu amagatall però llavors m'envaeix una mica la tristesa: hi ha tantes fulles seques que han colgat el meu bosc...! Fulles i fulles i fulles caient del cel, coltxes de colors de tardor que anuncien l'hivern irreversible.

Saber de tu ara és recordar un paisatge glaçat i convidar-lo a jaure al meu costat; fer-li lloc al llit on tantes nits havia cremat part de l'amor que ara ens separa. Plorar, voler abraçar-te.

És esperar enmig d'aquest bosc el desglaç amb parsimònia mentre la bogeria es riu de nosaltres des del fons de les nostres butxaques.

Si tansols pogués bufar i espolsar els fantasmes...

retratos

2006-10-08T11:20:00.000-05:00

el mar cubría su pensamiento de azul, la sonrisa del cielo colgando de sus orejas... —mientras la tarde, lenta, nos hacía enmudecer.

En uno de esos silencios que nos llenaban la boca y el pensamiento, vi su mirada perdida entre las nubes que pintaban el crepúsculo. Entre sus manos bailaban los dados del azar. Y sonaban con una música misteriosa.

De su boca emanaba el misterio de la vida. Nos mirábamos y sabíamos cuando callar para escuchar el océano, que traía cada noche más dudas y preguntas.

Un día me pintó la boca de rojo y me pidió que coloreara la vida.

pells al sol

2006-10-03T02:54:00.000-05:00

a la mama.

¿i no era pecat, digues, no era pecat que descobrissin la vida poques hores abans que la mort?

El cor gairebé sempre bategava al compàs de la foscor monòtona, de pudor apresa, dels crits intermitents i de l'absurditat del silenci.

Hi ha qui diu que quan es fa un silenci general, passa un àngel. Jo diria que per alguns, passa un dimoni en forma de pregunta.

però és tant sovint que la resposta s'amaga ràpida i avergonyida sota els llençols opacs de l'hipocresia...!

—Això és normal —diu el somriure falç.

—Què és normal? —xiuxiueja el dimoni.

Però deixem la filosofia de butxaca per qui té temps de païr-la. Hi ha qui dedica el seu temps lliure a sobreviure.

Havien nascut entre aquelles parets fosques i brutes, acostumades a aquelles mans impertinents i fortes que feien d'elles i els seus fills allò que volien.

Una xerrameca llunyana que ja no sentien de bon matí despertava la seva apagada consciència. Llavors la porta, la revisió, les mans. Els crits, el menjar. L'orinar-se al llit i defecar al llit i dormir allà mateix entre aquella pudor apresa, els crits intermitents, l'absurd silenci. El dimoni.

Ningú els havia explicar mai què era un dia; el transcurs de l'espai-temps era la foscor i la seqüència.

Molts pensarab que exagero, però hauran de vigilar de no deixar parlar obertament al dimoni:

—Podíem parlar de vida?

—Era just aquell transcurs de pors i mort?

Pocs es podran justificar. Els altres callaran. Alguns miraran cap una altra banda. Doncs avui jo parlo per les morts injustes, però sobretot per les vides injustes; per les morts-en-vides.

Per les pells sota el sol d'aquell dia en qupe veieren la vida durant uns moments completament nous i bells, just unes hores abans de desaparèixer per sempre per l'horitzó.

Aquell dia les vam veure. Apareixien i desapareixien per nosaltres per primera vegada. Naixien i morien de l'esglai de néixer en mort.

Eren velles. La seva funció reproductiva, la seva caiguda a l'abisme final del cicle després de donar llum a tantes vides, les conduïa paradoxalment a la vida; a l'inici just abans del final.

Llençades a l'oblit, havent nascut a l'oblit i havent parit tants centenars de vegades en l'oblit.

5 truges velles.

Els cossos pesats, els ventres bruts, les potes coixes. Però les orelles dretes i el coll alçat com mai, els ulls xopant-se de mils d'imatges, el nas arrufat a la brisa, les pells al sol.

Una flor esclatava a poques passes del tancat del costat de la granja de porcs. Volaven unes orenetes amb el xivarri dels matins als becs i a les ales. Les truges trepitjaven terra per primera vegada, veien llums i colors per primera vegada, veien el sol per primera vegada.

Passaven passejant homes i dones com els de les mans. Alguns passejaven gossos, d'altres nens, i alguns corrien contents. N'arribaven uns amb un animal de motor i rodes grosses.

Un núvol es cargolava graciós al paisatge que no podien deixar de mirar, i segurament els seus cors ja sangraven per dins preguntant-se per què no havien sentit tot allò abans.

Però enmig del silenci, abans que arribi la resposta i molt abans que passi un dimoni a preguntar-s'ho, les truges són degollades a l'escorxador.

quan em llegies.

2006-09-21T17:04:00.000-05:00

Comença la tardor.

Caben poques coses entre les últimes llums del dia. Potser els núvols ràpids i els ocells piocs ajocats als racons dels patis. Els gats miolant fluix i el temps allargant-se just per encaixar-hi la melancolia.
També hi cap aquell moment de solitud de tardes que convida a estirar-se sobre les lloses calentes, intentant copsar l'estiu que es desfà depressa.
La llum que minva ressalta la textura de les pàgines plenes de mots inconnexes. Borrosos. Els pensaments són lluny, lluny, volant més enllà de l'ara; sobre els caps dels estornells i sota la molsa de l'obaga.
L'ara, penso. L'ara no hi cap quan comença la tardor.
Miro el llibre, miro el cel. Noto com una formiga se m'enfila lentament per la cama.
L'ara no es pot desprendre d'un hivern inevitable que l'engolirà a glops de temps.
I l'hivern és un abans, com un imperi de nostàlgies, impossible de desprendre's de demàs que, per sort, poden somiar-se primaveres.

Fa estona que els meus dits orfes s'han cansat de seguir paraules inconnexes. Tanco el llibre i premo la cara contra l'herba verda, tant indiferent a l'herba groga que a vegades rau dins meu.
L'herba, els núvols, el cel. Tot és gairebé igual que sempre, menys tot el que ha canviat. Però tot el que ha canviat segueix, més o menys igual, arxivat en la memòria.

Tot l'allò que sobra si no vull recordar quan em llegies.

carta melancòlica a Qamar.

2006-07-14T21:49:00.000-05:00

Es fa fosc, es fa fosc, es fa fosc.
Les cares enceses s’apaguen avergonyides sota llençols freds. Ratolins i musaranyes corren camps a través burlant-se d’una lluna tènue.
La nit respira.

Els nostres rostres intenten mirar més enllà de les muntanyes, on l’ull de llum s’ha enfonsat amb un silenci sepulcral.
Es consumeixen de tristesa les flors, corbant-se sobre les seves tiges, negant-se a la gravetat imantada de Qamar.
Fidels al sol, carregades de dol les criatures somiquen; i de dia dibuixen espirals al cel, amb els seus pètals i les seves plomes.

Fa estona que els cristalls de sol es retiraven d’entre les fulles a llepades lentes. Els ocells han emmudit veient crepitar les ombres, que s’han allargat des de les bases de totes les coses fins confondre’s amb la pròpia foscor. La penombra sura entre els camps de gira-sols. El dol s’amaga entre les seves expressions tristes; i vesteix de carbó. Or, i carbó.

Als camps, espirals daurats romanen immòbils al costat de les carreteres, com dòlmens efímers perduts en el temps. La palla seca i cansada s’estima ara, premsada en l’obaga de la seva intimitat, reclosa endins; melic de la terra.

Però a tots ens arriba la nit.
Fins i tot aquí, Qamar, on recollim els teus versos a grapats en plena matinada.

Es fa fosc, es fa fosc, es fa fosc. El cor batega encenent estels i evocant somnis.
El dol dels gira-sols s’estén com la mà oberta del seu palmell sobre la meva galta: irrevocable.

mons: 1, 2, 3. —La bèstia ferida—

2006-06-30T01:06:00.000-05:00

“El primer cel és inventat (...)”,

Jaume Sisa (El setè cel)

Hi ha torrents que corren lliures i hi ha gorgs profunds. Hi ha arbres que volen tocar el cel, i d’altres que es conformen amb l’obaga. Hi ha coses que suren i n’hi ha que s’enfonsen en el més profund dels silencis.

Hi ha animals que quan moren criden, i n’hi ha que no. Però en els ulls d’un gran mamífer ferit no és difícil veure-hi la sensació d’empresonament i tristesa quan la mort s’anticipa al final de la vida i arriba rodejada de dolor. I si el patiment i la pena van per dins, poden ser encara més destructius.

L’animal ferit ha optat per l’escenari d’una agonia a l’ombra; a l’ombra d’un torrent de gorgs profunds. Està greument ferit, i si hi hagués una solució, seria com un dau de tres cares sacsejat per destins de qui sap quin estrany origen. La seva ferida és gran i ampla com l’escletxa irreversible d’un terratrèmol, i tot i així, en la mirada resignada de la bèstia encara hi rau un bri d’esperança de recuperar la vida; com un etern enamorat que no pot ni concebre ni entendre una negativa rotunda com la mort.

***

—No.

—Vaaaaa, només una estona...

—Que no tens deures per demà?

—No, avui hem anat d’excursió.

—Ah sí? I com ha anat?

—Bé, no era ben bé una excursió. Vull dir que no ens han deixat jugar ni aquestes coses. Hem fet la visita a l’institut amb els de l’escola, perquè si aprovem ja hi anem l’any que ve.

—I t’ha agradat?

—Està força bé. Tenen una sala d’ordinadors i un laboratori molt grans, i un lloc per xerrades i un edifici sencer per fer educació física. Ens han dit que quan hi anem estudiarem assignatures com filoso-fia i ten-no-lu-gia. Tu saps què són aquestes coses? Ens ho han explicat una mica per sobre, però sembla molt complicat...

—És tecnologia. I no és tan complicat si deixes de ser un mandrós i estudies una mica! La filosofia té a veure amb el pensar; amb reflexionar sobre les coses i tenir-ne opinions al respecte. I la tecnologia ens envolta per tots cantons! És el que fa que les coses siguin sempre més i més fàcils. Per exemple els engranatges i els xips i les càmeres digitals i els mòbils i les pantalles planes i els teus videojocs, i els ordinadors que tindreu a l’insti!

—I tooooootes les coses del món estan online i tenen xips que ho saben tot?

—No, germanet... Hi ha coses que no tenen un sistema intern que poguem controlar.

—Que saben què seré, jo, de gran?

—Això ja ho podries començar a pensar tu, que ets qui ho triarà...

—I, Montse... Saben què seré a la pròxima vida?

—Això t’ho puc dir fins i tot jo. Un somiatruites, seràs!

—Ah sí?

—No, Joel... Això ho ets ara.

—Doncs què?

—I jo què sé!! Hi ha coses que no es poden saber, i hi ha coses que són perquè sí! I ara estigues calladet una estona, eh?

—Però Montse, i si sóc una formiga perquèsíiii...?

—Joel, ara haig d’estudiar.

—I què estudies?

—Sobre ferides i curacions.

—I curaràs el nostre planeta? Diu el profe de naturals que a la capa d’oz...

—Joel! Vés a buscar el veí i jugueu una estona al simulador online... Que ja m’has distret prou de la feina i no estic per salvar planetes!

—Ara sí que em deixes jugar...?

Un dau de tres cares xoca i roda, cau i rebota, balla i s’estimba avall per les pedres d’un precipici seriós. Dos pec tres, un, tres, un, dos, dos clec tres pic un cloc Tres Dos Un. Una cara enlairada, mirant el cel, clarament ostenta un 1. Comença la partida.

*
—Com mola aquest joc... És com ser un jugador de futbol de veritat!

—És el World Cup, va sortir l’any passat. Però a mi ja em té avorrit... Em sembla que buscaré entre els videojocs vells a veure què trobo...

—Hm? — El nen del Segon Segona està distret. És una mica més en un camp de futbol virtual que no pas dins d’aquella habitació. Un noi s’aixeca i l’altre presencia just en aquells moments la sensació simulada d’un gol acabat de marcar amb el més elegant dels estils... El públic esclata d’alegria...Un orgasme precoç construït de personatges ficticis, que l’apropa a una felicitat d’orígens psicològicament complexos, envaeix els seus sentits —que l’absorbeixen com una esponja.

El Primer Món gira a deumilmilions de kwts per segon dins la ment d’un nen d’11 anys que ve del Segon Món; terra de ningú. La seva velocitat crea llum com les bombetes o les idees; una llum que transcendeix les fronteres del cervell i la raó. Els ulls li brillen. Projectada sobre un pla que podria ser real, d’un blau intens com de cel de veritat, oneja la bandera de la tolerància i la globalització, i l’únic que està prohibit és prohibir la imaginació. Les imaginacions o il.luminacions es poden guardar en xips sota la pell, patentats per sempre en nosaltres. Sobre nosaltres. Dins de nosaltres. En el format que desitgem. Tot té una etiqueta i tot és classificable, i per tant tot està bé. Pots inventar sensacions. Invocar-les. Copiar-les. Expropiar-les. Pots fer tot el que vulguis i, el que és el millor de tot, pots tenir, acumular i col.leccionar tantes coses com vulguis. Però no pots oblidar-te del manteniment. Tot té un preu i, malgrat la redundància, a les societats capitalistes el preu és molt més alt del que sembla.

Ara el gol li han fet a ell. Un jugador professional, de primera divisió, cau de genolls sobre la gespa perfecta d’un estadi de futbol il.luminat. Com un nen frustrat, les llàgrimes li rodolen per les galtes contretes per un rictus dramàtic, i sent el buit de la derrota lentament menjant-se’l per dins. Els bits brillants es reflexen en petits estalls de llum de les llàgrimes del nen del segon segona, a l’altra banda de la pantalla.

El fred del misteri és creuat per un vent violent que fa caure el dau una miqueta més avall. S’entrebanca amb unes arrels, però segueix caient avall entre les roques irregulars del precipici. Tres plac dos, tres, clic, un, dos, poc tres cac, Tres Dos. Dos. Una pantalla difícil.

**
Nord. Sud. Est. Oest. Nord, Sud, eEst, Oest.Hi ha un minúscul marge d’error al microxip del GPS d’un cotxe d’última generació, d’algú que té una vida mediocre per alguns i collonuda per d’altres. Xassis aerodinàmic, folre ergonòmic, fars de neó. Places per a un jugador, o fins a 4. Podria pertànyer a algú que tingui un retrat de família feliç sobre el moble de l’entrada de la casa de muntanya, i un nen i dos gossos de raça cuidant l’imperi. El petit error del GPS és el Segon Món, a cavall d’entre el Primer i el Tercer, coix, defectuós —per causes poc aparents però prou científiques—, rovellant-se de nostàlgia prematura.
No agafa del tot bé les corbes. És com el punt violent que ha tingut sempre la humanitat, o com el punt d’humanitat que ha de tenir enterrat dins qui dispara una arma (i ha de tancar els ulls). En tot cas, sempre present tot i sempre estar una mica fora de lloc respecte els nostres cànons de bellesa vital.
El Segon Món ha tastat la velocitat i l’adrenalina. L’han empresonat en un hedonisme creixent, premsat per la matèria i l’economia, mentre perd interès per la precarietat de la llibertat de la pobresa, i finalment deixa de preguntar-se si allò li agrada (a vegades sí!) o no li agrada (tant sovint que no!) la seva condició. S’afligeix perquè no té un estat propi al que aspirar (a part d’emmirallar-se en el Primer), sinó que lentament muta en el peu fent baixar el pedal de l’accelerador amb massa obstinació i frustracions: tot fet un nus... De sobte, en aquells últims segons de vida, semblaria una mica cruel que tantes aspiracions i males èpoques acabessin estimbant-se amb la vida per un precipici, en canvi d’arribar lenta però paulatinament a un estat-objectiu de felicitat. Però sembla que el conductor, el nen que experimenta amb la joguina nova, hagués confiat més i més en la precisió d’una marca i uns complements d’un xip envoltat de ferralla, en canvi de guiar-se per la seva pròpia intuïció.

Però d’aquesta manera, el GPS sabrà el punt exacte d’on va morir —bé, quasi — i la família tindrà una dada més per arxivar. O, amb una mica de sort, el conductor tindria temps de treure’s el mòbil de la butxaca plena de sang... i trucar. Però la versió 3.4 no dona l’opció.

—Ga-me-o-verrr!!!

—Ja has acabat el joc? Que és molt fàcil?

—És que m’he mort. No he calculat bé la corba.

—Ah. I fins on has arribat?

—Ui, a la setena o vuitena pantalla, però ara no estic entrenat...

—I què passa si no et mors? Fins on s’arriba?

—Sempre m’he acabat morint. No sé si s’arriba a algun lloc al final. Només sé que cada vegada la pantalla és més i més difícil, i les carreteres es van fent més complicades, i en algun moment acabo fallant.

—Doncs si jo em morís de veritat, a la pròxima vida m’agradaria ser un corredor de cotxes de formula 1.

—Doncs per si de cas surts formiga, ho pots provar en aquesta. Vols?

—Sí! — diu el nen del segon segona, excitat amb la proposta, havent oblidat ja del tot la tristesa profunda del final del joc anterior, quan un gol de l’enemic li havia foradat l’estómac.

L’animal ferit respira lenta i no gaire profundament per evitar en la mesura del possible el dolor, però la ferida és greu.El sospir d’un nen que s’acaba de despertar fa oscli.lar el dau de tres cares que havia quedat mal col.locat sobre una pedreta que ara s’acaba de desprendre. Cauen un tros, xoca altre cop: coc, dos, crac, un, pic, dos, tres, dos, crec... El darrer impacte és més suau i el dau deixa de caure avall per colpejar-se una mica els cantons contra el fons del precipici. Ha tocat fons. Un Tres alineat alça el cap per mirar el cel, que ja és distant entre les altíssimes parets de roca que el rodegen. Un blau que havia set intens i únic, ara és una petita franja pàlida que amb prou feines li fa brillar els ulls.

***

—Aquest altre joc és molt divertit: és de matar uns que es diuen capatasses pel mig d’unes plantacions de plàtans. La Bananera 2.0.

—El meu pare va ser capataz d’una bananera abans de que vinguéssim aquí.

—Ostres! I són dolents, els capataces?

—No tots... El que passa és que els altres els agafen mania perquè ser capataz és superior, no és tan cansat, i els amos no els putegen tant... Però a canvi tens l’odi dels companys de feina.

—I com va trobar la feina aquí?

—La germana de la meva mare, que fa anys que viu aquí, va convèncer a la meva d’intentar fer servir el correu electrònic... I la meva mare el revisava un cop a la setmana des del port, i van estar en contacte durant força temps, fins que el meu pare havia guanyat prous diners i la meva mare havia organitzat les coses per marxar.

—Que teníeu moltes ganes de veure món?

—...Suposo que més que res no volíem ser en el nostre.

***

Inexplicablement, un dau de tres cares que s’havia engendrat dins el teu cap, et recorda que les seves arestes són impossibles. De sobte no existeixen ni nombres i cares, i el poliedre imaginari es transforma en una sola esfera; un sol món. L’amalgama d’històries que l’habiten són parts del motor que la fan girar sobre un eix gravitatori, desplaçant-se maldestrament pel sòl polsós del fons de l’esquerda (frhum, frhum, pec, ffff, un, frhuum, frhum, clec, un...). El vent gelat del misteri pentina l’esfera, empenyant-la cap endins de la ferida de la terra, cap a una llum distesa que ningú sap què aguarda.

Tu, jo, i potser aquests personatges, hem somiat alguna vegada en aquest animal ferit que és La Terra, mentre alguna partícula de sort i destí se li enfonsa en l’esquerda de la carn adolorida. El que no sabem és què farà cada persona quan, dins aquest somni, pugui allargar el braç per acariciar la bèstia ferida.

De moment l’Un Sol Món rodola per l’escletxa cada vegada un xic més ràpid. Fent càlculs no massa complicats, deduïnt-ho per intuïció i experiència també, sabem que no falta gaire per perdre’l de vista.

Fan falta braços i mans que el vulguin bressolar...

"el meu país"

2006-06-16T16:45:00.000-05:00

Aquest no és el meu país. El meu país és gran i té molts volcans. Em sembla que dins els volcans a vegades hi havia lava taronja, i a vegades aigua blava. Aquí a dins els volcans hi ha fagedes. Una fageda és un bosc de faigs. Faigs en plural no vol dir que faig moltes coses juntes alhora, sinó molts arbres junts alhora. Però com que costa de dir faigs, fins i tot pels catalans, en diuen fageda. M’agrada com sona: fa-ge-da. A les fagedes també hi deuen haver fades; segur que el nom ve d’aquí.

La mare diu que al nostre país no hi ha cireres, però sí molts mangos. M’agraden les cireres i els mangos, de gust i de so també. Ci-re-res, man-gos.
De bolets, en canvi, no en menjo. Em fan por. Al meu país només els indis mengen bolets i després fan coses estranyes. Els bolets són les cases dels follets, i si els bollets s’enfaden et fan posar els ulls en blanc. Aquí a Catalunya a la gent els agrada molt anar a caçar casetes de follet, i a vegades s’enfaden i els fan venir mal de panxa o si la persona és molt dolenta s’ha fins i tot morit. La mare sempre em diu que es diu mort, no morit, però jo li dic que sé més català que ella perquè vaig al cole. Es diu morit perquè els morits es tornen pàlids però després morats. Ho vaig veure un dia quan vaig entrar al paller de la casa del meu país. Vermells i morats. Els ferits i els morits. No hi havia molta diferència. Els morits, un cop enterrats, es resten de la família. Per això la mama diu que abans érem 6 i ara som 2. Això vol dir que hi havia 4 morits. S’assemblaven als de les pelis, però no venia cap helicòpter a buscar-los. Al meu país els helicòpters deixen anar paquets que exploten.

M’agraden els mangos i les cireres, però no menjo pomes perquè tenen una cara agra. Jo no l’he vist mai, però no em faria gràcia menjar-me una cosa amb cara. Ni m’agraden les coses agres. La cara de la gent d’aquí no m’agrada gaire, sobretot la dels grans, perquè posen cares de poma i no riuen mai. Per això no me’ls menjo. Tampoc menjo porcs ni vaques ni gallines, perquè es passen el dia plorant, tancats en habitacions petites i pudentes.
Al meu país tenim monos amb caretes petites de persona, que a vegades riuen i a vegades ensenyen les dents i poden mossegar. La gent riu, menys quan hi ha morits, i tenim pomes d’aigua que són dolces i vermelles.
A Nicaragua d’aigua en tenim molta, però diu la mama que el nom no ve d’aquí. Diu que el lloc era del senyor Nicarao i que ell ho va vendre als espanyols quan hi van arribar. Nosaltres també vam vendre la casa de la platja i l’hort a uns espanyols, a qui no els va agradar la nostra caseta i van fer una casa altíssima de moltes habitacions petites per llogar a més espanyols i francesos i gringos. La mama diu que ho vam fer per mi, per no acabar morits i perquè pogués estudiar i pronunciar paraules rares com fa-ge-da. A mi Catalunya m’agrada, però a la mama se li ha encomanat la cara de la gent de les pomes i a vegades plora.
Un dia al mig del carrer ens van dir que tornéssim al nostre país i va plorar com plou a Nicaragua, on plou de veritat. Però quasi sempre la pluja és d’alegria i la gent corre i balla pels carrers perquè no fa fred. Ploure i plorar allà es diuen llorar y llover: és el mateix. Els rius i i els riures també deuen ser família. Però els núvols, els ulls del cel, encara que siguin foscos, no s’assemblen als ulls brillants de la meva mare. No sé per què va plorar tant aquell dia, però va dir que no era de felicitat. Vaig pensar que potser troba a faltar la pluja feliç, els monos i els mangos.

Per Nadal demanaré als reis que ens tornin allà i compraré la casa alta pel mateix preu que vam vendre la casa baixa. Perquè ja no hi ha gaires morits i ja sé dir paraules com fa-ge-da. Si no volen marxar, els ensenyaré les dents com els monos de cara petita. Em sembla que a Nicaragua les gallines encara són felices i tenen dents per somriure. Quan els espanyols hagin tornat al seu, de país, tornaré a fer la nostra caseta baixeta i tindrem una vaca i un porc i unes gallines somrientes. I no caldrà ploure perquè el cel ja riurà prou...

cicle

2006-05-31T12:34:00.000-05:00

Tots presenciarem la crida de la terra des dels nostres amagatalls, des de les nostres cabòries. Esperarem en silenci l'alineament dels astres mentre lentament confabulin amb les estrelles i la fosca; després, quan l'ou de llum s'enfonsi en la mar de seda negra, els ocells anunciaran amb el seu vol fugaç el final del dia pentinant els núvols amb ales de cristall —i el sospir de la nit tornarà la pau a les nostres pells taciturnes.

Enmig de tant silenci, sonarà la música d'un crepuscle especial.

El so de les ones, de xiuxiueig suau, és la nota iniciàtica del ritus.

Cada dos o tres anys, guiada per la seva brúixula sàvia, ella torna al mateix indret on va néixer; el mateix lloc on encadena també, de baula en baula, l'existència extensa del seu arbre geneològic. El lloc màgic, el lloc primer: on va poder sentir per primera vegada l'experiència de viure.

L'escuma llisca redemptora per la seva closca dura, i una brisa fresca acaricia la pell de la tortuga vella. Els ulls vidriosos li brillen: tornarà a començar el cicle.

Enfila la platja encara enèrgica, sentint com des d'endins els engranatges giren precisos. Malgrat tot, els imans de la terra segueixen funcionant; i ella encara torna.

Potser el cor li batega més depressa quan troba l'indret de sempre: amb les aletes en forma de raspallet la tortuga vella escampa la sorra del seu voltant, buscant l'escalfor de la sorra oculta. Cava i escampa, sistemàticament, mentre un vel blanc va cobrint la seva ment instintiva, deixant pas a una evasió física gairebé total.

Cent anys de vida. De vida en solitud. De sons llargs i profunds de l'oceà i la terra, i corrents missatgeres en el temps. Cent anys de supervivència. De ferides, de malsons, de contaminació, de perills i depredadors. Cent anys de degradació… Però els cent anys han fet forta i sàvia a la tortuga vella, i s'ha enamorat de la vida —i la vida s'ha enamorat de la seva passió per viure— fins a tal punt que els factors adversos estovarien molt abans als seus depredadors que a les seves ganes de seguir.

La tortuga vella és part d'aquesta plenitud harmònica. Quan neda en les profunditats de l'oceà crea miracles, de la mateixa manera que cada petita peça d'aquest organisme pot crear miracles. Existint, senzillament; escoltant el murmuri de la naturalesa, jugant al joc alquimista de la lògica i l'absurditat. Assumint, humilment, el rol de cèl.lula. Creient en l'absurd amb un somriure, simplement perquè és l'opció més bella. I la bellesa, l'energia essencial per viure.

Entre la sorra humida i fosca, rau una pila d'ous lluents inflats d'esperança, circumstància i atzar. La tortuga vella escampa i tapa movent les aletes, un estirabot rere l'altre, alçant sorra mentre lentament es desperta. Quan el seu niu està tapat es gira i veu la mar, que encara l'espera. Una vegada més.

I una vegada més desfà el camí que la separa del viatge d'aigua i sal.

Endins, la plenitud somriu...

u

2006-05-26T12:18:00.000-05:00

sang fang o saba
fulles cabells arrels
branques brànquies cames
rizomes cromosomes estels

nits pits cuixes
o cels que pots tocar amb els dits
pell escorça pèl
alè i terra, aire i mel

melics esqueixos ulls
rius troncs espines de peixos
pètals ossos fongs
pedres petxines capgrossos

llum fum aigua
fragància essència ferum
mimetismes mecanismes organismes
hom és un tot:
tot és u.

de adentro

2006-02-03T00:36:00.000-06:00

De adentro viene la memoria, como una pátina azul de madrugada, que nos cubre con el manto tangible de aquello que en algun momento nos conmovió: el paisaje, el miedo, la mariposa que una vez jugó a reflejarse en unos ojos abiertos. El recuerdo de aquel viaje y de esos abrazos irrepetibles.

De adentro vienen las pasiones, de adentro la calma: surgiendo como manantiales de ambrosía que nos convierten en efímeros y eternos; a la vez, pediendo los sentidos, resurgiendo ahora, muriendo después, renaciendo más tarde.

De adentro vienes tú, del vientre de la noche, como un relámpago iluminando la tierra. De la tierra vienes, viento y marea, y también de las estrellas. Y el pasto vibra cuando lo acaricia tu lluvia, porque se sabe dulce, tierno, vivo.
Y de adentro viene tu voz tranquila, directa al oído expectante de mi corazón; descubriendo los caminos olvidados, desenpolvando amaneceres, reconstruyendo las frágiles paredes del amor.
De adentro vienes; de adentro fluyes. Y, contigo, fluye el inagotable río de la vida.

me'n vaig

2005-12-30T20:08:00.000-06:00

I amb un somriure, m'has dit: Que els vents et siguin propicis!
I jo he estès les ales i m'he deixat anar.

L'estiu ha impregnat d'aromes florals tots els petits espais verds. Les flors esclaten al tacte del sol, despertant d'una hivernació plujosa que ha nodrit les seves arrels i, en general, els paisatges estan radiants. Els microcosmos dansen amb els nous aires mentre els engranatges del temps inventen nous solsticis.

No crec en el destí com a meta preestablerta, perquè no em ve de gust. Tanmateix, l'espiritualitat —que m'ha trobat a mi, mentre jo vagava pel món sota un ateïsme cec—, m'ha conduït a plantejar-me algunes qüestions sovint difícils de resoldre.

Asseguda a la gespa del parc, miro amunt. Els ocells tracen teranyines complicades en l'aire: tot just taques sorolloses de vol irrepetible. Els pins tenen per boca el vent, i entaulen diàlegs amb l'eucaliptus i el manzano de agua: un anar i venir de frases pentinades mentre observen en la distància el Braulio coronat de cumulunimbus inflats.
Sobre el meu cap, una pila de núvols de formes i densitats variades se superposen i llisquen gràcils a mercè del vent.
Passa una papallona. Verda-groga-verda. Un altre petit eixam es persegueix les ales d'unes i altres al voltant d'una buguenvíl.lea encesa. Grogues. Blanques. En algun moment em pregunto si les papallones sabran exactament on van (i on volen anar), o si es deixen endur, bàsicament, pel vent. Emetran les seves coordenades les flors que saben cantar?

Desfaig el camí cap a casa, una mica capficada. Què hi ha de la circumstància, la telepatia, la causa i la casualitat...? I de les revelacions? Les veuetes petites que a voltes, com el vent, ens condueixen a un lloc o altre...

Ell em va preguntar què hi feia, aquí. Primer va ser un impuls; poc a poc, un camí a caminar amb diverses persones. He vingut a observar, a apreciar una mica més la vida lluny de la meva circumstància, des d'una altra perspectiva.
Quan marxaré?, em pregunto últimament. Fa temps que el vent no bufa, però una altra veueta d'endins diu move on.

*

Mentre faig les maletes, passen per la meva ment els primers dies del viatge. Sobretot aquella sensació alegre i curiosa de "sóc aquí! què hi faig aquí? en quin moment vaig decidir marxar d'aquesta manera?". Llavors les coses quotidianes. Com creem vincles perillosos tan forts i tan fàcilment...? I finalment la propietat privada: que, fins i tot lluny de casa, se m'ha triplicat. Què en faré de tot això?
Deixaré coses enrere; d'altres, les viatjaré. Algunes les canviaré de lloc.

No torno a casa. La darrera vegada que ho vaig fer, la tecnologia em sobrepassava i el tarannà habitual se'm feia estrany. Però cal seguir endavant. Explorar nous indrets.
De sobte, una lleu angoixa m'envaeix. Tornaré algun dia a casa? I tornaré aquí? Quin és, exactament, el meu propòsit? Faig bé? O això és fugir?

Però quan tanco la casa buida i enfilo el carrer amb l'equipatge, el sol em somriu. Bufa aquella amorosa brisa carregada d'estius.
M'aturo al capdamunt, tanco els ulls i inspiro profundament. Al cap i a la fi, em dic, recordant la seva veu, amb les papallones només hi ha una opció...

I quan obro els ulls, ja m'he deixat anar en el vent...

Me'n vaig.

musa lluna

2005-12-11T19:41:00.000-06:00

Anit m'era esquiva:
la lluna no m'il.luminava;
les seves galtes, lànguides,
pàl.lides, a ninú esperaven.

No és aquesta la meva lluna!
Un girasol desflorat i trist
que no en té prou amb sembrar misèria,
donar l'esquena al sol amb despit...

Oh lluna: esquiva, esquiva, esquiva...
La teva essència de rugit salvatge,
de fertilitat i erotisme, oberta al tacte;
amant de nits de somnis ardents...!
Avui, avorrida, amb una ganyota a la cara,
cínica mires amb despreci la gent.

Tens missatges dels déus antics
que no saps com amagar-nos?

Recorda'ns que són els rics
els que erren en considerar-ho
com la llei del més fort:
qui més té és qui més guanya.

(Més enllà? El melic és un abisme...)

Tu ens diràs que cal llaurar;
borrar fronteres,
estimar...

*

¿I què hi ha, de l'amor,
tu potser ho saps, lluna formosa;
de la llum que hauria hagut
de traspuar la llavor tremolosa
del primer gen humà?

(En quin moment l'ombra esquinçada
apunyalava la bondat de l'alba?)

Diga'ns que la llum rau a la penombra;
que, endins, els fars sabran il.luminar.

*

No ens culpeu, déus bondadosos.
Som avars, som cruels,
i ens creiem capatassos dels cels...
Però, si ens doneu temps,
sabrem aprendre.

Els amants que es fa la vida
a la llum de la lluna, a la del dia,
anirem amb ella fins el final...
Per l'art, per l'amor;
per la creació...

*

Torna lluna, musa lluna,
lluna musa i nimfa blanca,
desvesteix-te d'aquests núvols
que grisos desllueixen la teva aura:

Vine pura, de nit clara, musa lluna.

aquella nit que em vaig quedar amb tu.

2005-12-10T14:21:00.000-06:00

for Poli.

La pell encara era tersa i calenta sota la meva, que es contreia amb sorpresa pel contacte de l’aire.
La tempesta de plors i rialles havia set esgotadora, i la calma que respirava llavors, juntament amb l’olor inconfusible del caliu humà, era eternament reconciliadora.

Expulsada del país de les meravelles, havia plorat. Molta estona. Després m’havien mirat amb tendresa i compassió alhora, i finalment ens havien deixat descansar.
Jo, en aquells moments, no sabia què havia fet per merèixer tal càstig; més tard, tu em vas ensenyar que era un regal. Ni tansols recordava amb claredat quan havia augmentat tant la pressió; però de sobte tot girava com una espiral d’aigües arremolinades, fins que una llanterna es va obrir camí entre la foscor, atraient-me a la seva llum: xuclant-me a l’abisme obert que jo no demanava.
Però vaig cedir.

Per uns moments, semblava que s’obrís una escletxa a la terra i que volguessin separar-nos per sempre. Tu, dèbil i pàlida, cansada, a una banda; jo, aterroritzada, a l’altra, on no deixaven de tocar-me i comprovar les meves constants vitals.
Aigua. I sang.

La pau i la calma, però, raïen en el teu ventre aquella nit que em vaig quedar amb tu.

*

No recordo aquella nit, ni l’infermera negra que ens va deixar dormir plegades.

Tampoc recordo el dia en que, entre pixallits i badabadocs, l’Adam escandia sense èxit el meu nom llarg i em batejava, sense voler, amb un diminutiu molt més còmode.
Ni la teva esquena. Ni la del pare.

Però alguna cosa va perdurar per sempre aquella nit en la que vaig dormir sobre el teu ventre exhaust. Quan les nostres mirades es creuen i mirallegen de complicitat, sabem que som inseparables.

Si pogués, avui m’esmunyiria entre els teus llençols calents per sentir de nou aquella unió calma...

en silenci

2005-12-08T18:23:00.000-06:00

Tot moment crucial es precedeix d’un inquietant silenci.

Aquell dia, al costat de la bassa, el silenci era el brunzit de l’estiu i l’alè entretallat per la sorpresa. La d’una carícia que abraçava més enllà del cor: que encenia la pell i les entranyes.

Dos cossos besats pel sol. Feia poc que es coneixien. El silenci i els ulls tancats; les parpelles tremolant d’emoció, incapaces d’aixecar el teló d’una escena que no calia veure. Que se sentia; se sentia per tot el cos com si existís en aquell moment per primera vegada. Un record que encara evoca, i que pot sentir les vegades que vulgui; perquè va quedar clarament marcat, a foc lent, en la seva memòria.

Després va ser aquella carrera entre els pollancres joves, un joc que a cada passa es convertia en una realitat; on la por de sentir-se com una presa apunt d’ésser caçada li pujava pel cos amb una esgarrifança, i la va fer entrebancar amb aquella heura entortolligada. Queia indefensa. Amb les cames esgarrinxades i les galtes vermelles es va girar, banyada d’aquell mortal silenci; però ell li va dir amb un xiuxiueig tendre i afectiu que tornessin a casa.

***

I va ser en aquella casa on pocs dies després, la presa pujava lentament les escales. El vestit de dormir, de cotó, fregant-li les cames nues i ansioses. Els cabells solts, el respirar confós, els llavis trèmols.

El silenci bategava com si allò fos prohibit. Però penetrant aquella foscor, l’únic contraban era el d’ànimes apassionades que es reconeixien pel tacte; trobant un petit oasi d’alleuja en aquell gest terrenal: quan les mans s’entrellaçaven fortes perquè no s’esfumés la màgia i ella plorava en silenci, afligida per primera vegada per la bellesa de la vida.

*

A l'obrir la caixa de pandora, s'alçaven vols d'aus misterioses entre la boira de l'infantesa. Portes, de bat a bat, mostraven imatges fins llavors inconcebudes. Les corbes prenien sentit a més enllà de la forma; i el desig es convertia en els minuts que separaven el retrobament entre els amants, que ansiosos esperaven entregar-se l'un a l'altre.
I a l'àtic, pujaven descalços pels graons de fusta vella i es besaven a la penombra; atents d'oïr el tractor de l'avi si s'acostava massa amenaçador a la casa.

Aquella suau pressió entre les cames. Aquell joc entre les llengües que no deixava espai als petons ni a les hores. S'acariciaven, sovint sense dir res, sense presses, explorant-se.
Sobre el jaç de fenc els cabells llargs s'entortolligaven entre els dits de les herbes seques, que s'hi aferraven com si sabessin que eren l'únic etern de tot aquell idil.li. Ella mirava les vigues amb un somriure, mentre ell li feia petons de papallona al ventre; i el món seguia girant, potser una mica més lent per esperar-los.
Els pits eren blancs, la cara roja. El cos de jove prenia sota el cos d'ell dimensions de mare. Cos de mare amb mugrons de bordell. Amb la delicadesa per dits ell traçava línies entre l'abans i el després: duent a la maduresa aquell cos de criatura, passant-lo en braços pel llindar de l'amor.

De nits, recollia l'escalfor del seu cos nu entre els seus braços. Li sentia bategar el cor, amb decisió i força, i recordava de nou la brillantor dels seus ulls. El color de la seva pell. L'olor de tot el cos; de cada racó del cos.
I tornaven a despertar-se, a besar-se les ànimes calentes, per assajar de nou els camins dels cossos i la foscor.
Pell a pell, en silenci.

Tot moment crucial es precedeix d’un inquietant silenci.
En un moment o altre, fins i tot un murmuri tendre espanta les papallones.

la transició

2005-12-02T20:04:00.000-06:00

La immensa xifra 2105 es projectava intermitentment sobre els núvols i la contaminació.
Sobre la plataforma, una massa de persones es movia al ritme frenètic de les ones sonores, i a l’uníson cridava el compte enrere com una sola veu distorsionada.
Hi havia artificis de làsers llampants, focs tradicionals, i pastilletes de colors que circulaven entre les mans suades de la multitud. 2106. Ovacions, crits, abraçades i petons entre els evadits que, ebris de caos, lluny de tota lògica i consciència, feien trontollar l’inici d’un nou any sota els seus peus.
Menys un.

Kawk s’havia assegut a l’ombra d’una runa, la seva silueta projectant-se enganyosa sobre les esquerdes d’una paret grisa. El cor li bategava maldestre, i la suor que li baixava pel front era de por.
Feia els càlculs una vegada i una altra, dibuixant sobre el sòl erm amb el pols tremolós. 2106. Llegia la carta mecanoscrita que ja se sabia de memòria, buscant entre línies alguna equivocació. Però no: 2106. I el seu nom.

Es va girar per observar-los: aquella colla de convictes celebrant eufòrics l’últim dia de res. Davant aquest pensament, la massa de joves movent els mal.lucs i els braços amb els ulls clucs li va semblar extremadament lliure.
Però el pas dels anys els allunyaria d’ells mateixos fins tornar-se quasi intangibles : ànimes esfumant-se cap el cel esporuguides ; cossos com carcasses d’un error.
Però era un exili obligatori; una responsabilitat.

La matinada es desgranava en records. Finalment, quan el sol s’alçava entre els edificis d’aquella ciutat que l’expulsava, Kawk obrí els ulls i va brandar la mirada directa a l’astre. Però la va haver d’apartar.

Complia 50 anys. La llei dictava eutanàsia o suïcidi als que ja no considerava útils per la societat.

Kawk corria nu i descalç per l’asfalt negre, i sanglotava.

com el vent, la vida.

2005-12-01T18:19:00.000-06:00

L'amor fa possible la creació —l'impuls desbocat que esclata—: un petit foc que, ja en repòs, deixa una llavor entre la brasa.
Creixerà i esdevindrà, essent cada dia una mica més sàvia, fins que la maduresa i reproducció marquin el declivi de la seva existència. En principi, tot es tracta de buscar el sol.

El vent, però...

L'alcalde, en secret, imitava el cant dels ocells del seu pati. Quan la seva filla petita se'n va adonar, ell li va dir que així no s'apartava de la naturalesa.
Ella trobava curiós que abans del púding fos precisament un ocell a l’ast el que el pare menjava. Per tenir la naturalesa més aprop, va resoldre, tot i que naixien en ella les primeres sensacions de contradicció que la motivaren a investigar-ho.

Escoltava atenta. Volia intentar desxifrar les converses entre ocells.

Una papallona taronja i negra la va distreure.

—És possible saber cap on anirà una papallona? — li preguntà més tard a la mare.
—Es deixen endur pel vent — va dir sense rumiar-s'ho gaire.

*

En la foscor, les arrugues de colors semblarien opaques; però poc a poc s'obren escletxes de llum. Finalment surt de la crisàl.lide i se'n penja uns instants. Desplega, al vent, heptàgons taronges sobre negre brillant: la primera representació d'un espectacle efímer.

Baixant pel tobogan un esclat de colors ha captat la seva mirada. A saltirons arriba on una papallona sembla mirar-se el món al revés. Alça el vol espantada i la nena, curiosa, la persegueix. Amb els braços estesos imitant-la, pensa que és cert: no sembla saber on va.

Just arribar al pati, l’ha deixat anar prop dels rosers. Segur que li agraden. Però de sobte una tercera foscor envaeix l’efímera criatura: un ocell l’engoleix sense miraments.

Avui, toca menjar perdiu. Darrere del plat, llàgrimes.

primers dies d'estiu

2005-12-01T18:06:00.000-06:00

Sense rellotges ni alarmes: avui ha set el murmuri del vent qui m'ha despertat. M'he estirat, llargament, sota l'edredó i d'un salt m'he ficat a la dutxa.
Les últimes gotes les ha llepat el sol de sobre la meva pell, quan he arribat al parc a saludar els ocells, els pins i els núvols. Tenen el seu caràcter; tenen també les seves veus.

Els ocells tracen teranyines complicades en l'aire, tot just taques sorolloses de vol irrepetible. Els pins tenen per boca el vent, que entaula diàlegs amb l'eucaliptus i el manzano de agua. Un anar i venir de frases pentinades mentre observen a la distància els cumulunimbus inflats. Em pregunto si jugaran a posar noms i formes als núvols o, si com jo, es preguntaran també què passa amb les papallones: saben on són les flors brillants que canten, o es deixen endur pel vent...?

Sobre la gespa fresca i sota els primers rajos d'estiu, els ulls lentament se'm tanquen. Fins convertir-me en núvol; un núvol amb ales de colors que es deixa endur...

transcendir el sol naixent

2005-11-27T18:00:00.000-06:00

Només si t'hi apropessis prou intuïries que la sang segueix fluint dins les seves venes; a batzegades lentes, una quietud viva.
La llum sobre la seva pell xopa de vida l'ànima amb els primers rajos de sol; que es filtren endins, ramificant-se i rebentant-se com petites explosions de diòxid de zicorni: com pólvora cristal.lina en la foscor. Els déus bufen espores de vida en l'abisme.

Un punt: lluminós, com una estrella eixamplant-se lentament. Una llum prenent forma i calidesa, familiar i propera; hom podria, si volgués, acariciar-la amb la punta dels dits.
Creació plena. Simbiosis. Equilibri...

Estén lentament un braç davant seu, removent per uns moments l’aire quiet que l’envolta, i sent com l’assenyalen a ell també: coreografia perfecta del mirall que encara no veu. Enllà de les parpelles closes, però, l’inconscient —sempre assertiu— fa el mateix gest acusatiu a la consciència.

*

Algú baixa la persiana: el sol molesta.
Però l’esperit obert és tan vulnerable...!

Ombres gasoses s’apoderen de la llum. L’esquerden amb la reverberació del dubte i l’estridència de l’exterior: vertígen de la vida rutinària.

Emmirallant-se, per uns moments no sabrà qui és qui... la por instal.lant-se-li a les retines.
I, a l’altra banda, potser tu li piquis l’ullet.

l'últim vol

2005-11-26T15:30:00.000-06:00

L'endemà acabaria aquella feina.
La torre piramidal que havia estat netejant des de feia tres dies lluïa enmig de la tarda que lentament es desdibuixava. La seva fesomia erecta es retallava fosca, però de totes maneres imponent i majestuosa.

En la quietud del crepuscle, només les aus s'aferrissaven en arribar a bon recer; els treballadors havien sortit feia estona de les oficines. Només les aus i aquell home penjat de les politges, que tranquilament netejava les finestres, trencaven la quietud.

Una mica més amunt. Només faltaven tres rengles.
En el miratge iridescent d'una bombolleta de sabó, en Daniel es contemplava el rostre fosc i deformat que se li presentava; una cara distant, que no coneixia, i inconscientment començà a taral.lejar una cançó que feia dies que li voltava pel cap.

L'edifici era buit, ell feia hores que hauria hagut de plegar. Es preguntava quant tardaria en acabar els tres rengles que faltaven; potser encara quedaria prou llum.
Però ni la mecànica feina de netejar ni la cançó feien que pogués evadir-se del pensament que l'atormentava. Hauria de baixar, pensava, i anar a buscar els resultats. Però... com actuaria si donava positiu? Què faria? Fins ara sabia que la vida podia evaporar-se en un instant, però mai havia sentit aquella por tan propera.

’No em reconec’, canta el Boss, ‘la roba em va massa gran...’

En Daniel es mirava reflectit en un mar de sabó i formes; i s'imaginava com un esperit se li escolava entre la roba i pujava pel coll escanyat-lo, sembrant sota la seva pell la llavor d'un missatge virulent, el camí cap una agonia llarga...

*

L’endemà a aquella hora, l’esbarzer de baix recollia sobre les seves fulles la sang esquitxada: com mans netes, però buides, que saben que rebran la mort.

viuda negra

2005-11-25T20:27:00.000-06:00

A la taula del costat una parella es menjava l’un a l’altre, deixant un cementiri desordenat a la taula maltractada: carcasses d’ambrosia líquida, l’elixir de la nit, que ja havia amarat a la meitat dels presents de passió i eufòria.

Ella havia vingut discreta, de negre, sense arracades i amb cua alta.
Feia veure que llegia un fulletó en un racó del bar mentre els observava; un per un, de dalt a baix, mesurant, calculant i estudiant l’espectativa.
Sempre ho feia; era el seu passatemps des de feia anys, i mai sortia del meu bar sense un bon partit, a qui després segurament donava llargues; no és de repetir, ella. El de llavors era alt i morè, amb la barba espessa com un rostoll; amagant uns llavis molsuts: plens de promeses.

Em va demanar cervesa negra: el color còmplice de tot el que l’envoltava en aquestes nits de caça, en les que es recreava secretament, rere vels de fum, glaçons i jocs de paraules.
Picant-li l’ullet li vaig demanar que perquè sempre negra, i ella va ocultar un mig somrís. Les bruixes, va dir ella ella, som d’emocions fortes... I jo em vaig empegueir, perquè la seva mirada inquietava...

*

Una nit vaig ser jo el blanc qui va caure a la seva teranyina de deliris i, sense saber com, em trobava lligat de mans i peus, i no m’importava: quina anestèsia més dolça!, pensava, mentre ella em cavalcava... Fins que vaig veure aquell home retratat, acusador, d’ulls sortits, mirant-me.
Ella reia, desbocada, i cridava ‘descansa en pau, amor’, mentre em clavava al pit una daga: tacant aquell paradís ensucrat d’un color vermellós, com la sang fresca d’un innocent...

*

Una aranya ha parat trampa sota el cartellet d’un bar on amb tristes lletres negres posa: “tancat per defunció”...

xuclant-vos

2005-11-19T21:06:00.000-06:00

Ereu un espiral projectant-se
en l'infinit d'un pla que desconeixies
llegint-vos els mots eteris
entre els solcs de la pell.

*

Qui va començar separant-te
les natges suaus i blanques de lluna
amb els rajos que irridiaven
llum del seu cor de sol lluent?

Ereu dues serps, xuclant-vos
les ànimes d'entre els porus de les pells.
Papallona i abisme:
bè i lleó híbrid de vergonyes
desvestint els rols com l'edat d'una serp.

Com vas apropar-te el membre
com un far buscant la marea d'un mar fosc
mentre ell s'abevia i ancorava al port
d'una ciutat a la que no sabria tornar?

*

Pel sinuós llom d'una sola criatura,
de llavis creuats i orificis lacrats de luxúria;
us movieu com les ones apassionades
d'un mar afamat d'amor.

Un preludi sobre les pells noves
que vibraven sorpreses i tendres
sota la llum d'un nou sol que us embolcallaria.

pells gelades

2005-11-18T20:00:00.000-06:00

¿Què dibuixa el llindar d’entre l’infància i la vida adulta si eren catorze, els anys de l’Elionor, i duia encara trenes de nena? Els pits tot just dos botonets que despuntaven (com dos sols en un hivern de molta boira) d’entre la seva pell blanca: lluentor de llet fresca. Els mal.lucs encara sense corbes de misteri.

*

Es mira despullada en el reflex de la bassa, i l’escorç que rep li crea ombres sota els pits; té un posat seriós mentre es contempla, i això la fa semblar més gran. Però el xisclet que fa quan en Pere crida ‘indecent!’ i l’empeny des de darrere, és un xisclet de criatura.

Les fulles que dormien al fons de l’aigua s’han aixecat amb una lleugera revolada, mentre el cos de l’Elionor es retorçava buscant de nou l’aire.
L’aigua és freda, però té les galtes enceses. En Pere l’ha vist nua des de darrere i ara s’ha assegut content, esperant veure-la sortir de cara.
L’Elionor està enrabiada i al mateix temps sempre l’ha atret el veí de Canyelles. Se’l mira menjant albercocs amb els ulls riallers, i a ella els llavis i les dents li tremolen.

—Quants anys tens ara, Elionor?
—Catorze —(i ho diu amb cert orgull, perquè les amigues de la mare diuen que és tota una dona).
—Quan en facis divuit seràs la meva nòvia ?
—No —diu ella, odiant-lo amb la mirada.

Ell reia, Elionor, la polpa dels albercocs inflant-li les galtes; reia i es despullava, i quan es va tirar de cap a l’aigua tu, bocabadada, no sabies on amagar-te.

Potser sabia que en les nits de lluna clara, quan la monotonia del silenci es trencava pels teus sospirs sincopats, era en ell en qui pensaves...

I amb igualtat d’intencions, besava per primera vegada aquells teus tremolosos llavis de nena...

l'urpa del felí (III)

2005-11-12T16:50:00.000-06:00

quan la lluna gira per aquests racons de món,
abaixa el rostre cap al sud (i et somriu)...

Al sortir de nou a la platja, la nit havia caigut com una bufetada freda i s'havia estès, oberta, sobre la mar.

A través de pinzellades de jade negre, el cel estrellat s'havia volcat sobre els límits de l'aigua, a punt de donar pas al déu Huitzilopochtli. Ehecatl m'esbullava els cabells sobre la cara.

Quan la vaig veure allà al fons, a punt de besar l'horitzó, un calfred em va travessar l'espinada.
Coyolxauhqui: els seus braços en alt, acariciant la nit; un somriure maliciós, de comissures perfilades, brillant en la foscor.
Prenia dimensions quasi humanes, com la llum d'una tarda acariciant la corba d'un pit. La llum d'un pit inflat de vida, refulgent i maternal, i alhora l'esclafit d'una altra llum penetradora: el membre fred i dur esquerdant la nit, lluent de desig.
En el seu somriure lunar vaig llegir la dualitat, la mateixa dualitat que havíem format el felí i jo endins del bosc.

La brúixula del meu pubis assenyalava l'astre amb fermesa, tota jo posseïda pel magnetisme que desprenia; em vaig asseure a la sorra contemplant-la, gronxant-me endavant i endarrera com les ones.
El seu bany de llum fèrtil em besava la pell com ho havia estat fent unes hores abans sense que me n'hagués adonat, quan Ocelotl i jo érem un sol nus d'ànimes entortolligades.

I allà, o el no-res s'amarava de tot, Coyolxauhqui em va parlar del fill que jo estava gestant. Es diria Oxomoco i seria el primer humà mascle del cinquè sol, perquè així ho havia manat Quetzalcoatl. Oxomoco creixeria i quan fos com jo, procrearíem i faríem un grup. La idea em va divertir, i recordar el contacte amb Ocelotl em va encendre les galtes i els ulls em brillaven de desig; repetir allò amb Oxomoco, doncs, segurament seria una experiència semblant.

Coyolxauhqui em va dir que li contés nou somriures com el d'aquella nit abans de tornar. I així, misteriosa, maliciosa, es retirava a embriagar altres geografies: ratllant l'horitzó amb la cruel passió de la bellesa.

Sobre la geografia del meu cos, i el de les corbes de la Loma selvàtica, despuntaria un dia blau que alguns s'atrevirien a descriure com la llum de la pau.
És clar que llavors no sabíem que seríem una colla de titelles, joguines dels déus , ni tampoc que Quetzalcoatl no havia encertat del tot en la seva alquímia.

*

Nou llunes després Coyolxauhqui es reflexava en el mirall del meu ventre inflat.
Amb tot el dolor amb que antagònicament s'hauria pogut comparar el plaer que vaig sentir durant la nit amb Ocelotl, vaig parir el fruit d'aquell conjur. Era petit, arrugat, escandalós i dependent, però jo ja l'adorava amb un amor desconegut. Oxomoco.

**

Els humans vam poblar la Terra sota la mirada incrèdula dels déus, que no s'esperaven que procreéssim tan ràpidament. En part per posar a prova la nostra devoció, i en part per controlar la nostra desbordant demografia, sovint ens demanaven sacrificis humans que havíem de complir si no volíem ser castigats. Prou aviat, però, vam aprendre a dominar altres tribus a les que sotmetíem al nostre poder; i així els sacrificis no havien de sortir d'entre els nostres.
Despreciàvem la Terra amb la nostra ambició, explotant-la pel nostre propi gaudi. Potser Huitzilopochtli ens hauria hagut d'expulsar a tots cap al cel, convertint-nos en estrelles, com va fer amb Coyolxauhqui quan aquesta va intentar matar la mare d'ambdós, Coatlicue; ara Coyolxauhqui és una lluna preciosa i brillant, però ja no té poder sobre la Terra.
O potser els déus es divertien veient com sols ens precipitàvem lentament cap a l'abisme.

***

Ara sóc jo, filla de l'aigua i la terra, del vent i el blat de moro, de l'àliga i l'escuma, qui t'invoca de nou, Tonacatecuhtli.
Ja hem causat els danys irreversibles que no ens podrà perdonar mai la nostra mare.

Al límit del món, mirant l'abisme, t'invoco de nou, Tonacatecuhtli: creador de tot, creador primer, creador per sempre; artista de Vida.
Dóna'm la llum d'un sisè sol i la metamorfosi del cos; d'una nova ment creadora d'un nou ordre d'humans que aprengui a respectar la Terra.

Em sacrifico davant teu i m'atenc al fat que tu em corresponguis.

****

Els terratrèmols del meu cos m'esberlen la pell, d'on en broten plomes verdes i brillants. Borrissol d'ocell em pobla els cabells; en la foscor creadora veig Tonacatecuhtli.

La pell daurada se m'endureix i se m'escata: grisa, verda, argentada i rèptil. L'oceà esclata dins els meus iris quan obro els ulls. Un sol fresc i nou com el rovell d'un ou acabat de trencar.
Ehecatl em besa el rostre i jo m'allibero d'un crit que em buida els pulmons dilatats, que s'omplen d'un aire rejovenit. I els déus somriuen.

I marxo, sigilosa, silenciosa, acariciant amb el ventre la nova terra, reptant sobre els seus llavis tendres, en busca dels fonaments del nou ordre. Una nova Cipactonal que pareixi un nou Oxomoco; un fill que la respecti.

I sé que voltaré molt abans de trobar el que necessiti per crear-los; i potser per això marxo en ziga-zagues, sense saber per on començar: potser, avui, més indecisa que mai...

— fi —

l'urpa del felí (II)

2005-11-11T16:43:00.000-06:00

La ferida encara em feia mal, però tenia present que podia moure el cap i les cames.
Aquella bèstia que m'acabava d'atacar va baixar de la roca i va rodejar-la lentament. Jo el seguia amb el cap; em va mirar de reüll i, al veure'm vigilar-lo, se'm va acostar altra vegada, recolzant les potes damunt la roca, la seva cara a un pam de la meva. Quan va obrir la boca em pensava que m'anava a devorar, però en canvi va treure la llengua i va començar a llepar-me l'espatlla ferida. Tot i la por que estava passant, no semblava que estigués jugant per llavors matar-me; i poc a poc vaig començar a percebre com aquelles llepades de fet m'estaven alleugerint del dolor.

Ja amb el cor una mica asserenat, vaig poder mirar-me'l millor. No havia vist mai un animal així. Per uns moments vaig furgar en la memòria, recordant les converses amb Quetzalcoatl: no, no recordava que m'hagués parlat de cap felí d'aquest tamany, ni tansols quan vam parlar dels possibles perills. D'on hauria sortit aquella criatura?

Va parar de llepar-me l'espatlla i va seguir donant voltes a la roca, lentament però àgil, coneixedor del terreny.
Al cap d'una estona es va aturar a la part del davant de la roca; el veia entre les meves cames, mirant el cel.

Després d'uns segons de silenci i quietud, va abaixar una mica el cap i va fer un miol profund i greu, llarg. Va erguir-se de nou, alçant el cap, i semblava rodejar-lo una aura de llum que li feia brillar el pelatge negre, quasi blavós en la nit. Em va sobtar veure com el felí semblava créixer, o elevar-se, fins que em vaig adonar que s'havia posat dret sobre les potes posteriors: estava completament dret, com si fos una persona, i em mirava amb una expressió tranquila, plena de solvència.

Uns espasmes estranys li recorrien les extremitats al temps que el pèl semblava retrocedir-li en algunes parts del cos. Quan va parar de convulsionar-se, tenia l'aspecte d'un híbrid entre home i jaguar negre.
—Qui ets? —vaig gosar preguntar-li amb la veu trencada.
No em va contestar però es va apropar a mi, mirant-me per sobre els meus genolls. Els llavis, negres i prims, semblaven dibuixar un lleu somriure; però els ulls eren dos grans diamants de misteri, d'un misteri que no podia desxifrar.

*

No recordo ben bé com va començar allò. Només sé que en un moment donat aquell animal s'estava acariciant el rostre contra les meves cames, fregant-se molt lentament. Després va posar el front a la conjuntura dels meus genolls, fent pressió avall per tal que les obrís, i jo les mantenia juntes, fermes, tancades: morta de por. Va prémer amb força, insistint, i jo vaig enganxar-les encara més, torçant-les alhora cap un costat, fugint d'aquella pressió que no entenia.
Això no va semblar agradar-li i va fer-me una lleu però ràpida mossegada a la cuixa, mostrant-se violent; donant-me un ensurt. Seguidament va recol.locar rectes les meves cames amb el cap, va recolzar-l'hi i va tornar a insistir amb més força.
Aferrada amb les mans a la roca, el cos en tensió, notava com els músculs em començaven a fer mal. Empassant saliva, deixant anar una llàgrima de por, vaig cedir una mica. Ell va aprofitar la petita obertura per baixar més el cap, obrint-me les cames lentament. Ja no podia resistir-m'hi, estava esgotada. Vaig intentar relaxar-me, perquè sabia que si n'intentava fugir em tornaria a mossegar, i potser no tenia massa paciència. Es va fer una mica enrere i no vaig gosar moure'm: ferida, en presència d'aquell home-animal i en aquella postura, em sentia més nua que mai; indefensa, incapaç de fer res més que esperar veure què em deparava.
Va acostar el cap molt lentament al meu entrecuix, ja exposat completament, també nu, indefens, i incapaç d'aturar la llengua emmarcada per aquells ullals, la llengua mig rasposa que vaig notar com un calfred i una punxada quan em va acariciar l'interior de la cuixa. A mesura que l'anava passant per les ingles, però, vaig anar calmant-me i un nou neguit naixia dins meu; em costava creure què estava passant però m'hi abandonava, perquè el plaer s'havia imposat on feia uns instants regnava la por, i llavors por i plaer compartien el jaç del meu cos com si fossin amants recents, reconeixent-se.

Quan va llepar-me pròpiament, sàviament, ja feia estona que ho desitjava.
Recordo que no hi havien hagut mai tantes estrelles al cel.

**

Entrada ja la matinada, l'èxtasi havia ocupat el meu cos per complet i començava a brotar una petita llavor dins el meu ventre. Aquell petit botó de dues fulles que esclatava i prenia forma de planta, creixent ràpidament, arrelant dins la meva matriu amb tendresa mentre m'acariciava amb les fulles les entranyes; desplegant la seva verdor en mi.

Encegada, veient-me només endins, sentia créixer la Vida. Sabia que Ocelotl (el felí, que era el meu nahual i missatger de Tonacatecuhtli) restava assegut, mirant el cel.
La planta havia madurat i fet brotar plomes de gra fecundador al capdamunt de les fulles més altes, i unes protuberàncies allargades als costats, com empelts erguits, assenyalaven el sol del demà, sota el que ja maduraven i n'adoptaven el color daurat. El blat de moro ja lluïa totes les seves peces, com dents o ossos llimats; com diamants.
Quetzalcoatl, que m'havia enviat en aquest viatge, me n'havia donat un grapat que em va dir que potser necessitaria. Me n'havia menjat alguns granets, dolços i sucosos, i havia deixat la resta al sarró que encara devia ser a la platja.

***

Desfaria el camí de pujada encara perplexa, guiada aquesta vegada pel felí que, havent recuperat la forma pròpiament animal, m'acompanyaria a la següent clariana, ja que la nit s'havia enfosquit com el pèl renascut d'Ocelotl.
El recordaria sempre, assegut per veure'm seguir baixant, ja adaptada de nou a la foscor.
Em giraria una vegada més, per veure el seu perfil retallat en la nit, duent la seva olor sobre la pell com un vestit de gasa; les seves llepades endins l'ànima; les seves urpes marcades a la pell.

Però no seria ell qui em donaria respostes a les preguntes que es formulaven soles, sense invocar-les, agrupades als gorgs on l'aigua s'escorria i s'enduia els rastres de cel i gemecs; l'aigua que acariciava els dubtes que niaven el meu ventre.
No, no seria ell sinó ella, banyuda i altiva, qui em buscaria entre el fullatge espès que murmurava en la nit.

l'urpa del felí

2005-11-10T21:30:00.000-06:00

Vaig arribar a la discreta desembocadura del riu, que sorgia d'un bosc frondós i humit. El cel s'havia tenyit d'un to groguenc càlid des que havia fet el darrer pas que em separava de la clariana, donant un aire una mica malencòlic a aquell deslliurement d'aigües.

No havia topat amb ningú durant tot el camí que em separava del poble i, ara, des d'aquest racó, no es veia un sol senyal humà. Això em va posar contenta. Volia estar sola. Vaig fer una última llambregada a la sortida del sender, recordant els detalls que havia registrat durant el passeig, per si tornava a les fosques. Durant el camí, que em va semblar llarg, més d'una vegada havia dubtat si m'hauria passat de la marca; però en arribar a aquella petita clariana es van esvair tots els dubtes: a la tercera roca grossa del darrer gorg hi havia la cara esculpida per Quetzalcoatl, i vaig saber amb certesa que havia arribat al lloc indicat.

Vaig deixar la roba i les sandàlies al sarró i ho vaig penjar d'una branca, rere uns matolls. Res d'allò em feia falta.

*

El primer contacte amb l'aigua em va estremir sencera. Quan havia estat l'última vegada que m'havia banyat amb Tlaloc? El record de sentir-lo endins i arreu, en les entranyes i entre els cabells, m'encenia.
Vaig començar a pujar pel riu, acostumant els peus a la nuesa i a les pedres arrodonides, començant ja a sentir el descans d'haver trobat l'indret. L'aigua em lliscava riallera entre els peus que s'anaven familiaritzant a les textures i a mantenir l'equilibri. Notava com se m'aguditzaven els sentits ràpidament.
Els arbres de la ribera s'agenollaven al llit del riu, bevent pacients la saba cristal.lina que corria riu avall, intuint que aquella font de vida era venerable; i hi enfonsaven, com mans, les arrels, per xopar-se'n.

La pujada era quasi tota a la penombra, perquè els arbres eren alts i la vegetació espessa. De tant en tant, però, s'obrien petites clarianes i a cada una d'elles el cel havia pres un to diferent. També era més senzill, llavors, veure els perfils dels monos rugidors passejant-se per les copes més altes, aprofitant la darrera llum per alimentar-se; i el vol de les darreres aus que o bé es resguardaven o bé es llevaven per desfer-se en la nit.

Vaig fer una pausa per escoltar com el meu cor bategava excitat, quan de sobte em va donar la sensació que algú m'havia estat seguint.
No es veia a ningú. Podria ser que algú hagués arribat fins allà, des del poble, però seria estrany que no m'hagués dit res. També podria haver estat algú de la Loma, tot i que a aquelles hores no tenia massa sentit. De tota manera no veia a ningú, i vaig seguir pujant amunt.

Tenia els pèls del cos eriçats; tota jo atenta a qualsevol percepció estranya. I sí, seguia notant com no estava sola; i les narius, completament obertes al món odorífer, se m'inflaven cauteloses: captaven alguna cosa.
Era una olor fortament animal, cada vegadada més pronunciada, amb un punt de fortor i un punt de dolç; de caliu mamífer.
Ja no em sentia perseguida però sí estranyament observada.

Els sons de la natura havien començat a dividir-se amb molta claredat i s'ordenaven de nou seguint qui sap quines partitures, creant una harmonia misteriosa i tranquil·la, som si es tractés d'una dansa on cada element fóra un gir concret, un pas definit, un instrument sublim i únic: la falguera acariciada per l'aire, l'aigua escorredissa per sobre la roca, la que s'enfonsava en la gruta, les granotes i els gripaus fent escales, el rugit malencòlic d'un primat, els grills marcant el compàs...
M'havia quedat una bona estona quieta, sentint com la música es filtrava endins la pell; allà hi convergia una bellesa que quasi feria l'ànima, en una sàdica sensació d'inquietud, passió i amor: d'harmonia massa perfecta.

Vaig seguir caminant fins la bifurcació del riu, coronada per una clariana, on dos cabals s'unien abraçant una gran roca que havia caigut just al mig: com per disposició divina; un ull de pedra escupit per la muntanya, coberta de molsa. Em va semblar un bon lloc per asseure'm a esperar la nit.
Els músculs se'm relaxaven i tot el meu cos seguia obrint-se als sentits. El bosc xiuxiuejava aquella melodia dolça i embriagadora; les gotes esquitxades sobre la vegetació del riu brillaven amb els reflexos d'un joc de llums màgic; les lluernes s'inflaven com petits focs intermitents, hipnotitzant-me.

De sobte vaig veure passar entre les falgueres una ombra sigilosa. Vaig aguantar la respiració i afilar la vista.
No em va caldre fer masses deduccions: la presència que havia notat fins llavors havia pres forma i s'havia deixat veure uns instants.

Vaig quedar-me quieta, escrutant l'indret on l'havia vist, però eren tantes les ombres que s'havia pogut amagar a qualsevol lloc. Semblava, però, que la melodia que fins llavors era clara s'hagués difuminat i en canvi els grills freguessin les ales amb més inquietud. Però no el veia.
El cel va captar la meva atenció durant uns moments: era d'un violeta espectacular, clapat de núvols esponjosos i ataronjats; aviat es faria fosc. Vaig respirar fondo per omplir-me de la primera brisa del crepuscle, del primer i esperat bes d'Ehecatl, però em va sorprendre de nou l'olor de l'aire, entre agra i càlidament dolça, com la llet reposada. Intentava identificar aquella flaire amb algun mamífer conegut, quan vaig notar el seu alè pesat al clatell.

Llavors van passar moltes coses. Em vaig girar espantada per trobar-me amb els ulls ambrats, entreoberts, d'un felí enorme, negre, amb les orelles baixes i tenses, uns ullals de mareig que brillaven.
Vaig anar per fer un salt i baixar per davant de la roca, però no vaig tenir temps: quatre urpes afilades se m'avançaven, estripant-me la pell de l'espatlla, i el crit que vaig deixar anar va reverberar només uns breus segons abans de ser completament absorbit per la frondositat del bosc.

Estesa sobre la roca, de cara amunt, la ferida em coïa i em semblava que m'havia dislocat l'espatlla; no em podia moure. Em trobava allà estirada, sentint-lo encara molt a prop, i mirant estúpidament les primeres estrelles d'aquella nit que seria molt, molt llarga.

la nostra pluja

2005-11-06T18:06:00.000-06:00

Sabia on vivies. però vaig donar voltes i més voltes pels carrers del teu barri sota aquell xàfec de tardor: no em decidia a trucar a la teva porta.

Era tot tan absurd: la pluja, colpejant insistentment la terra; el dia, que es desdibuixava trist; la teva finestra, lluerna de records inoblidables; i la meva puta indecisió...

Se’m feia un nus a l’estómac; de nostàlgia, de covardia.

La nostra filla va sortir del teu apartament i vaig notar com el cor se m’obria a clivelles, i com de sobte m’inundava tot el fred i tota la por que s’escolaven per les escletxes del passat.

En respirar fons vaig notar-me els pulmons petits: la seva bellesa feria...

Vas obrir-me la porta, sorprès.

Estaves menys vell del que em pensava; a mi el pas del temps no m’havia tractat tan bé. Només els ulls de color vímet se’t veien infinitament més tristos i vaig sentir una veta de culpa que m’escanyava.

Teníem tantes coses a dir-nos, però la pluja, incessant, parlava per nosaltres.

Vaig refugiar-me en els teus braços, que van tardar en reaccionar; però poc a poc la rigidesa del teu baixava la guàrdia.

Tu també ploraves, com la darrera vegada que et vaig veure, potser aquesta vegada amb més por que mai.

***

A recer de la llar de foc ens despullàvem, temerosos d’haver oblidat l’amor; temerosos, també, de retrobar-lo.

—Espera —vas dir espantat —. Tornaràs a marxar?

—Si em vols, he vingut per quedar-me...

No quedava espai pels llavis entre els besos, ni pels retrets entre el murmuri de les nostres veus.

Ho volia per sempre: l’olor d’alzina de les nostres pells calentes, els petons de mel oblidats mentre viatjava, i la vida amb tu; aquella pluja que mai havia parat caure.

I, en plena nit, sortia el sol.

per quan una revolució?

2005-11-04T20:07:00.000-06:00

Quan prenem consciència a través de la raó d’aquesta mateixa raó en forma d’enginy i poder, els humans ens creiem aquella fal.làcia de ser “superiors” i ens dediquem a explotar la resta d’éssers i racons de món d’aquest petit gran univers. Sovint em pregunto si aquesta intel.ligència ha estat en realitat virtut o creu.

Ghandi deia que la grandesa d’una nació i el seu progrés moral poden ser jutjats segons la forma en que tracten als seus animals; si hi afegim la inconseqüent malversació que fem dels recursos de la naturalesa, topem amb una sentència preocupant.

Tal i com van les coses en l’actualitat, el consum irracional que fem de tot allò que ens atrevim a posseïr i explotar sense límits, ens apropa a la condició de paràsits.

No vull caure en utopies ni retòriques filosòfiques que es queden en estaticisme. Tenim el deure de buscar solucions a la injusta distribució de béns d’aquest maravellós planeta, al que estem duent al precipici del caos, arrastrant-hi —ja quasi irreversiblement— a la resta d’éssers vius.

I de mitjans no ens en falten, només que no els emprem en allò que caldria. La raó, la ciència, la tecnologia, el poder i la pròpia instrospecció com a conceptes, s’haurien d’enfocar en conscienciar àmpliament sobre l’estat de qüestió d’això que anomenem evolució (però que sembla més aviat una autodestrucció macabra).

Sóc pacifista però partidària, tanmateix, de que la violència (amb mesura) s’usi en casos extrems per aconseguir objectius específics: per exemple, per impulsar revolucions contra qualsevol cas de violació dels drets humans, ecològics i animals si el raonament i conscienciació són ignorats per aquells qui exerceixen el poder.

Ens cal una revolució total per tal que el guspireig de l’esperança no s’apagui i deixi, per fi, una mica d’espai per a la Pau.

el darrer tram

2005-10-24T22:26:00.000-05:00

Que si existeix el temps quan ja no el mires?

Aquí el temps és rellotge
aturat rere unes parpelles
que ja no compten dies
però sí nits obscures.

El fred avança els segons
picant els dits sobre les hores
i els segles avancen i es retiren
com un oceà indecís, orfe de lluna.

Que si existeix el temps quan ja no el mires?

Aquí el temps és cadàver
surant en aigua estancada,
ofegat pel reflexe d'un cel
que ja no és promesa.

El temps és un fantasma
que sol s'invoca a sí mateix
en una retòrica macabra
repetint-se que ja és hora
(ja és hora...).

Que si existeix el temps quan ja no el mires?

En aquest darrer tram de l'existència
el temps és el detonant d'una bomba
que penetrarà el timpà de la terra.
Quan exploti, el fang, la lava i l'aigua
es contrauran per uns instants eterns
(i a l'univers, ni tansols se'n sentirà el tic-tac).

Després del silenci...
Existirà el temps quan ja no el miris?

Obre els ulls: oblida els dies i els anys;
els rellotges, els segles i les hores.

Obre els ulls; obre'ls!!

Mira com cau trista la darrera estrella:
aquest instant fugaç i incalculable;
això és l'únic que ens apropa a l'eternitat.

c'était

2005-10-24T22:11:00.000-05:00

C'était tout, c'était tout mon ami:

on a battu le peur du noir
et le murmur tremblant des papillons.

Dans mes yeux le soleil souri.

la màgia de la nit

2005-10-21T22:16:00.000-05:00

Enllà dels ulls,
dos nus i un barret:
les mans jugant
a buscar-se.

Rere el barret,
el conill i la foscor;
dos cossos nuats
en la penombra.

Rere el barret,
la tendresa i la passió.
Rere el barret:
la màgia de la nit.

serà aquesta nit

2005-10-20T21:33:00.000-05:00

Aquesta nit en que els núvols confabulen contra mi i em sembla sentir vibrar un cello angoixant dins les temples, les llums de la ciutat se m'han clavat com agulles afilades entre les entranyes i l'ànima. S'ha aixecat una boira espessa que pudia a fum i petroli, i les rates han baixat en riuades pel carrer.

Romanc astorada al balcó, vibrant de por, el rostre il.luminant-se'm i enfosquint-se'm macabrament.

Els trons i llampecs que electritzen el cel deixen pas, per fi, a l'òvul astral que gira com una baldufa, altiva i plena: provocadora, reina de la nit. I les venes em palpiten amb una efervescència màgica, que em brota d'endins, i suor freda m'enllustra la pell excitada.
Em sento esclatar la sang als llavis, brollant de les genives, que deixen pas a les meves mitges llunes de vori; la llengua se m'ensaliva satisfeta de tastar el dolç de les ferides.

El vent m'eriça la pell de tot el cos que he entregat a la nit oberta, i se m'escola el fred del misteri entre la pell i la carn ardent de tempestes.

*

Quan arribis et despullaré, et lligaré al llit i et taparé els ulls, i resseguiré tot el teu cos amb la fulla de la meva llengua. Quan arribi a besar-te la comissura dels llavis ja oloraràs la presència de la mort, lentament asfixiant-te. Et mossegaré la carn del llavi inferior mentre cridis excitat i atemoritzat alhora: just un moment de vèrtig abans de dessagnar-se't la vida per dos foradets hemorràgics.

*

Abans de desfer-me en la nit, et deixaré un rastre de petons de sang i saliva sobre la pell, fins besar-te les galtes i els llavis inanimats. Llavors et destaparé els ulls: dues esferes contenint l'essència esfereïdora de la mort, i amb una mirada de nostàlgia te'ls tancaré (els dits plens de tendresa).
M'inclinaré, ja serena, sobre el teu rostre inert, i tatuaré per últim amb la teva pròpia sang les teves parpelles: aquelles que oculten la mirada insultant de la mortalitat.

els últims

2005-10-20T20:22:00.000-05:00

És bonic pensar que l'energia
que fa ballar la vida,
ens farà rebrotar en quelcom nou.
Potser en flor acariciada pel vent salat,
com a oceà verd ple de pau i silenci;
com a gat de carrer, fulla o potser ocell.

A mi m'agradaria ser saba,
sang i clorofil.la,
somriure, cèl.lula i partícula d'aire.

Però, tornant a qui som ara:
hi ha un futur viable, si
durant l'única vida que ens és promesa
—i a vegades ni això—,
no hem fet més que despreciar-la
i despreciar de rebot la nostra Mare?

Veig agonitzar la mar
i el peix ple de plàstic,
i veig ennuegar-se la boca
sempre afluent de la terra:
escup foc que crema boscos
i devasta amb llàgrimes els pobles.
Està malalta!

On és l'ocell; on el somriure?
On és el paisatge calm
i el ferratge tendre?
És que ja formem part
dels últims privilegiats?

Siguem-ho, siguem els últims.

Torna'm la costella, Eva.

2005-10-20T18:31:00.000-05:00

Alguns estudis antropològics suggereixen que fa moltíssims milions d'anys (quan vagarejàvem entre l'habilis i el sapiens), vivíem de nit i l'estructura de govern dels nuclis socials era matriarcal.
La nit era el millor moment per sortir a caçar els animals confusos i per recollir tranquilament els fruits a la fresca. La dona manava i tenia motius: el calendari li feia homenatge; un calendari lunar, lluminós i precís, que marcava el curs quotidià del clan: quan sortir a recolectar, quan a caçar, quan reunir-se i, sobretot, que marcava el cicle menstrual de la dona.

Al temps que la raó es va expandint i l'ésser pren consciència de sí mateix a un nivell més global, un dia ella s'asseu contemplant com s'alça la lluna a l'horitzó, gran i plena, i sent un pessigolleig al ventre. S'acaba de llevar d'estar amb ell, d'una vegada que li ha semblat molt intensa; potser amb més ganes que d'altres vegades. I com una flama naixent d'un llampec, la ment se li il.lumina amb la senyal de que acaben de concebre una criatura. Efectivament, nou llunes plenes com aquella després, apareix el resultat ploraner.

Mentre ell fa la feina bruta i cansada, ella recull els fruits amb el nadó enganxat al pit. Observa el brot, la flor, el fruit, la llavor. El creixement del seu nadó i també el de les plantes. Un temps després s'adona que on cauen les llavors neixen noves plantes; i deixa unes llavors a la porta de la cova.

Quan la dona descobreix l'agricultura se li obren moltes portes, però per alguna d'elles se li escapa una cosa que no li ha ensenyat la contemplació de les plantes. Hi ha uns homes allà fora, que han estat caçant; han hagut de desenvolupar estratègies, plans, camuflatges... ah: i saben fabricar i usar armes.

Ella planta i observa; aprèn els cicles i necessitats d'allò que planta. No sap en aquells moments (potser mai ho arribarem a entendre; és una paradoxa d'aquelles) que l'intel.ligència, o el poder del coneixement, no és sempre favorable per la sobrevivència. No només la d'ella, sinó aquesta capacitat de raonament que cadascú inverteix d'acord amb la seva circumstància.

Aquesta vegada no mencionaré el catolicisme, però sí faré un ràpid esment d'una explicació que proposava sobre com els dèbils s'acabaven fent amb el poder dels nobles, en "Pariràs amb dolor, Eva.".
En aquell cas, el poder del dèbil era sobretot la massa; en aquest que ens ocupa ara, el poder és (el mer transcurs evolutiu:) la malícia i les armes que han desenvolupat els sublevats.

[ Un excursus: podria l'ambició del poder influir dràsticament en el comerç? És a dir: si podem cultivar —podem dominar coses de la terra—, podem posseïr, acumular, intercanviar, usar com a xantatge, vendre, persuadir, robar... ]

Topem, doncs, amb una època confusa de guerra entre homes i dones; entre força i descobriment; una revolució on l'omprimit vol vèncer l'opressor (el saber és el poder); el naixement de l'agricultura, la idea de comerç i la transició al calendari solar: la vida diürna! (En aquest desordre es construïa Stonehedge, reunint en les seves enormes pedres l'encontre entre els dos astres representatius d'aquesta guerra: la lluna com a divinitat femenina i el sol com a divinitat masculina, l'unió de les dues forces enfrontades per la mà humana.)

De fet, més estudis antropològics i arqueològics apunten que aquest pas de vida nocturna a diürna i del domini matriarcal a patriarcal, s'esdevé en èpoques similars a tot el planeta. Una consciència global?; un paral.lel procés de racionalització del genoma?
L'estudi de mitologia comparada diu que sí: d'entre altres coincidències interessants, en gairebé totes les cultures hi ha una antiquíssima referència a la figura femenina com a predominant (en creences i estructures) i un pas de transició masculinitzadora, paral.lel a una adoració lunar que passa a solar durant èpoques de revolucions; un radical canvi de costums després de dominar l'agricultura.

Avui en dia, alguns vidents diuen que el poder passarà (tornarà a passar) a mans de la dona. Jo no ho sé. El cas és que si és així, si segueix l'imparable llei del pèndol, què passarà?

D'altres, optimistes, apunten que anem cap a una era d'igualtat sexual.
Com a ésser humà i dona em pregunto si això és possible. No hem mamat nosaltres també de la cultura de la violència, de la corrupció i l'ambició; de la venjança?

És capaç de perdonar la dona la seva història, escrita per la mà violenta de l'home? I la Mare Terra, que l'hàgim tractat així per estar-nos mirant el melic i discutint de qui és el marge i de qui l'arbre? Només una mare.

La Mare Terra no castiga: sofreix en agonia la destrucció i corrupció que li infligim.
La dona, per no castigar, encara té molt per aprendre: Que la Mare Terra és, efectivament, la nostra mare, i que l'home és, com la llavor, el nostre fill. Un fill que no ha de dependre de cap de les dues, sinó a qui li toca aprendre. Com al ric li toca aprendre de l'humil.

Però: quan tenim temps per pensar en aquestes coses? Mentre escric i mentre llegieu l'evolució ja ens ha sobrepassat, infatigable; l'esperit se'ns encega il.luminat per les ànsies i presses del futur.
Tic-tac.
El futur: aquest precipici a la fi que ens reclama. A tots: a homes i dones.

colors del terra estant

2005-10-17T21:44:00.000-05:00

L'ombra violeta del jacaranda, que plou guants porpres pels teus dits tímids, és circumdada per una taca enorme del profund verd d'un flames del bosc; que encén, amb les seves enormes flors roges, el nostre sostre, i deixa algunes passes marcides però igualment roents sobre la gespa humida. Més enllà dels teus peus nus una alfombra groga de flors de cortesa encara proclama l'estiu. Però aviat s'ennuvolarà altra vegada el cel i el farà esquerdar-se, deixant caure sobre la vida una pàtina lluent.
I jo seguiré volent tenir el llenç del teu cos a l'abast del meu cos per pintar-te'l de poesia.

No toquis la poma, Eva.

2005-10-17T18:22:00.000-05:00

Reprimir instints és una condició que hem hagut d'assumir i tractar de païr per tal de socialitzar a nivells molt amplis (mundials, de fet: l'ésser individual en comunió amb la resta d'éssers —o almenys els de la seva espècie i estatus social), i arribar a l'evolució tronada i accelerada en la que ara ens trobem.
Tanmateix, potser aquesta vertiginosa velocitat ens ha dut a la tendència de no processar aquestes repressions amb el currículum psiquiàtric desitjat; potser, fins i tot, aquestes petites frustracions derivin en trastorns i fòbies en alguns individus —a qui no es pot culpar de la degeneració en la que ens trobem.

L'instint més primitiu i poc factible per la construcció d'una societat organitzada, és el de copular. Siguem realistes: no seria gaire pràctic que anéssim fornicant pel carrer amb persones qualssevol i a tota hora, sempre que ens vingués de gust (Qui passaria una jornada laboral sencera sense provocar una orgia o dues?).
A la lluminosa Grècia eren pràctics sense deixar-se de banda el seu arrelat hedonisme. Calia organitzar-se bé per ser la regió més avançada culturalment, però tampoc pagaven el preu del viure amargats. I és potser així que es van consolidar el que podríem anomenar els fonaments de les vacances: unes festes Menors a la primavera per tal que els ciutadans gausissin d'una mica de disbauxa, que els preparava també per les festes Majors a la tardor, per no perdre el costum de descansar una mica. En aquestes festes, de les que ningú en podia revelar els aconteixements una vegada passades, no eren ni del tot noves ni tenien un calendari casual: estudis etnobotànics afirmen que se celebraven durant l'apogeu micòleg de diversos tipus de bolets al.lucinògens (alguns apunten que podria ser l'estrofaria cubensis per les menors i l'amanita muscària o el claviceps purpurea —percursor de l'LSD— per les majors), que usaven per a parlar amb els déus al Temple d'Eleusis, essent un dels ingredients del 'kiqueón', la beguda que usaven en els rituals.

Si a això hi sumem que les festes eren sobretot de caràcter agrícola i de celebració de la fecunditat en general, i la tradicional adoració grega a la divinitat Bacus, amarat de vi i excessos, i encara ens atrevim a afegir-hi que durant aquells dies la gent oblidava vergonyes i fidelitats, ens podem imaginar que devien ser uns dies força divertits d'orgies, bacanals espirituals, pornogràfiques i etíliques.

L'antiga Babilònia tampoc es quedava enrere: durant les festes de les Ases, de veneració a la mort i a la fecunditat, una bacanal només era el preludi d'uns quants dies d'excessos en els que tot s'hi valia.

Això sí: com que eren estadis de consciència que deixaven l'individu disfuncional, només es podien permetre aquests excessos durant les festes; la resta de l'any tothom a fer bondat: una bona manera de ni eliminar ni fomentar les activitats instintives. Potser això mateix, a un nivell repressor més elevat, es pugui comparar amb els carnestoltes del catolicisme?

O sigui que tampoc ens anava tan malament la cosa. Però bé, l'evolució avançava cada vegada a velocitats més escandaloses fins que, d'entre altres coses, apareix (i perdoneu-me per tornar-lo a mencionar) el catolicisme; suposo que no cal explicar-ne les conseqüències.

O: analitzem-nos ara: Els bolets són considerats una droga (bé, algun individu obert de ment podria anomenar-ho substància psicoactiva enteògena) que consumeixen els gamberros i les persones perdudes —que, a més a més (!!), fumen marihuana!
El vi, la sang de Crist, amb la resta de begudes alcohòliques, ha canviat el seu paper dins la cultura, assumint que els seus efectes anul.ladors només es poden experimentar lliurement en certes ocasions socialment acceptades.
No podem copular amb qualsevol i no és recomanable manifestar els nostres desigs carnals en públic. Aquest fet, en part, té una segona influència biològico-afectiva important: l'aparició de la possessivitat i de la gelosia, com a reguladors de natalitat i supervivència; l'establiment de lligams afectius amb la parella en qui veiem projectats els nostres desitjos i l'equilibri dels nostres defectes, el complement en qui projectem el passat (el progenitor) i el futur (la descendència, la supervivència —més endavant tot se soluciona amb un "No cometràs adulteri"). Aquesta complexa i fràgil estructura psicoafectiva trontolla quan l'individu se sent en constant competència amb d'altres. La norma social acceptada és, doncs, que copulem en privat i si pot ser amb no gaires persones més que la pròpia parella, per evitar dramatismes.
Ah, i... allò de les orgies... Bé: un caprici de pocs.

Un altre tema que també podria tenir una explicació genètico-social és el que he esmentat de passada al principi: l'aparició de fòbies per causa de les repressions dels instints.
Una visió força freudiana apostaria per dir que, ja des del complex d'Edip, l'individu ha d'aprendre a reprimir els seus instints per factors socio-culturals. Aquestes repressions físiques i psíquiques generen en la psique pors i frustracions, per l'assimilació apresa de que allò és 'dolent' i pot ser castigat (aquí apareix l'origen del tòtem i el tabú: l'eufemisme, el morbo). L'individu se'n defensa, doncs, desenvolupant una por o una fòbia, però com que el procés autorepressiu es debat entre la consciència i l'inconsciència, i entre un bé i un mal que sovint en l'infantesa tot just estem començant a desxifrar, es pot donar el cas que sovint allò al que li tenim fòbia és un mer objecte o concepte en el que la ment evoca l'altra cosa (la cosa dolenta i perversa a la que oculta amb un eufemisme —si no, el podrien castigar).

Però enmig de la confusió —i ja que som una mica degenerats— una pregunta a l'aire: és por o atracció?; És fòbia o morbo allò que ens remou les entranyes...?

l'oasi del carsol

2005-10-16T14:30:00.000-05:00

Amb un rotulador li vaig dibuixar un carsol a l'espatlla. El carsol (el dibuix del contorn d'una closca de cargol, en forma d'espiral, amb rajos de sol sortint-ne) havia set, des de l'inici d'aquell viatge, quasi un emblema per mi; el dibuixava i tatuava en moments concrets però força freqüents, sobre superfícies mobles i pells.

Érem asseguts a la gespa, sota el sol fresc d'abril, intentant llegir pel darrer examen de filosofia. Però la mútua companyia era sempre per nosaltres una distracció, potser perquè crèiem que els nostres intelectes interactuaven d'una forma original i divertida. Aquesta complicitat, de la que no calia parlar-ne, perquè no aportava res més interessant que el propi fet, feia que tinguéssim una relació d'estimació molt profunda però mig secreta. No ens la manifestàvem sinó mitjançant el cultiu d'aquelles trobades, veient-nos en parcs i jardins diversos, mentre jugàvem a inventar jocs de paraules o recitàvem, espontàniament, versos que ens inspiraven petits detalls de la vida que venien a participar dels nostres moments.

Però no és de la nostra relació que vull parlar, ni tampoc fer una descripció intrascendent d'aquest amic. Només tinc la necessitat d'explicar el sentiment de plenitud que es pot arribar a tenir a voltes durant petits instants i fragments del dia a dia.
Com el dia en que amb un rotulador li vaig dibuixar el carsol i em va omplir d'aquell petit glop de felicitat. Jo només li'l vaig dibuixar i li vaig dir:

com l'espiral d'un cargol
la vida batega sota el sol
i es recrea en la seva petita absurditat;
tu que bategues amb la bellesa de l'absurd,
dus la marca del carsol sobre la pell.

I ell va restar en silenci mirant-se aquell gargot de tinta, i uns instants més mirant-me molt més enllà dels ulls, i llavors tots els astres es van alinear a les comissures dels seus llavis.
No va ser sinó un esclat momentani, una petita revelació de la Veritat: perquè la seva Veritat era la felicitat de descobrir coses noves dia rere dia, amb la joia que això comportava per la pau de la seva ment.
Quan ho feia, de somriure, tot el seu cos es contreia i dilatava en un espasme d'uns segons seguint el moviment d'encongir les espatlles. Eren un somriure i una rialla foses, un oasi de llibertat i alliberació, un secret només seu que embolcallava amb la timidesa de tota l'expressivitat continguda del seu cos. Era una esponja ofegada d'aigua que aconseguia respirar uns segons.
Tenia un força bon sentit de l'humor; calia estar ben atent per intuir quan podria esclatar aquella bombolleta de felicitat a la seva boca, que tant em fascinava. També calia estar atent a no contagiar-se de l'hilaritat del moment per poder, així, mantenir els ulls ben oberts per no deixar de mirar-li els llavis ni un moment. Aquells llavis, llargs i prims, foscos com el seu rostre taciturn, que de tant en tant arreceraven la vida i li feien pessigolles; com aquesta vegada que, inesperadament, sense jo haver volgut res més que enllaçar un eslabó més a les argolles de la nostra amistat, li havia tocat algun sentiment o record, o qui sap si potser una ocurrència, i em va sorprendre amb aquella explosió d'intensitat i vida condensades en dos segons irrepetibles.

Ah, aquells oasis de bellesa...!

Pariràs amb dolor, Eva.

2005-10-13T17:37:00.000-05:00

Als bojos, se'ls ha de tenir tancats. Podrien aportar veritats perilloses per el ciutadà necessari. Els bojos, a l'estar-los-hi negats una educació convencional —posem per cas l'educació formal cristiana on s'imparteix la moral, la norma, el càstig —, en la seva rebel lucidesa podrien oferir-nos noves visions del sentit de l'existència humana. Aquestes, si arribéssim a superar els prejudicis per creure-nos-les, podrien arribar a allunyar-nos de la condició de peó d'aquesta oligarquia: d'aquesta organització que ens manté a ratlla, amb unes responsabilitats i uns deures —i una vida lleugera a canvi; d'un Estat que ens manté organitzats però poc lliures.

I si tot això fos només una qüestió natural evolutiva?
Intentem traslladar-nos als fonaments de l'espècie humana, als primers estadis de socialització, on prima la selecció natural (la llei del més fort) i on, d'alguna manera o altra, s'ha de posar ordre per tal que l'espècie sobrevisqui en aquesta guerra parcial, on (la virtut de) l'ambició és una arma nuclear.
Mentre els nobles (aquells guanyadors que han sabut vèncer l'adversari no només amb la força, sinó amb una altra virtut per a la guerra: la persuasió) es disputen —en els estadis de l'orgull— el tro, els dèbils (aquells frustrats qui per càstig genètic no han pogut ser nobles) es multipliquen. Deterioren l'espècie: procreen com rates, creen masses sobrepoblades de dèbils, de malalts, de frustrats, que busquen, en l'unió, l'empatia: el recer de la mediocritat.
Què passa si aquesta massa decadent d'evolució infecciosa, decideix organitzar-se per vèncer els desprevinguts i solitaris nobles? I: quina millor manera d'organitzar-se, que rere una fal.làcia enlluernadora, que respongui des de l'omnipresència (real o falsa) divina?

L'ésser humà és molt més pervers del que ens podem imaginar. Creem normes, repressions, lleis, càstigs; podem gaudir de la tortura i l'agonia alienes, i fins i tot autoinfligir-nos-les. Hem mutat l'instint de la supervivència en la causa de guanyar (siguin quines siguin les condicions) pel darrer premi de, simplement, viure —aquest impuls, encara instintiu (tot i estar contagiat per sentiments foscos com per exemple l'orgull i la cobdícia).
Com a animals gregaris tendim, també, no només a unificar-nos i crear lligams i vincles, sinó a identificar-nos com a una sola cosa. A creure en les mateixes veritats i rebutjar les mateixes mentides, establint una ètica del bé i del mal que convingui a la nostra espècie, mesurant la veracitat del valor amb un empirisme generalitzador: té la raó la majoria.
Però, ah! Que perillós: la majoria és mediocre!
La majoria és la massa de dèbils procreats i congregats, que cuinen frustració i ganes de venjança envers l'ésser noble. No voldria ratllar el feixisme: no vull, no voldria, dir que l'ètica pura és de l'ànima noble (però tampoc diré que tingui el do de l'ètica i la justícia qualssevol).
La majoria són les rates mediocres, que per ser majoria i mitjançant la mimesi del poder (bescanviant tàctica per estratègia), arriben al podi de la noblesa i l'enderroquen. Llavors poden, si volen, dominar la resta de mediocres (que respondran bé, per sentir-se representats com a un reflexe) i reprimir les ànimes nobles o els rebels que s'oposin a la jerarquia. Perquè no hi hagi dubtes: crearan no només l'Estat, sinó la religió. I totes les lleis i càstigs que convinguin per tal que ningú es desviï d'allò que cal. Per què? Perquè l'infecció ve de dins: una mescla de deficiència genètica i l'efecte psicològic de tal (la corrupció).

No conec la resta de religions amb prou certesa com per corroborar Marx, quan diu una de les seves frases cèlebres: que la religió és l'opi del poble. En general, però, apostaria per dir que, com el catolicisme (d'arrel cristiana), tota religió en la que es basi un estat governador és, efectivament, aquest opi: la manera de tenir controlats als plebeus, mentre aquests s'allunyen de la seva espiritualitat innata per caure en espiritualitats catalogades, mesurades; amb norma i càstig. Per què? Perquè així ho mana un déu (que ens ha permès viure, però a qui hem decebut), poderós i castigador. El perquè real? Som animals: la supervivència (ja sigui d'una espècie o d'una subespècie: d'aquells semblants a nosaltres).

El boig és aquell qui per, diguem-ne, màgia (que és més poètic i, al meu parer, menys excloent que deficiència), codifica i descodifica de diferent manera l'això que malanomenem realitat, diferenciant-se de la majoria (que, no cal dir-ho, ens creiem normals perquè som més).
No deixen que el boig canalitzi la seva energia en allò que vulgui, perquè podria crear miracles. El boig, si no és sotmès a la socialització, a la conversió religiosa, al comportament: què l'impediria ser, senzillament, una cèl.lula sana més d'aquest petit però complex animal que anomenem Planeta Terra? El boig pot crear i viure per viure, perquè sí. Fins aquí, a part de l'enveja, no hi hauria massa problema. Però també podria procrear, crear masses de persones que codifiquin i descodifiquin de diferent manera la vida, des del seu origen al seu sentit. Quin perill per l'Estat, quin perill per la massa governadora: l'espècie dominant!
És millor que el reprimeixin, que el castiguin, que l'anul.lin perquè no destorbi en la guerra (absurda però orgànica) per la sobrevivència. Així, de passada, l'ésser humà pot fins i tot presumir d'haver desenvolupat noves categories i oficis: com, per exemple, neuròtics i psiquiatres.

Hauria volgut que això fos simplement un assaig, però no puc evitar afegir-hi una mica de perspectiva, si cap, una mica més personal (recordant, evidentment, que tot el relat és personal i que en cap moment he volgut ferir a ningú —això va per bojos o religiosos; bojos i religiosos).
Amb tot, el que vull arribar a dir és: que som animals, éssers orgànics, que hem patit mutacions i desvariacions, i que gaudim de certa estructura mental que ens permet emprar el temps en reflexionar-hi; que els Estats i les religions són condicions socials inevitables, però que ens alienen de la pròpia espiritualitat i ens reprimeixen de plaers naturals i de pau, malversant un invent anomenat ètica; que els bojos també estan sotmesos a tot això, però ho perceben d'una altra manera; que els humans som éssers creadors per naturalesa (creem coses belles i, també, d'atres com neurosis i psiquiatries).

I també, a títol més íntim: que, l'absurd, és per mi vàlid. Que la creació, la bellesa i l'amor són l'alicient de la supervivència. Que l'existència és, simplement, sublim i maravellosa.
Que sóc, ets, som cèl.lules lluminoses d'una estructura molt més complexa (a la que hem de respectar, no perquè de no fer-ho s'ens castigui, sinó perquè l'amor dóna les gràcies a la creació de —en aquest cas— l'experiència de la vida). Que dansem amb la misteriosa gravetat de les marees i els magnetismes, sobre el tercer planeta des del sol: matèria creada per casualitats i reaccions químiques.
Que les ànimes nobles surten de nit, perquè quelcom els crida, a observar les estrelles. I que els artistes i els bojos es queden embadalits, calculant la profunditat de la vida que habita entre els punts de llum que enreixen la volta celeste: aquesta preciosa gàbia d'ànimes creadores que ens hem enamorat de l'existència!
I, per últim: que només podria creure en un déu que ballés, amb mi, en aquesta caòtica harmonia universal.

el sentiment de viure

2005-10-13T17:19:00.000-05:00

Avui esborro la paraula metafísica
del meu vocabulari de deliris:
avui he ratllat l'experiència mística
que amagava l'astre del meu iris.

Renuncio a la filosofia prehistòrica
per ser estàtica i conceptual
i bescanvio la lleugeresa de la retòrica
pel pes incandescent de lo espiritual.

Perquè la ciència moderna només interpreta
el que jo puc sentir endins la pell
i les estructures no poden comprendre
que el sentiment és com un ocell…

I
la vida
el que dura en aprendre a volar.

éssers i estats

2005-10-09T20:34:00.000-05:00

el silenci dels morts.

Les muntanyes clouen el record de l’agonia: l’eco de massacres injustes reverbera entre pedres, sepultant la memòria històrica. Són santuaris de contemplació on els que encara gaudim d’aquesta escassa condició anomenada llibertat, hauríem de meditar sobre el passat per entendre el present: la sort i la dissort dels nacionalismes.

Asseguda sobre la Loma de Tiscapa, a Managua, veig caure el sol rere el monument al General Sandino. Una llum grisenca dilueix els carrers de la ciutat mentre ombres crepiten per les parets de les instal.lacions de l’exèrcit.

La silueta de Sandino té un deix malencòlic; un posat llunyà dels retrats històrics, de personatges amb actitud de victòria i orgull. Ell, i jo imitant-lo, semblem intentar percebre, en el murmuri del vent, els crits esgarrifosos dels presos polítics: quan el govern somocista els extirpava l’informació, la dignitat i la vida en les cambres de tortura.

Inevitablement comparo aquesta història adoptada amb la del meu país. Seria el mateix el sentiment, si m’assegués a escoltar els laments que rauen en la muntanya de Montjuïch: també testimoni del genocidi injust, de l’execució monstruosa dels innocents. I arreu del món, les muntanyes de ciutat vetllen pel silenci dels morts; però només la justícia calla les ànimes que han lluitat per causa noble: un bon bucle. Fins on és legítima una guerra?

Desfaig el camí, i Sandino sembla acotar el cap.

Que l’humanisme ens empari de l’ambició nacionalista: cada vida és una petita nació.

la cala

2005-09-30T20:39:00.000-05:00

‘Hauria d'estar prohibit’, et diu ella amb un fals posat seriós, però xiuxiuejant, mansa. ‘Això?’, preguntes, mirant-la als ulls, mentre desdibuixes el sender fosc del seu ventre i aventures un parell de dits per entre el seu bosc secret. Ella sospira, tira el cap enrere: t'ofereix la nuesa del seu coll perquè la complaguis; inverteixis l'aparent rebuig que ella et mostra. En el fons, saps que aquesta intolerància juganera està fonamentada: amb subtils ironies et recorda la teva responsabilitat, social i humana. Però és tranquila, no ho fa amb malícia. Potser, fins i tot, ho fa per treure-li importància, per evadir-vos de les realitats inmediates; un bitllet d'anada al país de l'imaginació, on els vostres passats i presents són només deixalles en el temps.
Aquesta seva tendresa t'excita. Saps que és un sol pensament de pau i plaer el que embolcalla el vostre desig. I mentre l'acaricies, i ella se t'obre generosa, emprens el viatge per la geografia del seu cos.

No t’atreviries a dir-li que l’estimes, tot i que ets conscient de que és molt més que un joc. Quan estàs amb altres dones a vegades l’invoques, perquè trobes a faltar la mirada sincera i el posat serè; d’altra banda, aquelles aus de pas mai pregunten ni et comprometen a res més que satisfer-les. Això, pel teu tipus de vida, t’està bé; però emocionalment t’enfonsa.

Ella no reclama mai, però el seu cos amb la primera llum del dia, estirant-se mandrosa sobre el cotó, és per si sol tota una exigència. I avui recorres el seu paisatge de canyella amb el teu continent agrest i salvatge, gairebé amb la delicadesa de l’amor. I quan arribes al sud de la seva platja, besant-li la cala de l’intimitat i l’aigua, recordes el gust del mar. I t’hi capbusses, tendre, per ofegar-t'hi.

alado y desnudo al alba

2005-09-29T20:24:00.000-05:00

Bueno, a veces pasa que remolinos de hojas secas bailan a nuestro alrededor y telarañas de polvo nos atrapan en un pozo: nublando la mirada. Pero luego una brisa fresca entra por la ventana inventada, que alguien abre sin saber hallarla, y te desnuda de ropa y dudas; la mirada clara. Como la vez en que, sin dejar de mirarme, reencontraste el calor entre mis manos; sembraste la humedad entre mis piernas; acariciaste el contorno de mi amargura, adormeciéndola con la ternura de tus besos y ojos diáfanos.
Gracias. Por darme la mano y sacarme de este otoño de angustias; y gracias, también, por regalarme la primavera de tu cuerpo, alado y desnudo al alba.

miralls i aigua

2005-09-29T17:25:00.000-05:00

dimarts 27 de setembre: he vist dofins.

Havíem vist els àngels del mar cavalcant l'escuma blanca, acariciant amb les pells lluents la llum minvant, mentre es desfeia el capvespre rere el verd brillant dels boscos.
Ens havíem emmirallat mullant-nos els peus en la sorra tèbia; les nostres mans es coneixien accidentalment.
Vam estirar amunt la barca que cuidaves durant tota la nit del mar creixent. Em vas fer seure a la proa mentre el cel s'enfosquia. Jo et vaig explicar l'origen del meu nom, i tu que pescaves a l'albada.
Després de reconèixer Venus, que havia aparegut tímida entre els núvols de carbó, m'havies tocat els cabells i m'oloraves la pell; deies que mediterrània. Semblaves buscar, en la diferència, la distància que et caldria per oblidar-me. Però és el mateix sol el que ens dóna vida, et vaig dir; i vam anar a esperar l'astre a l'habitació on m'estava.

No et podia mirar als ulls: eren massa penetrants. Però et mirava explorar-me els secrets mediterranis a través del mirall, juganer, del capçal de caoba. I em recordaves a aquells àngels fent l'amor al mar, quan passaves la llengua calenta pels solcs humits de la meva intimitat.
I també jo vaig xuclar-te la sal de sobre la pell i vaig cavalcar-te amb suavitat, inventant noves marees.
Què érem, llavors, sinó àngels? Érem terra i mar, aire, foc i escuma.

Aquella tarda m'havies dit que nosaltres podíem marcar el temps, i conèixer-nos amb una cadència sense horaris.
El temps el vas marcar tu, sobre les nostres pells, i encara et sento ara.
I és que el temps existia, i era rebel, i vaig haver de tornar a la ciutat d'ombres grises.
Però encara escolto la remor del mar quan estic sola a casa, i quasi puc recordar com descrivies la meva olor amb les mans i la mirada, vestint-me el cor amb versos de platja.

Encara ara em vesteix la nit d'aquell dia en que havíem vist els àngels d'aigua.

llaurant la lluna

2005-09-26T17:36:00.000-05:00

Caves solcs profunds a la terra, perfiles amb la mirada del cor aquest horitzó. Però cremen els camps allà devall, i veus fondre's aquesta amalgama: quadrats de patchwork desbaratats pel temps.
Avui jo tinc ales; avui et sobrevolo i aviso que no torno al teu paisatge. Tampoc a la ciutat de la fúria.
Avui llauro la lluna per no tornar a la terra.
Avui, senyor, cremes; fins i tot en la distància de l'oblit. Però també avui, senyor, deixo d'estimar-te: el teu amor és només cendres.

el comiat

2005-09-25T21:44:00.000-05:00

amb una mica d'ironia; pels no-corresposts.

de la vida:

Certament dolorós i a vegades injust, però imprevisible. La fi que dóna sentit al cicle vital.

dels amics:

Inflexions de temps en les que es projecta l'alegria del retrobament. A vegades ni tansols el temps i la distància importen; tot i que podem, a vegades, sospirar enyorança.

del teu amor:

Ah, aquest és el comiat definitiu: el comiat de tot equilibri i raó. Llavors, el temps i la distància són punyals afilats; com un huracà destrossen, exploten, s'enduen tot el que pensaves que era etern, i et deixen com un territori devastat i eixorc.
És la fam, és la misèria, és tot l'horror del món concentrat en un sol punt a mig camí entre el cor i l'ànima; és el rebuig a l'absurd, a la tragèdia, el rebuig a un mateix: l'odi encarnat!
La follia, el descontrol, l'indignació! L'egocentrisme més profund, el victimisme personificat, ets tu sol davant el món que no comprèn com et sents; que no sap l'energies que has dipositat en tot aquest sentiment que ara es riu de tu en plena cara! És el més semblant a l'apocalispi que un pugui sentir —i recordar— en vida!

Però, mirat amb perspectiva, també és cert que cada punyalada del nostre temps sense tu, és una trinxera més guanyada a favor meu: i ja t'estimo una mica bastant menys.

aquella cosa anomenada nostàlgia

2005-09-25T19:26:00.000-05:00

Un remolí lent però imparable que sembra el seu epicentre en tu. Una ràfega de records que empeny les fulles esmorteïdes a dansar al teu voltant.
Nostàlgia és buscar entre els acords de les cançons compartides aquell sentit ocult i subjectiu; que acaricia el sentiment i el conmou, que invadeix fronteres de guerres fredes, que esgarrapa les hores només per tornar als temps alegres que vivíem.
És invocar l'olor de la teva pell sobre la meva, mentre un caramull de papallones negres jauen quietes al peu del meu llit (esperen el murmuri de la teva veu per arrencar el vol i convertir-se en ocells eterns).
Nostàlgia, aquella cosa anomenada nostàlgia…
Recórrer amb els dits de la memòria els contorns dels moments que hem passat junts, per fer-los una vegada més meus… —tandebò d'ambdós.

Els espantaocells de la ciutat (I)

2005-09-23T17:27:00.000-05:00

matinada mirant el carrer, des d'un tercer pis. San José centre.

Camina amb decisió, empenyent el cotxet. Potser, per l'hora, té una mica de por; s'assegura de passar per la vorera que està més il.luminada. Els cabells li cobreixen lleugerament el rostre, de faccions anguloses. Avui s'ha posat faldilla; li veig alguns talls a les cames, segurament per afeitar-se-les de pressa. Té poca cintura, els pits pronunciats.
De sobte s'atura, al veure sortir una parella del pàrquing. Ella i ell se la/se'l miren una mica espantats, però s'aturen. Ella/ell mou expressivament les mans en senyal d'alegria i amb una veu molt masculina però arrossegant les vocals diu "voleu veure el meu fill estimat?!" i, sense esperar resposta, s'ajup al costat del cotxet ensenyant les cuixes exageradament musculoses. Remena entre un tou de mantes fins que en salta un gosset de pèl curt que lladra a tots cantons, sense massa seny. La parella s'allunyen extranyats, divertits i amb una mirada de compassió alhora.
Ella/ell fa una rialla forta i sorollosa mentre li fa unes carantoines al gos, llavors li assenyala el cotxet, ell hi entra d'un salt i ella/ell segueix la marxa, el pas decidit, en busca d'uns nous espectadors.
Si en trobés algun de comprensiu, guapo i solter, i la ciència fos més sàvia, li agradaria tenir una pila de fills.
Però segurament la ciència no acceptaria un/a mare/pare amb una lleugera bogeria; i tampoc que pagués l'operació amb els simples somriures de la felicitat.

la fam de l'existència

2005-09-21T22:40:00.000-05:00

Tens un somni que es repeteix sovint. És el mateix que tenies de jove quan somiaves despert, i això et sorprèn. Somies que tens la vida que sempre havies volgut i que, en part, ara tens.

Has acabat la carrera i el doctorat. Tens un cotxe del que en vas escollir amb parsimònia el color, i que calcules que podràs anar canviant cada tres anys. Tens una relació correcta amb algú que t’estima i t’és fidel, i tu li ets fidel i l’estimes. Teniu un fill; treu bones notes. Folleu els dissabtes —si no hi ha cap imprevist— mentre els sogres, que t’adoren, cuiden el vostre nen. Pagueu una hipoteca que calculeu liquidar abans dels 60, i cotitzeu per tal de tenir pagats els capricis que necessiteu després dels 65. I tu somrius a la porta del vostre xalet, mirant el nen i el gos de raça jugant dolçament al jardí. La gespa verda i curteta, el sol lluent i consentidor. Un escarabat bufó sobre una margarida.

Però cada vegada més tens també un malson que es repeteix sovint. I aquest no l’havies tingut fins ara. Sembla que l’inconscient jugui amb l’estabilitat del teu fat i vulgui invertir-te la vida.

Tot al teu voltant és fosc i fa pudor de resclosit i, de sobte, s’obre una porta que et deixa veure una expansió gran de sorra i llum. Fas les dues passes que te’n separen. Mentre camines cap al mig d’aquest desert circular, un bullici d’espectadors que el rodegen fan que t’adonis que és a tu a qui esperaven. Els crits són d’eufòria i ràbia, mesclats sota el sol abrasador d’un estiu que no sembla voler perdonar res. Mires al teu voltant i et sembla reconèixer entre el públic a gent amb qui t’has topat a la vida, però ara tots semblen una sola taca humana afamada de sang. Un escarabat s’atura sobre la teva mà que ha començat a tremolar; te’l mires com preguntant-li què passa i t’adones que tota la teva pell transpira por. Un rugit espantós al teu darrere gairebé t’atura el cor, però et dóna encara la sàdica oportunitat de girar-te per veure el que t’espera: han obert unes enormes portes vermelles per on apareix un lleó gegant. No sembla estar content. I el seu destí és clar: ve cap a tu. L’escarabat arrenca el vol. Tu arranques a córrer en direcció contrària, sentint l’alè de l’animal just darrere, sabent que moriràs. Però et despertes.

I quan tens aquest malson et lleves amb un malestar que es cola fins els ossos, que traspassa la pell endins i enfora quan et mires al mirall; els ulls se’t reflexen cansats i envoltats de petites arrugues que mai havies vist tan pronunciades.

—És d’allò més normal: la crisi dels quaranta, que en diuen.— constata el teu psicòleg.

—Crisi? Però si tinc tot allò que volia.

—A vegades no és suficient.

« Mira, et seré sincer — i s’inclina cap a tu, i tu t’inclines cap a ell esperant un motiu clar per aquest desordre de sensacions —: la rutina sovint ens fa passar etapes en que els ànims minven… Però fa poc han sortit unes pastilles que ja no tenen els efectes secundaris del prozac…

Surts de la seva oficina encara perplex. “Una de blava abans d’anar a dormir i una de vermella al despertar-te.” No ho explicaràs a ningú; penses que no ho entendrien.

La teva parella i el vostre fill dormen. Et prens una pastilla blava i t’estires al llit, mirant el sostre, esperant impacient que et faci algun efecte; et preguntes què t’està passant. Un escarabat que semblava haver-se adormit cap per avall al sostre impecable de la vostra habitació, voleia fins la finestra. S’hi queda una bona estona i sembla voler sortir. Te’l quedes mirant; no pots dormir. T’aixeques, obres la finestra i l’escarabat se’n va en la foscor. Passes una bona estona esperant que la blavor de la pastilleta t’ompli de sucre aquest buit d’angoixa que et barrina l’estómac; i, finalment, t’adorms.

La foscor. L’arena. Una altra vegada. I saps el que t’espera.

Les dues passes, que cada vegada fas menys convençut. Avui el públic crida més que mai.

Avances cap al centre amb el cap cot, sabent que somies i alhora sentint tot allò tan real: el sol abrasador, la suor sobre la pell, els clams dels espectadors que demanen una sentència sanguinària. L’olor de la mort. L’escarabat ha vingut com sempre, però aquesta vegada s’atura a l’alçada dels teus ulls, sembla dubtar uns segons i s’esfuma.

Et gires abans de sentir el rugit, a temps de veure com s’obren les dues inmenses portes. El lleó en surt amb pas amenaçador, el bram profund. Als ulls, hi té encastats dues grans pastilles vermelles. Fa estona que ha sentit la teva olor, i té molta gana.

Comença a avançar lentament cap a tu, atravessant l’arena que us separa. El públic l’adora.

Si et quedes quiet, saps que et devorarà. Si n’intentes escapar, també. I amb les poques forces que et queden, exhaust física i psicològicament, fas allò que ningú espera: comences a cridar, exhalant la poca vida que et queda, mentre corres cap a la gola pregona i afamada que t’espera. Corres absurdament mentre el públic riu i xiscla i s’exclama; corres mentre crides i mors devorat per dues pastilles blaves que et miren divertides, per unes dents afilades que et trinxen la carn i els ossos i l’ànima.

I llavors potser et llevis un dia, al llindar dels quaranta, i que no t’importi haver-te despertat essent la persona que sempre havies volgut ser, o essent un simple escarabat.

De fet, segurament com a escarabat no hauries interessat mai a la fam del lleó de l’existència.

de mi a mi (traducció)

2005-09-18T19:05:00.000-05:00

I

Mai encara el silenci
havia estat tan ple
i tan drenat alhora.
Ni havien estat els malsons
tan horrorosament imaginatius.
Ni l'angoixa un pont llarg,
ni les flors només ofrenes de mort.

Ara no escolto paraules
d'altres que pretenen ser tu,
tu i la teva veu, tu i els teus llavis
murmurant-me amor;
perquè estic atrapada
entre una ànima i una pell
que ni tan sols són meves.
Només sento el batec
sincopat i adolorit
del teu cor.

I no saps que moriria
perquè em truquessis.
I no, no saps
que som dos
qui estem tancats
dins teu.

II

Voldria donar-te la mà,
passar temps amb tu;
en silenci, no m'importa.
Cobrir aquest dolor que sents
amb un vel fi de petons
i deixar-lo reposar.
Petons que no pregunten,
que no responen;
només acaricien l'ànima
i es reflexen en ella:
som el mateix,
també sento el teu dolor.

I bé: ja veus, sense veure,
que, entre angoixes,
malsons, malestar
i deduccions desesperades,
t'escric a tu sense escriure't.
Amb els braços i el cor
oberts que t'esperen
—sense preguntes,
sense respostes—.
I com que no acaricies
la meva ànima que t'enyora
ni deixes que jo acariciï
l'ànima que a tu et dol...

Escric...

I ho faig per mi.

de mí a mí

2005-09-18T17:10:00.000-05:00

aunque esta herida duela como dos
aunque te busque y no te encuentre
y aunque
la noche pase y yo te tenga
y no.

—Benedetti—

I

Nunca el silencio
había estado tan lleno
y tan vacío a la vez.
Ni habían sido las pesadillas
tan horrorosamente imaginativas.
Ni la angustia un puente largo,
ni las flores sólo ofrendas de muerte.

Ahora no escucho palabras
de otros que pretenden ser tú,
tú y tu voz, tú y tus labios
susurrándome amor;
porque estoy atrapada
entre el alma y la piel
que ni siquiera son mías.
Sólo puedo oir el latido
sincopado y adolorido
de tu corazón.

Y no sabes que temblaría
con sólo una llamada tuya.
Y no, no sabes
que somos dos
que estamos encerrados
dentro de tí.

II

Quisiera darte la mano,
pasar tiempo contigo;
en silencio, no importa.
Cubrir ese dolor que sientes
con una fina capa de besos
y dejarlo reposar.
Besos que no preguntan,
que no responden;
sólo acarician el alma
y se reflejan en ella:
somos lo mismo,
también siento tu dolor.

Y bien: ya ves, sin ver,
que entre angustias,
pesadillas, malestar
y deducciones desesperadas,
te escribo a tí sin escribirte.
Con los brazos y el corazón
abiertos que te esperan
—sin preguntas,
sin respuestas—.
Y como no acaricias
mi alma que te extraña,
ni dejas que yo acaricie
el alma que te duele...

Escribo...

Y lo hago por mí.

arrels i aire

2005-09-17T18:52:00.000-05:00

a l'Alberto,
en record d'en Daniel Alberto
(novembre 2002 — setembre 2003)

Les arrels s'arrapen fermes a la terra que és ara quieta. Alguna comença a prémer lleugerament la roca freda, recordant-li que aquí fora segueix la vida. Arran del sòl la molsa recull la humitat i els nutrients, coronant-se de flors petites: estrelletes perdudes.

Pots reptar olorant la terra: ella no put. Pots palpar l'escorça roja i deixar-te impregnar de la saba d'olor penetrant; pots recollir les petites càpsules plenes de llavors —projectes de noves vides.
Enfila la mirada tronc amunt, mesura'n l'amplada. Mira com creix la distància entre l'ara i aquells dies tristos.

Si em volguessis donar la mà podríem anar a passejar pel bosc, més enllà d'aquests murs despintats i freds. Caminaríem en silenci, escoltant els arbres; ells saben bressolar entre les branques el teu dolor, fins adormir-lo. Aprendríem de nou a contemplar-nos i asserenar els rostres, i a respirar profundament en l'ombra. A reconèixer la bellesa que es manté viva.

Podem, si vols, recollir també unes poques flors silvestres. Deixar-les sobre la pedra per complaure els ulls de l'ànima.
Però alguna hora haurem de desfer el camí i reprendre de nou, i amb ganes, la vida.

Mentre les submises flors destil.lin, músties, la seva vida al petit altar de pedra, els ocells volaran alt.
El teu fill mort no ha estat mai sota aquesta làpida.

rastros de vos

2005-09-15T20:05:00.000-05:00

El adiós.

I

Humo gris que se deshace
cuando ha besado tus labios.
Instantes de suspiro y, luego, aire:
rastros de besos como espejismos.

II

El último abrazo, de pésame.
Sabes mejor que nadie
que es un corazón muerto
el que dejas atrás.

III

Caminas
alejándote
de mí y,
a tu paso,
las luces se apagan.

***

La agonía.

I

Tu café se enfría,
mientras el mío no puede calentar
una mañana en la que faltas.

II

La mirada perdida, sí: recordándote.
Y pues, dónde hacer nadar la mirada
si es en tus ojos donde quiero ahogarme?

III

Arrugando las sábanas,
manchando cojines con sal de insomnio.
Extiendo la mano plana y vacía
por dónde tu ausencia
aún me atormenta.

***

La memoria.

I

Invoco en la ducha
caricias tiernas y húmedas.
Huérfanas, se van por el desagüe.

II

Lavo las sábanas llenas de tí.
Sudando con otros,
los ojos bien abiertos:
no te quiero ver.

III

Parejas queriéndose:
sufrimiento y amor.
Yo ando de la mano de la ausencia,
y con el dolor dibujo un corazón
que se lleva deprisa el viento.

rastres de tu

2005-09-15T19:11:00.000-05:00

L'adéu.

I

Fum gris que es desfà
un cop besats els teus llavis.
Instants de sospir i, llavors, aire:
rastres de petons com miratges.

II

L'última abraçada, de condol.
Saps millor que ningú
que és un cor mort
el que deixes enrere.

III

Camines
allunyant-te
de mi i,
al teu pas,
les llums s'apaguen.

***

L'agonia.

I

El teu cafè es refreda,
mentre el meu no pot escalfar
un matí on faltes.

II

La mirada perduda, sí: recordant-te.
I doncs, on fer nedar la mirada
si és en els teus ulls on vull ofegar-me?

III

Rebregant els llençols,
tacant coixins amb sal d'insomni.
Estenc la mà plana i buida
per on la teva absència
encara em turmenta.

***

La memòria.

I

Invoco en la dutxa
carícies tendres i molles.
Orfes, se'n van pel desaigüe.

II

Rento els llençols plens de tu.
Suant-hi amb d'altres,
els ulls ben oberts:
no t'hi vull.

III

Parelles estimant-se:
sofriment i amor.
Jo camino de la mà de l'absència,
i amb el dolor dibuixo un cor
que s'endú de pressa el vent.

maria del mar

2005-09-12T19:57:00.000-05:00

Por debajo de la piel
latía mi savia pausadamente:
corrientes de energía líquida
fluyendo hacia el mar.

El silencio era casi tranquilo.

Pero había preguntas retumbando
entre el alma y la carne
confundiendo mi génesis
perturbando mi ser.

Un día él me llamó
con un estruendo de tormenta y truenos,
y fui a su encuentro como respuesta.

Desafiándolo, de cara al viento,
le pregunté qué quería.
—Sshhhhhh...
Sólo pedía silencio.

Escuché, largamente,
calmando de nuevo mi latir.

Después de muchas horas pude
reconocer entre el murmullo
de olas y de espuma
tres palabras.

Medité sobre una roca
hasta que la marea subió
y besó mis pies heridos por la caminata.

Rebautizada deshice el camino
llena de paz y salnitre
—quizás, también,
de un poco de sabiduría.
Y fui recogiendo a mi paso
los despojos de orgullo e ira.

cors

2005-09-10T22:08:00.000-05:00

al final, el cor sembla una capella plena de petits ciris
que mantenen encesa una flama
que mai serà res més que una esperança
eternament incomplerta...

Bernat.

Cors cansats que caminen per voreres grises.
Cors que es deixen endur per la brutícia i els desaigües.

Cors perduts.

Cors que couen ira endins i que es podreixen a l'albada.
Cors odiats que busquen orfes cors que els salvin de la malícia que encarnen.

Cors corruptes.

Cors que amb el fang maleeixen el cor ja infèrtil de la terra.
Cors avars que odien cors porucs que s'aixopluguen de tempestes.

Cors contaminats.

Cors tristos que ploren per cors freds que no han sabut obrir finestres.
Cors que es desintegren amb llàgrimes reprimides de cors que estimen amb cautela.

Cors descoratjats.

Cors... Cors sense cor...
Cors que no han entès que són els cors la raó de vida.

corazones

2005-09-10T20:24:00.000-05:00

Corazones cansados de que andan sin rumbo por aceras grises.
Corazones que se dejan llevar por la suciedad y los desagües.

Corazones perdidos.

Corazones que cuecen ira por dentro y que se pudren al alba.
Corazones odiados que buscan huérfanos corazones que los salven de la malicia que encarnan.

Corazones corruptos.

Corazones que con el barro maldicen el corazón ya infértil de la tierra.
Corazones avaros que odian corazones miedosos que se guarecen de las tormentas.

Corazones contaminados.

Corazones tristes que lloran por corazones fríos que no han sabido abrir ventanas.
Corazones que se desintegran con lágrimas reprimidas de corazones que aman con cautela.

Corazones desalentados.

Corazones...
Corazones sin corazón...
Corazones que no han entendido que son los corazones la razón de vida.

emmirallar-se en la vida

2005-09-08T21:16:00.000-05:00

a Jordi Casals, amb una abraçada molt forta.

No sé quantes vegades al dia la quotidianitat em corprèn i m'adono que som una espècie ben peculiar.
Fem coses molt estranyes, vivim de les maneres més peculiars però amb tota la naturalitat del món i, en part, deu ser perquè no veiem el nostre medi com a mirall de la nostra existència, sinó com a 'entorn': una cosa que ens envolta i que, en certa manera, ens pertany.

Tanmateix, les vides humanes giren al voltant dels nostres instints més primaris i animals. Portant, però, verbs vitals com 'sobreviure' i 'reproduir-se' fins la descontextualització total, creant noves necessitats i estils de vida; convertint en plàstic tot allò que havia estat visceralment part de nosaltres.

Tenim dret a tot si tenim el poder de dominar-ho i explotar-ho. Aquesta és la sentència de desmesura que ens hem cregut al llarg de la humanitat, moldejant la justícia segons els nostres interessos. Com reis perversos i mesquins que sotmeten tot un poble a l'única finalitat de la pròpia -i relativament curta en temps- comoditat. Nosaltres canviem el poble pel món sencer, convertint-nos en el pitjor pàrasit. No ens apoderem, però, només de les vides d'alguns ciutadans, sinó del present i el futur del planeta.

Quan torno (retorno) a la natura és quan puc desfer-me una mica d'aquesta feixuguesa. Del pes de tot allò que corromp poc a poc l'ànima i se l'endú per un camí de difícil retorn. Llavors tot el que queda enrere sembla absurd entre la bellesa de les coses senzilles; a primera fila de l'origen de tot, dels cossos perfectes i complexos. Perfectes perquè existeixen per sí sols, sense que algú els digui com han de ser. Bells -independentment de perfectes- perquè el seu anhel no és altre que viure una mica abans d'arribar a la mort: un punt i apart que dóna sentit a l'existència d'aquesta agrupació complexa de matèria, i que obre la porta a un nou cicle. Complexos, perquè portem mil.lenis preguntant 'per què'.

La desembocadura d'un riu, per exemple. Aquí acaba aquest corrent de vida per canviar de forma i seguir endavant amb els cicles. Desfaig el camí a l'inversa, com un salmó lluitant pel podi de les altures, buscant respostes a preguntes que ni tansols he sabut formular. Al tercer desequilibri sobre la tercera pedra m'adono que el peu descalç em serà molt mes útil. Poc a poc vaig deixant les coses escampades a les vores del riu, al llarg del camí, despullant-me també metafòricament de tot allò superflu.

Pujo amunt poc a poc, contemplant com les aigües han arrodonit algunes pedres amb la seva eterna carícia. Com els arbres s'agenollen als marges del llit del riu i formen amb les copes un cau de frescor; s'hi abeuen i vibren amb la brisa que des de muntanya endins baixa; un canal d'aire fresc acompanyant l'aigua.

Durant tot el camí que he pujat seguint l'invent de giragonses del riu, només m'he trobat un ésser semblant a mi. Al costat d'un gorg he vist roba apilonada sobre una roca seca i he sabut esperar rere un arbre frondós fins veure'l. Era un home jove jugant en l'aigua. Potser m'ha vist o ha notat la meva presència, però veig que em saluda amb un gest de reconeixament a la cara, arcant les celles. Segurament tots dos estem sorpresos de saber que algú mes ha pujat fins aquí, un lloc tan bell però tan solitari; allunyat de tot allò que ens han ensenyat que és essencial. Benedetti hauria dit 'aquell diàfan estat d'excepció al que ens anem desacostumant'.
Li somric i passo de llarg.
Em pregunto si ell també s'arriba a identificar en aquelles roques corbes, en les fulles d'una falguera, i si sent en el cant d'un ocell el murmuri d'una mare. També em pregunto fins a quin punt el bosc m'abraça, o si ja no em considera filla d'entre les seves branques. Busco el meu reflexe i amb esforç puc dibuixar un ventre prenyat en un tronc d'arbre, cares ocultes sobre les pedres, mans i braços en les formes estrictament orgàniques de la vegetació.
Segueixo caminant.

Més amunt m'aturo i m'enfilo sobre una pedra molt gran, caiguda d'algun dels marges propers, ara ancorada al bell mig d'aquella clariana. Em sento com dalt d'un cim, contemplant un paisatge. Potser dalt del cim de l'abisme també, contemplant l'existència.
Aquesta rara i complexa agrupació de matèria, carregada d'electrons que ens posseeixen i ens abandonen amb l'efimeritat d'unes respiracions, uns anys, amb sort unes dècades de vida. Per què passar-se la vida demanant més, quan ni tansols podem amb tot el que se'ns ofereix...?

A vegades la no-existència em recorda a la fam; l'existència, a l'indigestió.

Sé que l'equilibri no ha de ser tan lluny com sembla. Pero no sé com s'hi arriba, ni com es camina pel camí sense caure. Sé que he pujat aquí amb peus àgils i que puc mirar amb l'agudesa dels ocells de l'albada. També m'han xiuxiuejat a l'oïda que si paro atenció, sentiré cantar a Pachamama; però he oblidat el seu idioma estrany. Puc palpar l'escorça d'un arbre però la saba se m'escola entre els dits maldestres. He tastat l'aigua i l'he sentit riure dins meu, però no sé de què riu. Oloro tot aquest caramull de flors que al sotabosc em crida, i només les hi veig els pètals lluents.

Però també sé que podria tornar a aprendre. Encara sento vibrar l'esperança.

Que senzilles són les coses quan les coses són senzilles. Llàstima que se'ns presentin de manera tan complicada i, davant l'aclaparació, ens diluim en un mar d'incerteses. Potser la vida es tracta d'aprendre a veure una mica més enllà. A saber descodificar i organitzar de nou la matèria. A interpretar-la. Això ho sabeu vosaltres: els escriptors, els artistes.

Des d'aquí dalt veig com l'home que he vist abans ha sortit de l'aigua i pren el sol sobre una pedra. Llavors un munt d'idees m'invadeixen el pensament: des de seduir-lo i fer-li l'amor, a si pot ser una mala persona; quina feina deu fer i com deu entendre ell la vida. Quines pors podria tenir. Després penso en la meva, de vida, i en els meus maldecaps i problemes, en les meves pors.
He d'aprendre a viure, penso.

De sobte veig una taca blava surant en l'aire. Una morfo blava, una papallona. Tansols uns instants de vida lliures sobre un riu, uns dies intensos entre unes ales suaus i tranquiles, ballant... Dansant en la lleugeresa del vent que la sosté, que fa vibrar les fulles i que remou també una mica els meus cabells; el vent que amb el sol s'endú l'aigua de sobre la pell de l'home del gorg i li dibuixa el contorn del cos fent-lo sentir viu.

Ara puc saber que ell és aquí aprenent a viure. Que puc baixar riu avall amb lleugeresa. Que puc escoltar la sàvia veu de la muntanya i retenir-ne les paraules. Que entre els palmells de les mans puc sospesar l'existència. Que puc ballar amb ella.
Que puc recollir les meves coses i desfer el camí cap a casa.

Arribant a baix, m'emmirallo en els últims reflexes de riu.

Em reconec.

Ara puc, amb els cinc sentits plens de vida, escriure.

maria del mar

2005-09-05T21:29:00.000-05:00

Un dia Ella em va cridar i vaig anar al seu encontre com a resposta.
Desafiant-la, de cara al vent que duia missatges entre el salnitre, vaig esperar.

Sshhhh..... Només demanava silenci.

Vaig escoltar, llargament.

Hores més tard vaig destriar -d'entre el silenci i el rugit d'ones i escuma- tres mots.

Rebatejada vaig desfilar el camí que havia fet, recollint al meu pas les despulles de l'orgull i l'ira.

inventa una lluna que et poleixi l'àncora

2005-09-05T17:20:00.000-05:00

Mariner que mira el mar: inventa una lluna que et poleixi l'àncora.
No pots quedar-te aquí molt de temps. Allà fora t'esperen la lluna roja penjada de la volta celeste i l'alè del vent sempre mutant.
També t'hi espera la quietud com un balancí, surant sobre el mar com si les aigües gronxessin tota la gènesi evolutiva i constant: el teu passat.

Salpa. El port ja no et vol arrecerar. No suporta veure el teu rostre sempre imantat cap al sud. Sempre atent. Sempre malencònic de mar.
La terra ferma t'atrapa, com si es tractés d'una gàbia -feta de barrots de temps. Allà fora mai saps quin dia o any o mil.leni és (i tampoc importa). Allà només ets.
Ets animal, ets nàufrag, ets la pregunta encarnada d'un viatger a la deriva. Emmetzinat pel xiuxiueig de l'onatge, de nit i de dia.

A vegades t'emmiralles en el verd-blau del teu abisme i veus ombres i formes que passen, lentament hipnotitzant-te.

¿Encara no et creus que van ser les sirenes qui et van cantar a l'oïda...?

El somriure dels Càrpats

2005-09-03T15:18:00.000-05:00

Després d'una nit moguda, no sabia si explicar-li al somiat aquell somnni tan estrany; si explicar-li que havia somiat que li explicava -confessava-, en una situació semblant a la de llavors, que durant la nit passada l'havia somiat i que al preguntar-li el somiat "què has somiat?", la somiant li responia atabalada que no l'havia pogut somiar propiament perquè Ell no es deixava somiar.
I li va repetir: "és que no et deixes somiar!". I aquí s'acabava aquell somni fugisser.

Evidentment, un somni tan peculiar i suggerent alhora només li hauria explicat en somnis, perquè no sabia què en pensaria el somiat, del seu somni somiador. Si és que li hagués pogut explicar en algun idioma universal o per telepatia...
I és que la veritat és que el somni no era més que un motlle, i la veritat -la veritat verdadera- una plastelina una mica massa enganxosa com per fer-ne una obra d'art.
Com la seducció. Un art perillós a mig camí entre l'evidència i la imaginació, destinat a contempladors disposats a conmoure's. I potser deixar de ser contempladors.

*

Així que no li va explicar el somni, però tampoc va fer falta. Amb mirades conversadores, cada vegada que es veien avançaven fitxes d'un joc que van començar el mateix dia que ella va començar a treballar per ell. I els jocs laborals no tenen garantia.

-Parles català?

-Poc.

(però la seva mirada deia tant)

Alimentaven la partida amb les interpretacions que aniaven entre mirada i mirada, i entre les carícies casuals que van anar florint rere la barra d'aquell bar fosc. Ple d'ulls cansats i dobles vides.
Secret i evidència alhora, no havia passat ni un mes i ja es regalaven l'un a l'altre sobre la taula on la mestressa dinava cada dia. La dona d'ell, tibada i cridanera, i el seu futur fill (tot just una protuberància enorme al seu ventre esfèric).

Es feien l'amor amb tot i a tot, i no semblaven existir límits ni rellotges en aquelles arrambades passionals, descontrolades. Una espiral de dependència amb un declivi vertiginós. Una centrifugadora d'energies i sentiments.

*

Quan no es veien tots dos tenien dubtes sobre allò que només els pertanyia a ells, però que podia afectar a tants d'altres. Pero si mai havien pensat parlar-ne, les carícies i les mirades s'hi interposaven; a vegades el simple timbre de la veu es convertia en una abraçada salvadora.
Mai cap dubte es va precedir d'un altre dubte, i d'aquesta manera oblidaven qualsevol pretext pel qual haurien hagut de deixar córrer aquella història.
Si calia, tancaven abans només per salvar-se l'un a l'altre. I es salvaven dia rere dia de les vides tristes i monòtones, dels passats obscurs i lents; de la circumstància senzilla.
El secret de la salvació, el secret; la salvació del secret, el secret. Però ja ho diuen que els que estan enamorats sovint s'enceguen.
I els que no ho estan tenen els ulls ben oberts.

*

La millor amiga d'ell no va tardar en adonar-se que aquella noia de faccions serenes i pell bruna havia fet estralls a la seva vida.
Els clients habituals, sempre buscant el gest inadequat, també sospitaven.

La seva dona estava tenint un embaràs complicat i cada vegada passava menys pel negoci, i això sovint feia que perdessin la noció dels seus rols a la feina. Cada vegada menys atents, reservaven aquest protocol només quan hi eren familiars i amics. I aquelles hores es feien eternes.

Tancaven més d'hora però plegaven més tard, embolcallats per la por de ser descoberts; però alhora els abrigava l'emoció, l'alliberació, l'afecte. Tot es convertia en electricitat i tendresa tot i que, al sortir, el carrer seguís igual de fred i de fosc com sempre.

Tanmateix estaven pletòrics, i això es notava en l'ambient. Tothom sabia que alguna cosa havia canviat i alguns fins i tot li havien dit que se'l veia més jove.
I més feliç.
I és que ell vivia de la frescor que desprenia aquella noia dels Càrpats, tant jove, tant serena, tant plena de misteri. Com un cactus remot enmig de la muntanya erma i deserta, que rampinava tota la humitat i la convertia en esclats d'estrelles fúcsies.

*

De qualsevol gest quotidià en feien rituals secrets, mostres d'afecte subliminals quan l'ambient era massa perillós. Ordien una tela de complicitats amb cada cosa que tocaven, sense saber que seria la mateixa manta que taparia aquell lapse de les seves vides per deixar-la en la foscor.

I quan no es veien durant uns dies, prometien estar en contacte a través de l'aigua i del vent.
A ella, ell li deia "la noia que estima l'aigua". Ella li hauria volgut dir que ell era "el vent que acaricia els préssecs encara verds de la terrassa, amb petons de menta". Al no ensortir-se'n, li somreia.
I és que somreia sempre, en tot moment: somreia als clients, somreia a la dona, somreia a la panxa de la dona, i somreia a la sogra. Somreia a les plantes i somreia a les llimones, i a la taula on dinava la dona també.
I quan el somriure era tot només per l'altre somriure, ell es fonia i es moria de ganes de fer-la somriure encara més. A la terrassa, a la cuina, a l'intimitat del bar a les fosques.
I somreien a l'aigua i somreien al vent, i es deixaven amarar d'aquella vitalitat regeneradora.

*

Paraules, rumors, xafarderies, sentències.
La gent parlava massa. La felicitat d'altri és malsanament envejable.

El somriure s'esquerdava sobre les faccions suaus de la noia dels Càrpats. Les ombres crepitaven pels seus llavis de sucre i escanyaven les entranyes del ventre, allà on el melic lliga desesperadament amb un nus la felicitat.

Es va acabar la temporada d'estiu i ella va marxar avall pel Mediterrani. El nen no tardaria en néixer i no es volia embolicar encara més. Aquella panxa enorme li produïa enveja i nàusees, la pell tersa d'aquella esferota era com un cop de fuet a la seva ànima entregada. Quan veia aquell globus terraqui ambulant (al voltant del qual orbitava l'atenció de tot ésser viu a un quilòmetre de radi), sovint els ulls se li enterbolien d'una amargor fins llavors desconeguda.

*

Van fer un pacte: només l'aigua i només el vent. I mai més res més.

I mai més res més.

Només aquell petit feix de paraules mudes rere el somriure tremolós de la noia dels Càrpats. Mesclat amb el marro de l'últim cafè, xiclets mastegats i cendra pestilent, va anar a parar a les deixalles.

sols naixents al seu rostre

2005-08-27T19:19:00.000-05:00

Un matí em vaig perdre en el seu rostre.

Caminava entre els seus cabells rebels fins la clariana del seu front. Allà vivia la meva mirada jugant a lliurar-se al tobogan d'entre les seves celles, que dibuixaven dos arcs frondosos de misteri.

Ai, dessota! Aquells dos enormes bassals de llum...! Dos pous perfectes, cristal.lins i negres com l'atzabeja. Aquells ulls eren el mirall d'una nit oberta i eternament estrellada.

Unes passes enllà, dues orelles rodones i plenes de replecs suaus, sensuals com la pell íntima de les persones. Tot i l'aparent inmensitat, sabia del cert que aquells turons exquisits serien just de la mida de la meva boca.

El seu nas, ample i pronunciat, d'indi: una afirmació del seny al bell mig de l'univers del seu rostre.

I què més excitant que la conjuntura d'aquells llavis? Aquella corbatura cap endins del seu ser, de pell de seda per fora i roent i humida per dins.

Una escalfor i un frec ample a tota la meva pell em va despertar d'un estrany somni. Tanmateix, a l'obrir els ulls, vaig veure aquell mateix univers del seu rostre.
Però el que em va eriçar la pell i gronxar el cor amb tendresa va ser la llum... La llum d'aquell matí que va fer aparèixer, a l'horitzó de la seva cara, sols naixents que li encenien la pell. Sembraven de claror els solcs de les arrugues, de les expressions concorregudes.

De sobte vaig desitjar ser d'una vegada i per totes un astre, orbitar al seu voltant amb la gravetat d'unes lleis oblidades. Volia beure de la seva llum i després besar-li la pell; crear eclipsis i cobrir-lo de petons eteris, com nebuloses.
Vaig voler aturar el temps i recordar per sempre així el seu paisatge. Serè, quiet, tendre.

Encara dormia quan el diafragma va parpallejar, la bobina del rodet va girar per mi -en un espiral estelar; endins d'un forat negre-, va fer córrer la pel.lícula i el va deixar imprès en l'eternitat del cel.luloide.
Un 'clec' subtil, un preludi al seu despertar: mandrós, somrient, i la llum dels sols naixents al seu rostre.

tempesta al mangoster

2005-08-21T14:33:00.000-05:00

Un rugit d'aigua escandalosament demanant silenci: shhhhhhhh....

El sotabosc inundat amb la processó lenta del costellam orgànic de l'eterna regeneradora de vida: branquillons i fulles ofegant-se en canals d'un diluvi inaturable.

Les vaques impassibles, reflectint sobre el pèl curt i calent la llum en aquesta tarda negra: com monuments megalítics i eterns.

L'olor de terra humida i oberta a la fam de la fertilitat més excitant.

Caramulls de fruita esberlada; l'aroma dolça de la polpa groguenca, exquisida, que impregna la teva pell.

Milers de gotes acaricien el ventre llis de les fulles que dansen esverades. Vibren, lluents, amb el cataclisme irreversible d'aquesta màxima expressió de la natura: salvatge, imprevisible, plena.
Les gotes, després d'un aparent suïcidi, d'abandó a la gravetat, llisquen encara uns instants pel meu cos. Cicles d'aigua variables però constants que juguen a vestir-me i desvestir-me; a vestir i a desvestir el món.

Aquesta aigua ja m'ha vestit amb altres gotes de seda abans.

Sí: he estat aquí abans.

las torres de fuego

2005-08-14T19:09:00.000-05:00

(traducción de 'les torres de foc')

Y bien, ¿Cómo querían que no me enamorara de la Vida, si ella me enseñó la exuberancia de la locura y los secretos alquimistas de la imaginación?

Me agarró de la mano y me llevó entre campos de amapolas y manzanilla, cantándome canciones que embriagan y sonriéndome con una malicia seductora... Yo me sentaba en medio de las delicadas flores y jugaba al escondite con el tiempo; Ella me acariciaba la cara con una brisa suave y dulce, me despeinaba juguetona y me dejaba besos de canela en el pelo.

Ah, sádica gata de maullido amansador, ¿ cómo quieres que no desee tu paisaje?

Cae el vestido y caen las máscaras cuando me lleva a contemplar los límites físicos del mundo, ahí donde las aguas nos lamen las heridas y las nubes se deslizan sobre el vientre rosado del crepúsculo.

La desnudez de cada cosa, la belleza pura sin artificios. La crudeza, también.

A veces me hace llorar de ternura; a veces de dolor. Y casi siempre me tiene haciendo equilibrios sobre una línea delgada al final de la cual dice que habita la felicidad.

Ella me lo da todo: me desgarra a ambos lados con la plasticidad del tiempo. Pero es celosa de dar instrucciones y se divierte espiando cómo lo hacemos para no caer en el abismo.

Y yo la quiero. Quiero el vivir, vivir por vivir, así de anárquicamente. A sabiendas de que idolatrizo este sendero hacia la muerte, hacia el punto de partida. Quizás por esto a veces me da la sensación de que el tiempo da vueltas sobre sí mismo en un espiral de nostalgias, y que las telarañas del mañana ocultan el espejo que muestra la desintegración de nuestra existencia absurda.

Por eso a veces siento miedo y desconfianza por aquello desconocido; pero otras veces me entrego a la falacia.

Déjame volver a tocar tu paisaje.

Dibuja una parábola imposible en el tiempo y déjame jugar al jardín de la inocencia.

Un bucle infinito, donde las torres de fuego sean nubes gigantes bañadas de oro, carmín y púrpura; grandes castillos iluminados sitiados por bandadas de pájaros migratorios, que lleven mensajes de paz entre los picos relucientes y las alas irisadas.

Que las bombas sean estallidos de flores amarillas cayendo sobre las pieles de los hombres y el dolor una idea lejana en la memoria, como el mito de un orden de cosas ya olvidadas.

Pero si la curiosidad me empuja a alargar la mano para tocar los sueños, las torres de fuego penetran la piel y queman este nuestro idilio. Y entonces tu mano mutilada me arrastra escaleras arriba por los escalones grises de una Torre de Babel decrépita, y cuando más subimos más abarca la vista la extensión de la tragedia.

A veces soy el acróbata pretensioso que quiere hacer cosquillas a las estrellas, sin caer en la profundidad tenebrosa de una noche de tormenta.

les torres de foc

2005-08-13T20:08:00.000-05:00

I doncs, ¿com volíeu que no m'enamorés de la Vida, si ella em va ensenyar l'exuberància de la bogeria i els secrets alquimistes de l'imaginació?

Em va agafar de la mà i se'm va endur a través de camps de roselles i camamilla, cantant-me cançons que embriaguen i somrient-me amb una malícia seductora... Jo m'asseia enmig de l'esponjositat de les flors i jugava a fet i amagar amb el temps; Ella m'acariciava la cara amb una brisa suau i dolça, m'esbullava els cabells i m'hi deixava besos de canyella.

Ah, sàdica gata de miol amansador, com vols que no desitgi el teu paisatge?

Cau el vestit i cauen les màscares quan em porta a contemplar els límits físics del món, allà on les aigües ens llepen les ferides i els núvols llisquen sobre el ventre rosat d'un capvespre.
La nuesa de cada cosa, la bellesa pura sense artificis. La cruesa, també.

A vegades em fa plorar de tendresa; a vegades de dolor. I quasi sempre em fa fer equilibris sobre una línia prima al final de la qual diu que hi ha la felicitat.
Ella m'ho dóna tot: m'estira a dues bandes amb la plasticitat del temps. Però és gelosa de donar instruccions i es diverteix espiant com ens ho fem per no caure a l'abisme.

I jo l'estimo. Estimo viure, viure per viure, així d'anàrquicament. Sabent que idolatritzo aquest senderol cap a la mort, cap al punt de partida. Potser per això a vegades em dóna la sensació que el temps dóna voltes sobre sí mateix en un espiral de nostàlgies, i que les teranyines del demà oculten el mirall que mostra la desintegració de la nostra existència absurda.
Per això a vegades sento por i desconfiança per allò desconegut; però d'altres vegades m'entrego a la fal.làcia.

Deixa'm tornar a tocar el teu paisatge.
Dibuixa una paràbola impossible en el temps i deixa'm jugar al jardí de l'innocència.
Un bucle infinit, on les torres de foc siguin núvols gegants banyats d'or, carmí i porpra; grans castells il.luminats assetjats per estols d'ocells migratoris, que duguin missatges de pau entre els becs lluents i les ales irisades.
Que les bombes siguin esclats de flors grogues caient sobre les pells dels homes i el dolor una idea llunyana en la memòria, com un mite d'un ordre de coses ja oblidades.

Però si la curiositat m'empeny a allargar la mà per tocar els somnis, les torres de foc penetren la pell i cremen aquest nostre idil.li. I llavors la teva mà mutilada m'estira escales amunt pels graons grisos d'una Torre de Babel decrèpita i quan més m'enlairo més abasta la vista l'extensió de la tragèdia.

A vegades sóc l'acròbata pretensiós que vol fer pessigolles a les estrelles, sense caure en la profunditat tenebrosa de la nit.

La Cel.lula. Pròleg.

2005-08-11T22:12:00.000-05:00

El fred gèlid de l'existència
que esquerda els ossos de misteri,
que s'escola dins l'ànima
i crema les entranyes.

Aquelles grapes rasposes
amb ungles de mareig
que t'escanyen en la foscor
del temor de les nits més fredes.

Ah, trist primat,
cèl.lula mal mutada,
estàs arribant al cim de l'abisme
(i la devallada és dura).

Ese despertar... (traducción de 'tot allò nostre')

2005-08-09T20:05:00.000-05:00

ese silencio, Alberto.

Con la mejilla amoldada sobre tu hombro caliente y suave -el cuerpo aún adormecido, perezosa, despeinada-, te espío.

Te huelo en mis manos.

Escucho el respirar tranquilo.

Saboreo los surcos de tu piel.

Te siento sobre mi cuerpo (contra tu cuerpo).

Te espío.

Arraigo en ti como la enredadera que con los dedos tantea los caminos de la ternura; y te susurro entre los nudos de nuestros cuerpos todo aquello que nunca sabré decirte. Y sonríes, a veces, mientras duermes; y me asusto. Pero escondo la cara en tu cuello caliente hasta que la dulzura de tu perfume me abraza.

A veces me giro de espaldas para evitar la tentación de tocarte.

Lo acabas haciendo tú, cuando te despiertas, y el silencio de la pared me arranca sonrisas. Acaríciame así para siempre...

Y sigue callando, la pared, cuando me tomas firmemente por la cintura y me embistes. Con aquel fuego.

Y estallo en gritos

y la piel se contrae

y los ojos se evaden;

Y se dilatan los pulmones

con sabor a deseo.

Estallo yo, estallas tú. Y estalla el día, detrás del vidrio, que con risas hace artificios de luces sobre la pared que nos observaba.

Exhaustos, sudados, nos besamos en este extenuante buendía. Y aquella última mirada, diáfana, envuelta en silencio, es el epílogo de todo aquello nuestro que nos decimos sin decir palabra.

tot allò nostre

2005-08-09T14:18:00.000-05:00

aquell silenci, Alberto.

Amb la galta amotllada a la teva espatlla calenta i suau -el cos encara adormit, els cabells esbullats-, t'espio.

T'oloro a les meves mans.
Escolto el respirar tranquil.
Et tasto entre els solcs de la pell.
Et sento sobre el meu cos (contra el teu cos).
T'espio.

Arrelo en tu com la planta enfiladissa que amb els dits tanteja els camins de la tendresa; i et xiuxiuejo entre els nusos dels nostres cossos tot allò que mai et sé dir. I somrius, a vegades, mentre dorms; i m'espanto. Però amago la cara al teu coll calent fins que la dolçor del teu perfum m'abraça.

A vegades em giro d'esquena per evitar la temptació de tocar-te.
Ho acabes fent tu, quan et despertes, i el silenci de la paret m'arrenca somriures.
Acaricia'm així per sempre.
I segueix callant, la paret, quan m'agafes fermament per la cintura i m'envesteixes.
Amb aquell foc.

I estallo en crits
i la pell es contrau
i els ulls s'esglaien;
I es dilaten els pulmons
amb gust de desig.

Estallo jo, estalles tu. I estalla el dia, rere el vidre, que amb rialles fa artificis de llums sobre la paret que ens sotjava.

Lassats, suats, ens besem en aquest extenuant bondia.

I aquella darrera mirada, diàfana, embolcallada de silenci, és l'epíleg de tot allò nostre que ens diem sense articular paraula.

quién lo diría

2005-08-08T18:59:00.000-05:00

Que la luz mutable de una candela
pueda describir el milagro
de tus expresiones tranquilas.

Que la paz de nuestras pieles
vibre con el susurro de nuestros secretos.
Que me enseñes a bailar
con el ritmo de tus palpitaciones:
y sea una balada interminable.

y se diluya la noche entre nuestras miradas de complicidad...

Que una ventana pueda esconder el secreto
de dos vidas impregnadas por la culpa;
(sacrilegio.... y también redención).

Que la candela aún quemaba
cuando me he vestido a la penumbra de la realidad

con las arrugas de la pasión pasada.

Que haya salido a la calle sin despertarte
y el sol me haya aturdido a golpes de abandono.

Que el bullicio de la ciudad
me haya dejado vacía
como vacíos se encuentran tus brazos
al abrazar el silencio.

...Y la helada soledad recorre toda la casa.

qui ho diria

2005-08-04T20:04:00.000-05:00

Que la llum volàtil d'una espelma
pugui descriure el miracle
de les teves expressions tranquiles.
Que la pau de les nostres pells
vibri amb el timbre del xiuxiueig dels nostres secrets.
Que m'ensenyis a ballar
amb el ritme de les teves palpitacions;
i sigui una balada interminable.

i que es desfaci la nit entre les nostres mirades de complicitat...

Que una finestra pugui amagar el secret
de dues vides impregnades per la culpa;
sacrilegi i redempció.

Que l'espelma encara cremava
quan m'he vestit a la penombra de la realitat
amb les arrugues de la passió passada.

Que hagi sortit sense despertar-te
i el sol m'hagi estabornit d'abandó.

i que el bullici de la ciutat
m'hagi deixat buida
com buits es troben els teus braços
a l'abraçar el silenci i la claror.

...la solitud recorre fredament tota la casa.

l'esguard de l'àngel

2005-07-29T18:14:00.000-05:00

Era de biaix. Em mirava amb l'últim racó de la profunditat d'aquells ulls quasi negres, no gaire grans, enmarcats en unes pestanyes més aviat llargues per ser masculines. Em mirava com si tingués un secret rere les retines i, a la vegada, el seu esguard era tan penetrant des de la seva llunyania freda, que semblava que em volgués robar algun secret a mi...

Aquella mirada curiosa que no havia vist mai encara, s'havia fixat en els meus ulls des d'una cara seriosa i d'aparença mig hostil. Els seus cabells negres eren molt curts. I aquell cap, clarobscur, de pell fosca argentada pel tall de meló lletós i il.luminat, el sostenia un cos lleuger però bell cobert per una tela negra i rebregada. Estava ajupit i repenjava els colzes sobre els genolls. Algunes puntes de la seva túnica, esfilagarsades, semblaven arrelar sobre els peus descalços; d'altres, enfonsar-se en la petita peça d'aigua que s'havia format sobre la roca volcànica, còncava i amarada d'oceà afamat.

Mentre em mirava, passava les puntes dels dits estesos sobre l'aigua i en sortien petites espurnes de llum que ballaven sobre la superfície, besant la pell de les mans d'aquell desconegut.
No sentia por, ans el contrari. Aquella figura retallada en la nit pel bany de llum lunar m'inspirava pau.

Va apartar la mirada i la deixà reposar de nou sobre l'horitzó. Al cap d'uns segons va començar a alçar-se l'espectacle rere el camp de núvols en plena flor que s'estenia per tota la línia del mar; inflats com prenyats de tempesta eterna. Rere aquella foscor nervis de llampecs esquerdaven el cel. Semblava tal si un gat ferotge esgarrapés la volta celeste i deixés entrar entre les ferides la llum d'un sol llunyà.
Jo estava tremolant de l'emoció, asseguda sobre la carcassa d'un -alguna vegada- arbre. A l'altre meu costat un rierol que baixava de les entranyes de la muntanya moria, lliscant sobre una sorra compacta i plagada de pedretes. Em va semblar que cantava una melodia coneguda.
De les aigües corredisses i relliscoses, fredes, en van començar a baixar flors de l'arbre de jacaranda. En baixaven tantes que formaren un petit remolí violaci a l'arribar a l'estretor de l'últim gorg. A aquesta altura la geografia les conduïa a ordenar-se en linies irregulars i desfilar per l'últim tram sostingut per terra ferma per acabar, finalment, lliurades a la deriva de la gran mare mar.

Quan em vaig tornar a girar per buscar la mirada d'aquella criatura, em vaig trobar amb les seves cames. Estava dret, darrere meu, i quan vaig fer per aixecar-me em va posar una mà sobre l'espatlla aturant-me. Era una mà molt calenta però alhora com de gas. Es va ajupir ell, al meu costat. Tot el que em va dir, fluixet i molt a prop de l'orella, no ho oblidaré mai.

- Quan sents que la mar et crida, vine. No et quedis atrapada entre els rius de formigó. Aquí ella sempre t'espera, perquè ets filla seva. A una filla sempre se l'espera.
Gaya, la teva àvia, et bressolarà sempre. Escolta els seus murmuris en la música suau de les branques dels arbres gronxant la nit; en el frec de les falgueres i el sotabosc espès; passejant-se pels delicats fils d'una teranyina, com una gota de rosada.
Elles t'han ensenyat a respectar i amar els teus germans. Elles t'han donat el sentit de la justía però no només per defensar la teva espècie, tan antropocèntrica; elles t'han donat la justícia com a mesura de les coses. Tu saps que no existeixen dues forces majors que representin el Bé i el Mal. Saps que existeix una sola força, l'energia que ens fa viure a tots; i que sou vosaltres, des de l'ètica sotmesa a la mutació constant, qui li doneu valors mundans segons el vostre interès.
No perdis mai el sentit de la justícia. No perdis mai l'amor a la teva mare. L'amor a l'aprendre dia rere dia. L'amor a la vida.

Em va agafar la cara entre aquelles mans de llum. Em va besar. Sobre els llavis. Llargament.

Després sobre els pòmuls, els ulls, el front.

Vaig allargar els braços per rebre'l sobre la meva pell emocionada, però vaig abraçar aire.

les pedres de la memòria

2005-07-22T20:46:00.000-05:00

Còmplices de l'encant quotidià, de les rialles i els jocs, també de la fugida i la por, les pedres vibren.
Elles, plenes d'història, llepades per l'alè de mil matinades i dits de poeta, desgastades pel gris-hivern de vents gelats i tempestes...
Elles, pesades però dòcils, com el bressol del Temps s'eleven i ordenen amb l'harmonia de lleis mil.lenàries, amb angles, arestes i tangents i, a la fi, quan arriben a nosaltres en forma d'arquitectura, somriuen pacients i potser un xic tristes. Des del cor fosc i fred somriuen, erosionades pel passat i alhora plenes a vessar d'aquest mateix passat i el nou present del dia a dia.
Són tan velles ja, però segueixen demanant vent i llepades, aigua i carícies.

Així s'alça la vella casa any rere any amb la façana plena de miracles i les entranyes durant segles eixorques, acollint la visita curiosa dels nouvinguts i el retrobament afectuós dels amics. Vestida per l'ocasió amb petites flors de Sant Joan com estrelletes aborrallonades en cistelles sobre la pedra; amb taronges i llimones i albercocs inflats de colors de foc; espelmes com petits camins cap a illes de la memòria; i tu, vestit de blanc, recolzat a la columna de la galeria amb una copa de cava a la mà i els ulls esglaiats, perduts enllà dels pantans i les fogueres llunyanes, tu que no podies faltar en el cor d'aquest paisatge.

No em diguis el teu nom; ballem aquest jazz en aquesta nit estrellada.
M'omplen de nostàlgia les cançons lentes i l'allargar de les paraules que recorden aquells sentiments difícils d'oblidar, fins i tot en les nits més màgiques.
M'omplo els pulmons amb la fragància de la teva pell; quin mal reconèixer-te en el càlid baf d'una abraçada ballable... Tot i que potser et retrobaria sota la pell de qualsevol home o enganyaria el teu record amb invents d'alquímia. La irracionalitat pot ser tan generosa...
El mirall dels teus ulls m'espanta! És aquesta la cara que enamora i desenganya? Sempre mutant. Desfent l'abraçada em faig més petita i em reconforta la foscor: coixí distès d'ombres i silencis.

Passos accelerats sota la llarga tela i la cintura que t'enyora. La foscor dels cingles com un ultimàtum de la nit més curta. Una nit com tantes d'altres que sempre t'invoca, fantasma massa amic de la consciència. I, inconscient, sempre hi ets allà on et penso: com una imatge fixa, intangible, en tons grisacis i aigualits. Fred com el marbre.

La rugositat de les pedres. Velles, plenes d'història. Palpar-les amb la mà estesa sobre un record aspre i gris; llepades en blanc i negre, com un passat nostàlgic.
Fredes, velles, invocant des dels cors grisos aquells camins cap a la memòria; memòria distesa, fosca, inabastable.
Vibrant eternament sota l'alè fresc de les futures matinades i les goles pregones i obscures dels cingles que et recorden.

las piedras

2005-07-18T20:05:00.000-05:00

Cómplices del encanto cotidiano,
de las risas y juegos,
también de la huida y el miedo,
las piedras vibran.
Ellas, llenas de historia,
lamidas por las lenguas de mil amaneceres
y dedos de poetas,
desgastadas por el gris-invierno
de aguaceros y vientos helados.
Ellas, pesadas pero dóciles,
como la cuna del Tiempo se elevan y ordenan
con la armonía de milenarias leyes,
con ángulos, aristas y tangentes y,
al fin, cuando llegan a nosotros
en forma de arquitectura,
sonrien pacientes
y quizás un poco tristes.
Desde el corazón oscuro y frío sonrien,
hinchadas de pasado.
Son ya tan viejas,
pero sin embargo siguen pidiendo
viento y lametones,
agua y caricias.

mentre cruixin les messes

2005-07-09T13:05:00.000-05:00

No és que hagués oblidat l’arada pesada estripant la terra seca en una tarda d’estiu; sé el soroll que fan els camps cansats quan s’esquerden sota l’esmolada fulla a la que s’emmiralla un sol penetrant. Em feia falta, això sí, viure-ho de nou per recordar-ho: els marges ja ennegrits pels pagesos cautelosos, el brogit d’un tractor pentinant els camps, el cistell amb pa, vi i formatge pels treballadors de les cosetxadores. Sota el drap de quadres blancs i blaus sé que el porró sua en la penombra del vímet, però que conservarà encara una estona més el vi en fresc pels assedegats homes ara plens de sol i de pols.

M’assec en un marge proper mirant els camps i procurant que les herbes aspres no m’esgarrinxin les cames, i deixo surar la vista enllà de les màquines on encara alguns camps daurats onegen suau amb la poca brisa que passa. El cel d’un blau intens amb nuvolets d’escuma seca sembla també un altre mar, esponjós i lleuger, emparant tots aquests mars de sequeres.
I al fons del paisatge, erguint-se enmig de la calitja, s’hi retalla el perfil del Cabrerès: com el cardiograma del temps més imprevisible amb dos grans altiplans. L’un, Aiats; l’altre, Cabrera, on se’m fa estrany recordar-m’hi fa només dos hiverns jugant amb la mica de neu que hi havia caigut just al cim i mirant avall cap a la Plana, immersa en la boira sempre espessa, enorme i compacta com una gran manta gelada.

Una bufetada d’aire calent em retorna a l’estiu del meu paisatge. M’adono que els treballadors ja s’han aturat per delir-se amb el seu tresor guardat sota claus de draps de cotó i cistells de vímet. M’aixeco lentament i desfaig el camí cap a casa, i quan sóc dalt del turó i a resguard del sol sota un saüquer frondós em giro; descamisats i suats ells es passen el porró i mengen alegres a l’ombra d’un fréixer, sense saber que els sotjo i que conjuro amb la mirada un record de brisa fresca que els glaçarà les pells brunes i suades. Ni sabran tampoc que mentre cruixin les messes i el tractor murmuri contes de blat i ordi, de gallarets que esclaten sobre l’or dels camps i saüquers que emmetzinen la mirada del qui s’ho mira, jo desfaré el camí volant sobre aquestes terres com una alosa. Que al meu cant hi niarà el xiuxiueig del gra, l’olor de la molsa oculta al peu de la paret seca i la carícia sota els peus dels terrossos de terra d’un camp estripat; que duré les ales impregnades de records i imatges i, el pit temps ha blanc, tacat de vi i roselles dolces.

No és que hagués oblidat l’arada pesada estripant la terra seca en una tarda d’estiu; sé el soroll que fan els camps cansats quan s’esquerden sota l’esmolada fulla a la que s’emmiralla un sol penetrant. Em farà falta, això sí, tornar algun dia per comprovar-ho.

cor de papallona, corriol de solitud.

2005-06-14T21:28:00.000-05:00

a Roger.

T'he fet tant de mal. I he tardat tant de temps en adonar-me'n.
Ara nomes voldria recolzar el cap sobre el teu pit nu, en silenci, i potser plorar. I en una contradiccio feta gest m'acariciaries el cap i em diries tranquila, i jo ploraria mes fort al saber que no m'odies; que no em pots odiar.
M'abraces fortament i les ales que tant m'han allunyat de tu es rebreguen i s'amaren de llagrimes amargues, de llagrimes sentides que supuren d'un cor trencat. Tant, tant de mal.

Els coralls han guardat la historia dels meus amors i avui els demano que segueixin vius per sempre. I que en mantinguin sempre els colors plens de llum, els matissos i tambe les ombres.
He estimat tant. He obert el cor i les cames tantes vegades esperant nomes la recompensa del somriure que se sap estimat. He estimat existencies sense ni tansols tocar-les, sabent-ne la fragilitat dels cors i els punyals dels meus actes. He estimat impulsivament i amb cautela, cegament i amb recança, amb correspondencia i sense, amb passio i fastic, amb bogeria i rao, sense barreres i amb cuirassa. I m'han estimat, tambe; a vegades amb tot i a vegades nomes amb paraula.

III

Fa tants d'anys que flotava lleugera en aquest ocea de sol i canyella i mentre les petxines i la sorra em feien pessigolles a l'oida, jo pensava en tu. I ens distanciaven tants anys i mapes, pero sabia que t'estimaria sempre perque era evident com les arrugues de l'aigua savia.
Al cap de poc mes d'un any, jeia als braços d'un altre, i despres entre les cames d'un tercer, i despres d'un quants cossos vaig estimar-me mes no estimar-te. Un 'no' infranquejable que t'esquinçaria el cor, al que ja mai podre tornar amb la rialla d'aquelles nits d'estiu al teu pati. Jo, petita i plena d'energia, amb un gran 'no' que frenaria els teus sentiments i els destrossaria; un 'no' que amb el pas del temps s'ha tornat llança i escut, i ara ets tu l'infranquejable.

He estat tant incoherent amb els homes. Pero l'amor mai m'ha estat fet a mida; em ve curt o em ve ample, llarg o inutil, o massa docil o massa boig. Mai he estimat amb calma despres de deixar d'estimar-te.
Recordo aquelles caricies disfressades d'amor rere la porta d'un cor fragil amb necessitat d'amar. I com una rafega de vent pot irrompre en una habitacio trencant les finestres translucides del sofriment. I com n'es de facil ser vent, a vegades; i no tant quan el desengany s'enfila per les heures fosques del cor i l'escanya amb tedi fred i somort.
Pero mai m'han fet tant de mal com el que t'he fet a tu. Em sembla que es aixo el que em tortura, el que fa que dugui la distancia als ulls per molt entregat que el meu cos es doni; que mai ho doni tot del tot si se'm dona tot per res, per por a perdre el que et vaig robar amb la crueltat de l'adolescencia mes crua (pero jo era tan petita i tu tenies el cor tan suau...).

Ja mai mes el pati sera el teu pati, sense la rialla de la meva innocencia i l'esquitxada herba tendra sota el meu cos; sense les escapades nocturnes a la bassa amb l'excusa de la calor, quan l'unic que volia era fer-te riure i que fessim l'amor amb les pells gelades i les entranyes ardents.
Ni ja mai mes estimare amb la seguretat del primer amor com mai mes pujare al teu turo de pins i senders rocosos amb l'esperança de sorprendre't amb la meva simple existencia, i passar innombrables tardes enfilant margarides i badabadocs i casant-nos en secret amb anells de jonc i mimbre.

Tambe se que mai mes podre arribar a fer tant de mal.

Pel corriol de la solitud la papallona se'n va lentament amb el pas petit, les ales baixes i descolorides, i la llagrima facil fluint cap al llavi tremolos. Les cames que s'han obert sobre les flors de tants homes flaquegen i sento cruixir ortigues als palmells de les mans que han donat tant.

Darrera la porta tanques els ulls i plores perque no em pots odiar. I jo busco al consol d'un mar llunya les petxines i les arrugues savies que sabien que mai podria deixar-te d'estimar.
Vull que em prenguin de nou en la seva abraçada tebia i em gronxin amb petons de sal i escuma. Que els coralls brillin i ho recordin tot, i guardin per sempre els colors vius d'aquell amor que una vegada va ser i mai tornara; que es sap en l'herba seca del teu pati i en la carcassa d'un corall que ha trobat l'ancora en una platja deserta: com secs i deserts es saben els nostres cors despres del desengany.

Mai mes tant.

el pallasso sorneguer

2005-06-09T17:55:00.000-05:00

L'educacio sentenciadora.

San Pedro, annexat per embusos severs a San Jose capital, es el bressol dels nous revolucionaris.

La Ciutat Universitaria Rodrigo Facio es el nucli cultural i seu de difusio de noticies d'avantguarda. Concurreguda a tothora pels joves estudiants cada vegada mes compromesos amb el futur del seu pais, la universitat es tambe una de les entitats que mes repressions per any rep per part de l'Estat (que proclama al seu torn governar un pais democratic, lliure i -sobretot- pacific), i una de les institucions publiques que mes afectada es veura pel Tractat de Lliure Comerç, que Bush posa sobre la taula de la pobresa amb paraules edulcorades.

La Universitat de Costa Rica ha estat fins ara la cinquena mes prestigiada universitat americana.
Actualment, els post-graus a la universitat publica ja costen el mateix que a les privades. Estudiants de recursos limitats es queden al llindar de la llicenciatura, mentre els fills de rics empresaris es treuen una carrera en la meitat de temps en una privada i es paguen despres un post-grau a la publica; en ultima instancia surten sense una bona base pero amb el segell de prestigi que compta.

La rotonda que uneix els carrers mes importants de San Pedro es diu Rotonda de la Hispanidad. Quan guanya la seleccio nacional de futbol es el punt de reunio pel rebombori etilic.

La plaça principal es diu Plaza JF Kennedy. En aquesta hi ha des de fa molts anys un bust del president K sobre una columna desafiadora que li eleva la mirada per sobre la dels llatinoamericans.
Fa uns mesos un estudiant rebel va pintar la cara del president de pallasso, amb esprais llampants. L'enorme i rodo nas vermell sobre el somriure triomfant de l'home, es certament gracios. I potser perque encara son llunyanyes les eleccions, ningu s'ha molestat en rentar-li la cara.
Al passar per la centrica plaça, es inevitable mirar-lo.
Els joves somriuen amb malicia i ganes de venjança als ulls, entenent que el seu futur per dret natural son terres venudes a les transnacionals.
Els grans recorden els capatassos decapitats a les bananeres; somriuen timidament i aparten rapidament la mirada, conscients de la llei del pendol que regeix al seu petit pais.
I els nens... ah! els nens! Els nens se'n fan un tip de riure.

Els nens encara no saben que aquell nas vermell i aquell somriure cinic son simbols dels seus futurs, ni que sera l'educacio qui dictara la sentencia:

mataran al pallasso o es riuran amb ell de la pobresa...?

pebre i orenga

2005-06-09T17:28:00.000-05:00

Estirant una aroma pots trobar el fil d'un record...
(i si et sents afalagat potser es que t'estimo...)

Ferum d'hormones a quarts de set:
despertar que acreix i eixampla,
que toca
i eriça.
Concep l'acte.

Pebre i orenga.

Reneixen en la penombra
els aromes de cossos humits
fregant-se suau
i sembla onejar de nou
l'espigol sobre les sines
i rugir el pebre roent
a l'entrecuix despert.

Orenga i pebre.

Retorna l'oreig d'orenga
entre palmeres i costes rocoses
destriant-se del viu safra
de terra endins
i es mescla tot amb xiles rabiosos
salats per la sal d'oceans i exilis.

Pebre
per tu
i orenga
per mi.

Per tu que reneixes en l'ombra
de cada cos que es vessa en mi
amb la fragancia de l'enyorada Mediterrania;
per mi, que cerco en l'alquimia d'olors d'altri
el record taciturn de tantes nits en tu.
Sobre la teva pell.
Sobre la meva pell.
D'aromes ara tan llunyanes al tacte.

Pebre i orenga.

Rastres d'aromes a quarts de vuit:
suor que espasma, decreix i minva;
que silencia
i plora.
Tanco els ulls.

Orenga
per tu

i per mi pebre.

escucha el tiempo

2005-06-02T20:25:00.000-05:00

la otra cara

Ixchel esta frente a ti, en esta lugubre noche, y aun en las mas oscuras lo estara... Tu creias que no pertenecias aqui porque eres rubia, pero Era te ha traido hasta esta tierra para que juegues y bailes en el frio del helado misterio...

Creia que ya no te veria! Que eras como el relampago del deseo y la ilusion que rasga el alma por la madrugada silenciosa... Pero llegaste con tu boca de fantasia, pintada con el apasionante color de la vida.

"Escucha el tiempo", gritaban las ancianas desde la montaña, "que el tiempo te escuche a ti". Y con cuanta fuerza gritaba el Tiempo "El Sol ha venido miles de años, durante miles de años vendra... pero un dia no volvera"; con cuanto espasmo escuchamos la garganta del devorador exhalando un "quien eras?" y un "Sigue tus sueños! Miles de años he venido... pero un dia no vendre."

Creia que ya no te veria! Y ahora murmuras con ojos picaros que te cuente un cuento... Pero tenia que llegar la Existencia con su arrogancia a decir "No sean tontos, no estaran aqui para siempre; son tansolo como una luciernaga futil frente al Sol...". Pero no seas una niña que rie y llora; escucha el arrullo burlon de Era diciendo "Ya, ya, cajita de musica, no llores mas... Te vas a poner bien..."
Mejor sera que escondas tu preciosa carita entre tus piernas y te duermas en el consuelo de Era. Pero no vaya a ser que pierdas el secreto del ave por la mañana!
Mejor sera que escuches la voz de Silosibina, vieja ancestral que gusta de cuchichear por las noches con otras viejas en la montaña... No sabias acaso que esta vieja se nos anda disfrazando? Unas veces viene descalza, o con botas blancas medio transparentes que rozan sus uñas amarillentas y sucias...; otras veces con sus pelos de vieja canosa y sus dientes ocres de masticar maiz para hacer chicha.... Pero siempre llega empapada de luz para tomarnos con su mano callosa y adormecernos con canticos.

Creia que ya no te veria! Y me has entrado por las narices antes que la brisa del mar, como una gata celosa... Pero, oh, mi dulce muñequita de musica! No ves acaso que la cuerda de las cajitas de musica no es eterna? Es posible entonces que nos apaguemos repentina y misteriosamente? Ah, mi bella cajita de musica...! Recuerdas el canto de la vieja Sibina...? "Toma los colores, mi enferma cajita: pinta una vida, dibuja una ilusion, juega en tu jardin gigante, diviertete como un niño, rie con el ante la luz, pierdete como el niño se pierde en la eterna rueda del devenir con la sola voluntad de su absurdo deseo.... Ya, ya, cajita de musica... no llores mas... te vas a poner bien! Colorea, colorea!!".

entre puertas y silencios

2005-06-02T19:52:00.000-05:00

una cara

Cuantos silencios caben entre mirada y mirada, entre las palabras que fluyen como arroyo alegre de tu boca?

Me engato en un sillon, alejandome del helado misterio que acaricia los dedos humedos y frios de la lluvia que golpea persistente las ventanas.
Y tu descubres de las manos de una bruixa de mar un pequeño mundo que te hace sonreir, habitado por un niño que nunca olvida sus preguntas. Y mientras me lees en voz alta, a menudo te detienes, sonries, me comentas alguna cosa a la que yo asiento con la cabeza y una sonrisa, releyendo esas pequeñas grandes verdades a traves de tu voz.

Con pereza y un poco de ternura te pido que me leas en la cama... Hoy en la tuya, ayer en la mia. Nunca de los dos.

Esto, construido al reves (verres), es lo que somos: dos puertas y dos vidas que, al cabo de muchas miradas, se confunden ahora en una sola cama y muchas vidas. Y juegos. Y literatura, mucha literatura.

Niños que habitan en un mundo pequeño lleno de verdades demasiado grandes.

Certezas que nacen de un tallo o boton tierno y se convierten en terribles baobabs que perforan la tierra y, si el mundo es pequeño (y lo es; y lo somos), pueden hacerla explotar.

Pero hoy no.
Hoy escucho la sonrisa de las palabras entre puertas y silencios, entre silencios y miradas,
Y me duerme tu voz con la sonrisa triste de la placida tarde de letras que, como finas gotas de lluvia, lloran de la boca al corazon, humedeciendolo.

El bressol d'Era: l'altra cara

2005-06-01T21:56:00.000-05:00

<>Desperta. Els somnis calids son efimers.
<>

Ixchel es davant teu, en aquesta llobrega nit, i encara en les mes fosques i pregones nits ho estara... Tu et pensaves que no pertanyies aqui perque ets de pell clara i cabells encesos, pero Era t’ha dut a aquestes terres perque juguis i ballis en el fred del misteri...

<>Em pensava que no et veuria! Que erets com el llamp del desig i la il.lusio que esgarrapa l’anima durant les matinades silencioses... Per vas arribar amb la teva boca de fantasia, pintada amb l’apassionant color de la vida. <>“Escolta el temps”, cridaven les ancianes des de la muntanya, “que el temps t’escolti a tu”. I amb quanta força bramava el Temps “El Sol ha vingut milers d’anys, durant mils d’anys vindra... pero un dia tot s’apaga”...! I amb quant neguit la gola del devorador exhalava a la nostra oida espantada “Qui erets?!” i “Segueix els teus somnis! Milers d’anys he vingut, pero un dia no vindre”...

Em pensava que no et veuria! I ara murmures amb ulls trapelles que t’expliqui un conte... Pero havia d’arribar l’Existencia amb la seva arrogancia a dir-nos “No sigueu ingenus, no sereu aqui per sempre; sou nomes una estela de llum de cuca davant l’astre que recull i exhala tota la llum!”. Pero no siguis una nena que riu i plora; escolta la dolça pero burleta veu de Pachamama dient “Descansa, caixeta de musica, no ploris mes... Et recuperaras...”, mentre la vella Era teixeix destins i mapes asseguda al costat del teu bressol i et xiuxiueja en veu baixa que qui busca troba...

Sera millor que amaguis la teva preciosa cara entre les cames i t’adormis en el trist consol d’Era; pero podries perdre el secret de l’au que ve de matinada!

Sera millor que escoltis la veu de Silosibina, vella ancestral a qui li agrada fer safreig de nits amb altres velles de la muntanya.... No sabies que aquesta vella savia se’ns presenta disfressada? A voltes ve descalça per no fer soroll entre les fulles seques, o amb fines i transparents botes de gata que esgarrapa per dins amb les ungles esgrogueides... D’altres vegades ve amb la llarga cabellera de vella canosa i les dents ocres de mastegar blat per fer ‘chicha’... Pero sempre, en la foscor, ve empapada de llum misteriosa per prendre’ns amb la seva ma freda i plagada de duricies, per adormir-nos amb cants i esperances...

<>Em pensava que no et veuria! I m’has entrat per les narius abans que la brisa del mar, com una gata gelosa... Pero, oh, dolça nina de sal i ona! Que potser no veus que la corda de les caixetes de musica no es eterna? Es possible, doncs, que ens apaguem repentina i misteriosament? Ah, bella caixeta de musica...! Recordes els cants de la vella Sibina?
<>

“Pren els colors, malaltissa caixeta: pinta una vida, dibuixa una il.lusio, juga al teu jardi gegant, diverteix-te com un nen; riu amb ell davant la llum, perde’t com es perd un nen en l’eterna roda de l’esdevenir amb l’unica voluntat del seu desig absurd... Descansa, caixeta de musica... no ploris mes... Et recuperaras...! Pinta, PINTA!”.

(i, amb els ulls, els llavis, i les mans tremules… Escric.)

El bressol d'Era: una cara

2005-06-01T15:37:00.000-05:00

Quants silencis caben entre mirada i mirada, entre les paraules que flueixen com un rierol alegre de la teva boca?

Em cargolo en una butaca, allunyant-me del gelat misteri que acaricien els dits humits i freds de la pluja que, persistent, bat els vidres.

I tu descobreixes de les mans d’una bruixa de mar de lluny un petit mon que et fa somriure, habitat per un nen que mai oblida les seves preguntes. I mentre em llegeixes en veu alta, sovint t’atures i somrius, em comentes alguna cosa a la que assenteixo amb un cop de cap i un somriure de complicitat, rellegint aquestes petites grans veritats a traves de la teva veu.

Amb mandra i un xic de tendresa et demano que em llegeixis al llit... Avui al teu; ahir al meu. Pero mai de tots dos.

Aixo, construit al reves, es el que som: dues portes i dues vides que, al cap de moltes mirades es confonen ara en un sol llit i moltes vides. I jocs i literatura; molta literatura.

Nens que neixen d’una tija o brot tendre i es converteixen en terribles baobabs que perforen la terra i, si el mon es petit (i ho es; i ho som), poden fer-lo explotar.

Pero avui no.

Avui soc una nena que escolta el somriure de les paraules entre portes i silenci, entre silencis i mirades.

I m’adorm la teva veu amb la placida i trista tarda de mots que, com fines gotes de pluja, ploren de la boca al cor, humitejant-lo.

Voldria no despertar dels somnis calids.

has vist volar la vida

2005-05-28T17:35:00.000-05:00

a l'Adam.

Has vist l'aufrany blanc
altra vegada solcant l'aire:
prement les urpes amb neguit
i afilant la vista sobre l'erma esplanada,
angoixat per l'estiu sec que s'acosta.

Has vist l'aufrany blanc
i t'has preguntat fins quan.

Has vist les mallarengues carboneres
eixint del niu en una tarda de primavera:
encara no sabien volar i assajaven
a petits salts, seguits pels pares atents
que els han dut als prats de Rajols.

Has vist les mallarengues carboneres
i t'has preguntat fins quan.

Has vist l'estol d'estornells
baixant cap als camps de La Plana,
el rossinyol amagat en l'anonimat de la nit,
les orenetes carregades d'histories africanes
i els falciots d'ull salvatge i el timid enganyapastors.

Has vist volar la vida sobre la teva terra
i has fet volar la vista sobre l'extensa Girona.
Has solcat l'aire que arriba als Pirineus eixuts
i t'has enmirallat les ales a un estancat Sau i Susqueda.

Has vist volar encara un xic de vida sobre la teva terra
i amb el cor encongit i els punys tancats contenint un crit d'impotencia
t'has preguntat si seguiras veient-ho;
i t'has preguntat fins quan.

amants de butxaca

2005-05-27T19:18:00.000-05:00

La metafisica es un cau de conill profund i llarg. En darrera instancia i al peu del cano, al front de l'univers, les preguntes barrinen i eixamplen l'infinit.

Tothom sap que fer-se una pregunta moltes vegades no comporta trobar-se una resposta. Les enciclopedies queden obsoletes i els savis mes savis s'encongeixen d'espatlles a l'arribar a preguntes fora de l'abast d'una rao que no ha viscut allo abans, d'una experiencia verge, d'uns ulls que no han vist lligats a una ment que no abarca l'absurditat.

Les aficions son boniques. Son petites evasions de concentracio i estimacio per una cosa concreta; es dedicar temps a una finalitat que pot ser absurda pero que ens enriqueix de maneres potser materials, pero a vegades tambe furguen i eixamplen el coneixement -el fons del cau del qual encara no hem trobat.
Col.leccionar monedes quan la pesseta ens deia adeu em va entretenir aproximadament dues setmanes i premsar flors per fer-ne composicions seques era bonic, pero m'entristia estar rodejada de natura morta. Ara penso en la Xisca i un dels seus ultims relats que vaig llegir, on ens acabava explicant que el que mes feliç la fa dins la quotidianitat es jugar a la sorra a la platja amb poca gent mentre el seu marit llegeix i, de tant en tant, la mira divertit.
Si, em sembla que perque una aficio em motivi ha de ser alguna cosa aixi: viva, espontanea, diferent. Perque, ah, si, tinc un gran defecte que se que molts compartireu, perque es sabut que a les animes dels poetes, narradors, pintors, escultors, filosofs i artistes en general, no hi ha lloc per la rutina. Almenys en la meva vida, tot allo que es repeteixi gaire sovint m'avorreix i em frustra si no es quelcom que signifiqui creacio i mutacio de les coses ja experimentades. Per que perdre el temps en viure coses viscudes, amb les desconegudes coses que no hem vist o tocat o sentit o llepat o olorat mai? Els plaers, petits i grans, son repetibles; els actes buits no.

De l'absurditat de l'existencia, de la necessitat d'evadir-se, del fenomen del 'hobby' que ens encasella i entreten, va neixer aquesta petita historia.

Pachamama em va batejar una vegada com a Sorata, a Bolivia, l'any 1995. Prenia te de coca en un poble petit amb baldoses al terra o nomes a l'hostal on m'estava; no ho recordo molt be. Recordo, pero, aquell gran pati interior amb arcades grans que rodejaven un jardi exhuberant. Era una petita contradiccio en un poble de pedra, cases i gent, rodejat d'exhuberant i vast bosc andi. Un paradis fresc i verd entre roca, dins un poble de roca envoltat de verd i fresc.
Un senderol de roques i mals de ronyons desafiat per un autobus de tercera o quarta ma, vellissim pero esforçat, reciclat de les mans d'escoles nord americanes i qui sap si tambe reciclada despres de passar primer per Centre America, abans d'endinsar-se al -mai millor dit- Tercer Mon, du fins a una clariana enmig dels boscos que rodegen els Andes. Recordo que hi havia un munt de gossos a Sorata, i que aquest nom va quedar impres en plecs de fulls confusos que de tant en tant trec dels calaixos de la memoria i reviso amb parsimonia.
Recordo, doncs, aquell te de coca. I aquell pati dramaticament verd. I que hi havia un munt de gossos. Se m'adormia la llengua mentre em mirava en el reflex de la cullereta que havia endolcit aquella beguda amarga. I passa que quan m'enmirallo, al ser una cosa que faig quotidianament, repeditament doncs, i que el meu aspecte no sol variar massa, els pensaments volen cap a altres llocs.
Preguntes. De les que no trobo respostes convincents. Metafisica. Un cercle estrany d'experiencies curioses que em va conduir a la primera vegada que trobaria una aficio que em complagues, i la primera i unica vegada que robaria alguna cosa fins ara.

Era freda, esvelta, una mica maltractada. El reflex que oferia era mig opac, mat i amb un parell de rallades incloses. I va anar a parar a la meva butxaca, i vaig sentir com Pachamama i jo ens picavem l'ullet en senyal de complicitat davant d'aquell acte fruit de l'absurditat del pensament i l'existencia.

Perque una aficio tingui sentit com a tal, s'ha de repetir d'alguna manera. I no volia aficionar-me a robar; mala inversio. Ni a col.leccionar, culleretes o el que fos: m'avorriria i es basaria una cosa massa material com perque Ella seguis sent-me complice i ens ho passessim be amb la nostra petita broma. Ni volia compartir-ho, o no massa; no em veia ensenyant a algu una cosa com a possessio si no era sortida de la meva ment, que es l'unica cosa que em sento propia. Pero, ah...! La segona cullereta que vaig tenir davant, petita i lleugera, de cafe, era preciosa. Volia dur-la tambe uns dies a la butxaca, estimar-la una mica sense enamorar-me'n, deixar-la anar.

Aquesta es la historia de com una noia que pregunta molt sense buscar respostes s'ha dedicat, sense anim de lucre, a transportar culleretes al llarg de tot el llarg del cau d'un conill que te les claus que calcen en les portes d'un cau infinit.
Es l'historia d'una broma entre un dubte absurd i una fabrica de surrealisme. De culleres que viatgen a altres bars i restaurants i cases, a vegades a altres continents i a boques que no entenen. Que en un descuit van a parar a la meva butxaca o bolso, s'hi estan uns dies i despres son canviades per d'altres de noves i desconegudes. Es l'historia de les idees que tambe viatgen, i dels ultratges sublims. D'amants de butxaca, esporadiques i efimeres.
Es pensar que algu, en algun moment i en qualsevol lloc, trobara a faltar en la seva quotidianitat una cullereta. No sera la fi del mon, sino un dubte que potser el seguira uns dies i despres sera canviat per un altre dubte. O una cullera nova que un solter solitari no sap com a acabat a la seva aiguera; o de l'intrusa que entre culleres seriades d'un restaurant exclusiu de culleretes exclusives, es trobi sola davant el mon.

Una petita broma que em fa somriure, que m'entreten i m'evadeix, que m'inspira histories (a vegades absurdes i surreals) reflectides en una superficie ovalada i sovint maltractada, mat, potser amb alguna rallada. I en un reflex no del tot clar, la veig i em veig: Pachamama i jo; jo i Pachamama.

T'has sentit mai cullereta...?

seda negra

2005-05-25T21:10:00.000-05:00

La volta celeste era una gran closca de tortuga fosca. Nomes les tenues insinuacions de llum de lluna en marcaven figures de geometria esponjosa i desgastada, alguna vegada -de dia- nuvols.
L'esfera blanca s'amagava pretenciosa abandonant-me a la sort de dues faroles llunyanes, a l'altra banda del petit bosquet que separava la platja del cami que porta de Montezuma a Paquera. Gairebe il.luminaven mes les petites cuques de llum que suraven en l'aire i lluien el seu petit espectacle movil, substituint als estels avui castigats per la negra nit.
Un petit tunel d'atmetllers tropicals du fins Piedra Colorada, la petita platja on pedres de colors amuntegades en columnes marquen l'epicentre d'un punt de concentracio d'energies que molts viatgers visiten. Una flor blanca i olorosa m'acompanyava, bes prensat en la boca perfumada. La desembocadura d'un riu fred separa la platja en dues parts, deixant les roques acolorides al canto de Playa Grande i a l'altra banda una petita platja amb un arbre inmens que la cobreix gairebe tota.
De nit no hi ha mai ningu. I menys si es una nit fosca, ja que queda lluny de Montezuma i el 97% de cobertura en servei electric es fa aqui poc perceptible. A mes, les mateixes histories de que es un punt d'energies positives existeixen a l'inversa, amb la creença de que de nits hi volten esperits malignes que aturmenten als visitants.

Aquella nit, doncs, estava sola. Hi havia, pero, tres llums a l'horitzo sobre la mar negra i sedosa, tranquila. Segurament tres 'pangas', barques de pesca en busca del sou. Tres llums cosien l'horitzo de negre liquid i negre airat, seda i coto. Els plecs intims de la seda negra es movien suaument amb l'oratge i sospiraven quan es trencaven en escuma blanca sobre la sorra fosca i humida. I apart d'aquestes remors, nomes silenci. S'hi respirava molta calma i m'excitava tambe un xic el fet de trobar-me sola i aillada, mig perduda en la nit.
Em vaig treure la roba i el ventet de tempesta em va eriçar la pell. L'entrecuix vibrava per la sorpresa de saber-se a l'aire lliure i els mugrons buscaven la lluna que encara es resistia a banyar-me.
Vaig enfonsar els peus en una sorra fina sota l'aigua del riu que corria amb pressa a ser salat, i vaig caminar-hi avall cap on s'entregava a la inmensitat de l'ocea. Just on moria el riu i començava el llençol de fina seda negra, el corrent feia un petit remoli d'aigua dolça i escuma que em convidava a jugar-hi. Vaig asseure-m'hi mirant al mar, les tres petites llunyanes llums clavades a les pupil.les que sucumbien al calfred que em recorria tota l'esquena. Notava com fluia cap als ronyons l'aigua freda baixant dels gorgs de mes amunt i em rodejava, per llavors barrejar-se amb l'aigua un pel mes calenta i salada que entrava i topava amb les meves natges i pubis, plens de petites gotetes dolces i salades, tremules sobre un cos obert al mar.
Vaig recolzar els braços enrere, ferms aguantant-me, i els pulmons dilatats s'omplien d'olor de mar i de nit mentre tirava el cap enrere i els cabells arrelaven en l'aigua fugissera, i agafava la flor mes fermament amb les dents per oblidar el fred que contradeia aquell acte. Amb els ulls mig oberts per retenir el plaer d'aquella humida caricia, buscava la lluna que els mugrons erectes acusaven per no estar il.luminant el nostre espectacle.

Unes onades un xic mes fortes em van esquitxar el ventre, els pits i els braços, i li vaig tornar la mirada desafiant a l'oratge ences mentre la lluna es feia una mica de lloc entre els nuvols grisos.
Sonava una melodia dolça i harmonica que baixava pel riu com conduit per les cuques de llum cap on em trobava. Venia amb una brisa suau i un fil de magnetisme que m'empenyia endavant i endarrere, cosa que feia que els cabells xops em fuetegessin l'esquena nua i l'aigua per davant i per darrere piques amb sorolls de gruta sobre les cuixes i les natges blanques. La musica entrava pels oides i els porus de la pell indistinctament, m'embolcallava en sons de grills i vent entre les fulles, de granotes i gripaus inflats com cantants d'opera, i veus greus per sota de veus agudes que es fonien finalment amb la remor del mar.
Aquest, creixent d'ones, semblava voler tot el protagonisme i agafava embranzida per estallar amb mes força. A voltes perdia les tres llumetes de l'horitzo i nomes veia com l'oratge ejaculava repetidament i amb força sobre la sorra humida i llisa, i venia tambe sobre el meu entrecuix impacient, deixant-hi el pessigolleig de les bombolles i el regalimeig d'aigues que es retiraven avergonyides. Pero tornaven...
Ara si, ara apareixia la lluna, com un ovul gegant i gelos de les marees, clamant una mica d'ordre en aquella platja tranquila. I jo queia enrere, abatuda sobre l'aigua gelada que corria i semblava que tambe reia, i la flor blanca que duia als llavis s'escapava amb un gemec i una rialla, corrent avall, embarcant-se en un llarg viatge de seda negra.
Quan vaig obrir els ulls, els nuvols fugien espantats per l'enrabiada lluna i s'entreveien les petites estrelles que xafarderes pampalluguejaven i es feien jocs de llum explicant-se secrets. Les cuques de llum les imitaven per sobre la meva mirada encara mig extasiada, dibuixant esteles de llum com petits fars efimers, i quan vaig aixecar el cap per veure marxar la flor blanca, semblava que les petites barques que cosien de llum l'horitzo aplaudien i celebraven aquella petita invocacio de magia...

Vaig marxar pel senderol d'arbres i sorra amb el cor tranquil, l'entrecuix ben fresc i la dolça melodia encara rodant pel cap, i estranyament la lluna va decidir acompanyar-me tot el cami de tornada, amb la mirada envejosa clavada per l'ull de llum.

Encara ara, quan surto al carrer de nit, un calfred em parteix el sexe i l'anima, i retornen imatges fugisseres d'aquella nit magica. Inevitablement miro amunt i la veig, orgullosa en la seva altura, coronada de llum, recitant conjurs i dolces i tetriques melodies... que les estrelles, al seu torn, li ballen, vestides tambe de seda negra.

cel trencat

2005-05-22T02:58:00.000-05:00

Cel de blaus i violetes
grisos palids i grisos durs
que ennegreix i s'esquerda
que s'opaca i que brama

esclata i vessa
rugeix i supura
raja brolla desborda
corre inunda amara
aclapara transtorna folla

El cel es trenca
i cau com plom fertil
ferint palmeres i sequeres
devastant gorgs selves i platges

canta i xiscla
plora i ensorra
arranca desflora ofega
s'escorre regalima xiula
tapa rodeja circumda

Cel trencat que no devalla
i es retroba en la sal del mar
que l'espera amb festeig d'ona i escuma
de nit que xoca contra roques erectes
i codols, troncs i fang que dansen
expulsats pels rius a l'aventura
d'una marea o d'una ma amiga
que els torni l'ancora perduda

Tanta passio i silenci
tanta pau en guerra climatica
tanta nit en una tempesta
tanta plenitud en respirar soledat
i empassar somnis de pluja
mentre crido sota el cel trencat
i em sento reviure

trenco desfloro m'ensorro
m'escorro regalimo i xisclo
m'abraço amaro mullo i ploro

i tot al seu extrem reneix en tot al seu fi.

sense ombra

2005-05-21T19:52:00.000-05:00

A la Montse, companya de viatges, paraules, projectes, encants i desencants pero sobretot encants; a en Marc, de radiant somriure i alegria sempre a flor de pell; a l'August, de cor suau i ulls diafans plens de mar; a Harold, divertit i dolç (bon viatge!); a Douglas, que te la clau del futur del dret ecologic; i a Benjamin, per la seva increible sensibilitat i espiritualitat paleses en idees d'un futur millor.
Per a vosaltres, perque coneixeu la magia de Cahuita (la de fa 5 anys, la d'ara i la que sempre tindra)...

Per aquella espelma, aquelles lectures, aquell brindis.
I tambe una mica per mi, que tenia els ulls humits i el cor una mica mes gran quan us he deixat enrere a Montezuma...

Ha estat increiblement bonic... Gracies per tot!

De seguida que el crepuscle s'apodera del poble de Cahuita, les flors d'Ylan-ylan es desperten i s'obren, i escampen el seu perfum dolç pels carrers i balcons. La gent surt de casa a prendre l'esperada fresca i les converses tranquiles i familiars afloren entre hamaques, balancins de bambu i cadires de tela.

Si voltes sense rumb per Cahuita algun vespre potser et trobis el boig de la ciutat, entre carrers sense asfaltar i cases cobertes de salitre.
La gent que hi viu va deixar el criteri del seny a Africa ja fa molt de temps, quan els van capturar i enviar amuntegats al Nou Mon sense drets, ni noms, ni passats als que tornar...

Walter divaga per les nits sense data ni cita, tranquil en l'etern pais de musica i fum, on la tristesa dels cors desterrats encara canta veus de llibertat ja utopica.
Si un vespre perfumat et trobes a Walter, diga-li que t'expliqui alguna historia. Els que han perdut la seva sempre tenen mes facilitat per assimilar i retenir les dels altres.
Es tocara la barba descuidada amb els dits llargs de pianista maltractat i potser girara els ulls vers el cel, com pensant-s'ho.
Ja fa un bon temps, en una de les nits de memoria o inventiva que jo li sol.licitava, Walter va mirar el sostre estrellat. La lluna era plena, i tal i com si l'astre li xiuxiues la historia a l'orella, Walter, posseit, va obrir la boca i va començar a narrar:

"Un dia va arribar al poble un home molt vell i molt cansat de viure. Caminava aixi com jo pels carrers, ignorat per la gent i la vida. Em sembla que no tenia ni ombra.
En un d'aquells moments en que et sents sol i trist, vaig intentar conversar-hi. Nomes volia una mica de companyia. Ell, pero, no em contestava. Nomes em mirava amb els ulls apagats i perduts en un seu mon interior.
Quan gairebe havia perdut la paciencia, va passar per alla Baz i, al veure'ns sense esma de viure, ens va convidar a unes cerveses. El vell no digue res, pero devia entendre-ho almenys perque ens va seguir.
Se la va beure d'una sola tirada, enfonsat en un sofa atrotinat que l'abraçava o l'engolia, mentre en Baz explicava que si s'aprovava el Tractat de Lliure Comerç ja podiem emborratxar-nos tots fins la mort, que si ja ara l'Estat passa de nosaltres, despres sera pitjor: 'els servirem de paper de vater i ho dic aixi per dir-ho finament... perque la veritat es que ja surem sobre merda', deia. Jo me l'escoltava pero sense tanta passio... ja saps que els homes de ciutat s'inquieten per la politica, pero aqui les coses van diferent...
El cas es que va callar de cop quan el vell es va aixecar de cop sense dir res i sorti per la porta.
Tant jo com Baz vam apropar-nos al llindar i el vam veure marxar a poc a poc, carrer avall cap al mar. Hauria jurat que no en tenia, d'ombra.

Estava a vint metres de la platja quan es va aturar i va alçar el cap buscant la lluna. Ella treia la panxa mig prenyada per darrere uns nuvols prims.
Ens vam quedar parats quan del marge de la seva dreta en va apareixer un gat taronja que feia uns miols tot curiosos, com angoixat, i se li assague al costat, sense deixar de miolar aquella estranya melodia i mirant tambe a la lluna.
Encara mes inesperadament, del marge esquerre en va apareixer un cranc inmens amb les pinces enlaire. Era enorme! Era tan gran que se'ns va tallar la respiracio..."

En aquest punt Walter va alentir el ritme de la narracio per dotar-la de certa intriga, esperant que m'impacientes amb les seves estrategiques pauses llargues...
I que va passar?!
Walter va continuar, amb veu mes greu i potser mes trista:

"El cranc, que de veritat era enorme -quasi mes que el gat i tot- es queda a l'altre costat del vell, tambe de cara a la lluna amb les pinces ben amunt, fent-les sonar: miooooouuuu... mioooooooooooooouuuu, clac-clac, clac-clac. I el vell, en silenci.
El vell va arrossegar un peu davant l'altre i aixi va anar avançant lentament per la sorra fins arribar al limit de l'ocea, on els peus se li estremien al contacte de l'aigua esponjada. Aquelles dues caixetes de musica el van seguir pero s'aturaren i es feren enrere al contacte de l'aigua.
Es van quedar a la platja, contemplant com l'home seguia caminant languidament mar endins, tot i que les onades l'empenyien enfora com avisant-lo de perills humits d'escuma.
S'havia cobert fins mig pit i no s'aturava, seguint el cami de la llet que la lluna vessava sobre el mar fosc.
El cranc va claquejar amb mes força i el gat va mantenir un miol prolongat i agut, mes sofert encara, mentre aquell vell seguia emborratxant-se de mar fins que les ones van firmar-li la dura i freda lapida d'ombra de lluna i ocea infinit.
Les dues caixetes de musica es van anar apagant fins que nomes se sentien les onades tristes, i llavors van marxar cadascun per la seva banda, sense acomiadar-se. Fi."

Quan Walter diu Fi al final de les seves histories es que no hi ha lloc per dubtes o preguntes. Es inutil intentar explotar la historia perque nomes et mira amb els ulls perduts i un lleuger somriure inclassificable, encara pres per alguna veta de suau demencia.
Vaig dirl-li Gracies, Walter, i vaig seguir el meu cami carrer avall. Vaig sentir, pero, com deia -mes per ell mateix que per mi-, amb veu si cap encara una mica mes greu i tambe encara un xic mes trista:

"Suposo que el vell no sabia que ella sempre li havia estat fidel... Si no avisa quan marxa es perque esta atrafagada arrossegant marees cap a l'altra banda.... Es impossible atrapar-la..."

I les seguents paraules ja eren murmuris i sospirs indestriables.

Somric.
A Walter li faltava un bull, penso avui, com vaig pensar fa 5 anys enrere.
M'ha recordat la historia el perfum de les delicades flors d'Ylan-ylan, que s'han obert generoses al sentir els dits del crepuscle.
Somric amb plenitud mentre cau l'esfera de foc dins l'horitzo fosc del Pacific.

Potser li faltava un bull, penso. Pero de fet...
Si els Crancs son com gats i castanyoles... I si els Gats son caixes de musica angoixades... Potser si, penso: El Sol pot ser un vell. Un vell borratxo, perdudament enamorat de la Lluna; un vell sense ombra divagant pels carrers d'un poble tranquil.
Fi.

de lo bello

2005-05-16T18:56:00.000-05:00

son tan sublimes tus palabras
que asustan a mi imaginacion

se sonroja la lagrima que cae de lo bello.

espiral

2005-05-16T18:55:00.000-05:00

nuestro matrimonio
seria un espiral de surrealismo
que acabaria en la degeneracion.

ideas

2005-05-16T18:52:00.000-05:00

me poseen las ideas
y hasta que no eyaculan
por mi boca y por mis dedos
no me abandonan

Centinelas...!

Saber-te a casa

2005-05-14T14:57:00.000-05:00

per a Leslie Parris (1923 - 2005)

Has set el brot de saba
que rebenta la ponzella,
durant escassos segons;
i has set la papallona fragil
que li xuclava el cor obert,
durant uns dies.

Has set vorera trepitjada
i escupida, grisa i sense nom,
durant un mes;
i llagrima trista lliscant finestres
d'injusticia i d'impotencia,
durant mes d'un any.

Tambe has set qui encadena
els crits del vent a les ombres,
durant segles...
i qui converteix les tempestes d'estiu
en somnis de purpura:
enginy mil.lenari...

Has set feliç i tambe infeliç
pero tot t'ha estat efimer,
perque es on has deixat la petja profunda de l'amor
que ha arrelat l'infinit del teu somriure.

Has set el nostre avi, el nostre pare,
el germa i el tiet, l'amic i el conegut.
Has set carn de la nostra carn,
saba de la nostra saba,
durant tota una vida que ara t'es eterna:
ets al pistil de la ponzella,
ets a l'alada pols de papallona,
ets al ball pausat de l'herba dels camps;
ets per sempre mes al nostre paisatge.

I sabem que somrius
tranquil de saber-te a casa.

vindran les pluges

2005-05-13T19:01:00.000-05:00

-i amb elles, Quetzcoatl ple de llum-

Vindran les pluges
i regalimaran per entre els pits
de les muntanyes adormides.

Que no sents com brama el cel?

Vindran les pluges
i tindrem els pulmons
a vessar de terra humida.

Jo tambe canto amb el cel!

Vindran les pluges
i les plomes reneixeran
d'entre les cendres enterrades
(hem esperat tant...).

Vindran, i les collites vindran tambe plenes i sanes.

Volarem tots cap al sol,
i de les muntanyes coronades
de boires fines i aigues dolces
en vindra Quetzcoatl cobert de llum
amb l'arc de colors de cel i aigua per cua.

Somriuran els arbres de la selva frondosa
i ens picara l'ullet el follet al final de l'estela,
amb l'olla a vessar de somnis de sucre
que amagara un per un entre el sotabosc humit de maig.

Que vinguin! Que vinguin les pluges!
Que reguin l'arruga del somriure aspre
perque estalli en tempesta de rialles!

Ja venen, ja arriben les pluges.
I viatjarem tots, xops de vida...

(La calurosa espera no es mai prou llarga quan arriba el goig del somriure de l'aigua)

luto organico

2005-05-12T18:32:00.000-05:00

Me siento como esqueje desmembrado de la fuente biologica, mi futuro -ahora si- en manos del azar.

Luto organico: me apaga pensar que la sangre que corre por mis venas y gracias a la que estoy aqui, dejara de bombear al otro lado del Gran Azul.
Pensaba que no lloraria el dia que alguien a quien quiero muriera de viejo y sabio. He entendido la muerte y la he asimilado, y no hay ningun "pero, por que?" por el que llorar cuando uno entiende la efimeridad de los instantes de historia y vida, de antepasados y origenes. No, no es por eso que lloro. Me parece que es algo mucho mas organico: es sentir que muere un poco de mi pasado y un poco de mi presente, bako la cinica mirasa del tiempo.

Vuelvo a ser pequeña, me siento muy pequeña; desmembrada de la fuente de vida.

vull ser terra erma

2005-05-09T20:31:00.000-05:00

He set el brot de saba
que rebenta la ponzella,
durant escassos segons;
i he set la papallona fragil
que li xuclava el cor obert,
durant uns dies.

He set vorera trepitjada
i escupida, grisa i sense nom,
durant un mes;
i cadaver de tuixo en carretera,
primer podrit i despres sec,
durant mes d'un any.

Tambe he set qui encadena
els crits del vent a les ombres,
durant segles...
i qui converteix les tempestes d'estiu
en somnis de purpura:
enginy mil.lenari...

He set feliç i tambe infeliç
pero tot m'ha estat efimer.

Pero ara...
Ara nomes vull ser terra;
simple i modesta terra erma;
perque durant tot aquest temps
-que m'ha estirat a dues bandes-,
nomes m'he sentit perduda.

espejos turbios ( traduccio del catala )

2005-05-08T21:54:00.000-05:00

Dormias. O parecia que dormias.

Yo paseaba el reflejo de mi mano desconocida a lo largo de tu cuerpo negro: mano blanca y suave tras baños de espuma y sexo, y de perpetuarle tus labios en la palma, dibujandole tu recuerdo cuando exhausta me diste tregua. Me habias bañado, besado, lamido y penetrado a tu gusto; y yo venia aterrizando, llena de espasmos.

Quizas la blancura de las sabanas maltratadas y arrugadas bajo nuestros cuerpos desnudos se habia instalado en mi piel para recordarte siempre asi: criatura indefensa y dormida en mi mirada lasciva, mirada que me siembras y cultivas –y sacias de vez en cuando, cuando los deseos no saben ser solo proyectos imaginarios o caricias solitarias.

Tu dormias, y yo te tocaba mirandote, mirandome, mirandonos en el espejo. Mis dedos nacarados peinaban, lentos, las dudas de tu piel oscura: como palomas con tu nombre tatuado en las alas, peinando un cielo oscuro de tormenta.

Angel agotado en el infinito de espejos turbios, no me cansaba de mirarnos. Y descubria tras las hiedras de los dedos juguetones, marcas de deseo a aruñazos que te habia calado a fuego lento pocas horas antes, cuando tu me quemabas las entrañas ensalivadas con tu miembro ancho y duro. Sentada sobre tus caderas balanceadoras, lentas pero decididas en su trayecto, perdi la cuenta de las estrellas, y tu, sentado, consentias mis pezones erectos a lametones , y bajo mis pechos y al final de mi espalda la electricidad de tus manos inventaba lunas llenas.

No me cansaba de mirarnos en el espejo, y con el sexo aun latente sobre la piel, no podia privarme de acariciarte aunque, lejano y tibio, no me supieras mojada y entregada, deseandote de nuevo.

Flotando sobre ti a la deriva, estremeciendome al contacto y a los recuerdos, me miraba.

Te besaba los parpados, los lobulos de las orejas, el cuello y las manos; te olia el pelo, los labios llenos de mi sexo, tu miembro encogido y abatido.

Un cuerpo negro, dormido; un cuerpo blanco, excitado. Nos miraba.

Los espejos no parecian tener verguenza de exponerme reflejada y repetida fregando suavemente mi entrepierna humeda sobre tu pelvis absorta, devolviendo el blanco al blanco, palomas y hiedra al cuerpo de nacar, acariciandome los pechos y mirandote. Mirandonos.

Me mecia como antes me habias mecido, me tocaba como me habias tocado; te deseaba tanto... Y por la ventana se filtraba el preambulo de un nuevo dia...

Por fin los espejos turbios se empaparon de luz tenue, y me devolvieron mi mirada lasciva, chispeante. Me mostraban tu inconsciente erecto otra vez, que me llenaria una vez mas de ti. Lento y perezoso volvias, clavandome los ojos negros y brillantes, ensanchando tu sonrisa sincera y traviesa. Volvias y yo nos miraba, te veia crecer bajo el suplicante cuerpo bañado de madrugada, y se despertaba la aurora en mis labios pacientes. De cara a los espejos burlados por la sorpresa, fui bajando sobre tu miembro poco a poco, acompañando la lagrima que me bajaba por la mejilla iluminada: cristal de espejos turbios que sabian que la madrugada, siempre avanzandose, nos dejaria huir una vez mas.

miralls terbols

2005-05-08T19:48:00.000-05:00

Dormies. O semblava que dormies.
Jo passejava la meva ma desconeguda al llarg del teu cos negre: ma blanca i suau despres dels banys d'escuma i sexe, i de perpetuar-hi a les palmes els teus llavis, dibuixant-m'hi el teu record quan exhausta m'havies donat treva. M'havies banyat, besat, llepat i penetrat al teu gust; i jo tot just aterrava, plagada d'espasmes.
Potser la blancor dels llençols maltractats i rebregats sota els nostres cossos nus s'havia instal.lat a la meva pell per recordar-te sempre aixi: criatura indefensa i adormida sota la meva mirada lasciva, mirada que em sembraves i cultivaves, i saciaves de tant en tant, quan els desitjos no sabien saber-se nomes projectes imaginaris. Tu dormies, i jo et tocava miran-te, mirant-me; mirant-nos al mirall. Els meus dits nacrats pentinaven, lents, els dubtes de la teva pell fosca: com coloms amb el teu nom tatuat a les ales, pentinant un cel fosc de tempesta.

Angel esgotat en l'infinit de miralls terbols, no em cansava de mirar-nos. I descobria rere les heures dels dits juganers, marques de desig a esgarrapades que t'havia calat a foc lent feia unes hores, quan tu em cremaves les entranyes ensalivades amb el teu membre gruixut i dur. Asseguda sobre els teus mal.lucs gronxants, lents pero decidits en el trajecte, vaig perdre el compte de les estrelles, i tu, assegut, consenties els mugrons erectes amb llepades, i sota els pits i al final de l'esquena l'electricitat de les teves mans feia estralls.

No em cansava de mirar-nos al mirall, i amb el sexe latent sobre la pell encara, no em podia estar d'acariciar-te tot i que, llunya i tebi, no em sabessis molla i entregada, desitjant-te de nou.
Surant sobre teu a la deriva, estremint-me al contacte i als records, em mirava.
Et besava les parpelles, els lobuls de les orelles, el coll i les mans; t'olorava els cabells, els llavis plens del meu sexe, el teu membre encongit i abatut.
Un cos negre, adormit; un cos blanc, excitat. Ens mirava.

Els miralls no semblaven tenir vergonya d'exposar-me repetida fregant suaument el meu entrecuix humit sobre la teva pelvis absorta, retornant el blanc al blanc, coloms i heura al cos de nacar, agafant-me els pits i mirant-te. Mirant-nos.
Em gronxava com abans m'havies gronxat, em tocava com m'havies tocat; et desitjava tant... I per la finestra es filtrava el preambul d'un darrer dia...
Per fi els miralls terbols s'empapaven de la llum tenue, i em van retornar la mirada lasciva, espurnejant. Em mostraven el teu inconscient erecte altra vegada, que m'ompliria una vegada mes de tu. Lent i mandros retornaves, clavant-me els ulls negres i brillants, eixamplant el somriure sincer i trapella. Tornaves i jo ens mirava, et veia creixer sota el suplicant cos banyat de matinada, i es despertava l'aurora als meus llavis rabents. De cara als miralls burlats per la sorpresa, vaig baixar sobre el teu membre molt a poc a poc, acompanyant la llagrima que em baixava per la galta il.luminada: cristall de miralls terbols que sabien que la matinada, sempre avantçant-se, ens deixaria fugir una vegada mes.

serengeti mare

2005-05-06T17:56:00.000-05:00

Nit a la sabana:

Nuvols prenyats de llavor
sembren musica arreu.
En un llac de sons
cauen gotes de tambors i xilofons.

El xaman canta;
sons guturals a les cordes:
cor de granotes en zel.

El baobab balla argentat
sota l'astre ple de llum
(i fa ballar les branques).

Crits a la llunyania,
festeig i cants:
l'ofrena de sang a la vida.

Ocells de nit
sobrevolen l'espectacle
i el foc dels ulls del nouvingut
els il.lumina els ventres
blancs com la lluna,
a la que retornen
fidels de matinada.

Tot balla amb les estrelles
al ritme innat de l´herba
acariciada per vents
carregats d'historia.

...i tu ballaves tambe,
descalça en un bassal,
embruixada de nit i musica;
ballaves com una flama
amb el teu fill en braços,
eixoplugat pel teu rostre.

somriu l'apatia

2005-05-05T19:41:00.000-05:00

Sempre ens han empes a volar
en una llibertat empresonada:

Hem vist plorar les utopies,
abdicar les republiques,
alienar-se el marxisme,
oblidar les democracies...

Les violacions no aborten,
les obertures ens estanquen,
Deu ha perdut tro i esperança
i cada revolucio esquinça les ales...

La Il.luminacio s'apaga;
la victoria, nua, fracassa;
la veritat menteix, vil i estruncada
i la pau fa la guerra en l'agonia...

Com no hauriem de ser, doncs, la generacio de l'apatia?

no tinguis por

2005-05-01T19:21:00.000-05:00

no tinguis por
dels ulls sincers
que brillen promeses
de les mans obertes
que sempre esperen
dels llavis entregats
que sempre et busquen
de planejar viatges
i potser vides.

no tinguis por
dels dies grisos
a les pupil.les
de les ombres
entre els dits tensos
de la tremolor
de llavis tristos
de tornar
a les ciutats fosques

mira'm als ulls
no tinguis por
dona'm les mans
no tinguis por
deixa'm besar-te
no tinguis por
que afrontarem junts
la paradoxa.

naufrag (traduccio al catala)

2005-04-30T21:50:00.000-05:00

Per que, naufrag, t'amagaras quan arribi una nau a la teva illa?

Que has oblidat la veritat? O te'n recordes i per aixo en fuges?
Per que es repeteix la teva sorpresa, el teu odi, la teva ira, la teva fugida?

Quan en un peyasegat fas equilibris sobre una linia que saps no hauries de passar:
sents por al buit que se t'obre, o t'atrau el seu abisme?
Tens por de saber que no saps que sentiras al caure. I prefereixes el dubte. Perque t'encadena i t'allibera; perque et dona l'opcio de salvar-te.
I sempre et salves.

Per que, naufrag, t'amagaras quan apareixi una nau al teu horitzo?
Que sents davant l'abisme-ocea al que ja pertanys?

Prefereixes la teva veritat?
Que potser la teva llibertat t'encadena (i t'agrada?)?
Per quina corba del teu bucle et passeges?

Quan apareix una nau al teu ocea: la busques o te n'amagues?
Quan apareix una au al teu abisme: l'estimes o l'odies?

Qui traça la fina linia entre l'home lliure i el naufrag?
L'home lliure s'escapa de la voluntat dels altres per perseguir-se la seva y encadenar-s'hi; s'empresona sol.
El naufrag es expulsat cap a una llibertat obligada, rebutjat pel mon. Ja no pot desprendre's de la seva veritat. Li sembla que dubta, pero es la por qui traça les linies. Odia les ales, odia el rescat.

I quan aparegui la sempre anhelada nau, naufrag, que faras?
La nau per la que has sobreviscut i sobre la qual has imaginat el teu futur, la que busquen les arrugues dels teus ulls sobre l'horitzo hostil...

Quan aparegui aquesta nau, naufrag, t'amagaras.

...potser no vols repetir el dubte de la deriva.

naufrago

2005-04-30T18:48:00.000-05:00

Por que, naufrago, te esconderas cuando llegue una nave a tu isla?

A caso has olvidado la verdad; o te acuerdas y huyes de ella?
Por que se repite tu asombro, tu odio, tu ira, tu huida?

Cuando en una peña haces equilibrios sobre una linia que sabes no deberias traspasar:
sientes miedo al vacio o mas bien te atrae su abismo?
Lo que te asusta es el saber que no sabes que se siente al caer. Y prefieres la duda. Porque te encadena y alibera, porque te da la opcion a salvarte.
Y siempre te salvas.

Por que, naufrago, te esconderas cuando aparezca una nave en tu horizonte?
Que sientes delante del oceano-abismo al que ya perteneces?

Prefieres tu verdad?
A caso tu libertad te encadena a ella (y te gusta?)?
Por que parte de tu bucle paseas?

Cuando aparece la nave en tu oceano: la buscas o te escondes?
Cuando aparece el ave en tu abismo: lo amas o lo odias?

Quien traza la delgada linia entre el hombre libre y el naufrago?
El hombre libre se escapa de la voluntad de los otros para perseguir su propia voluntad y encadenarse a ella; se aprisiona solo.
El naufrago es expulsado hacia su libertad obligada, rechazado por el mundo. Ya no puede desprenderse de su realidad. Le parece que duda, pero es el miedo quien traza las linias. Odia las alas, odia el rescate.

Y cuando aparezca la nave siempre anhelada, naufrago, que haras?
La nave por la que has sobrevivido y sobre la que has construido tu futuro, la que buscan las arrugas de tus ojos sobre el horizonte hostil...

Cuando aparezca esa nave, naufrago, te esconderas.

...quizas no quieres repetir la duda de la deriva.

envidio

2005-04-29T19:15:00.000-05:00

Envidio tus dedos
acariciando el rocio
de una fria cerveza

Tus ojos
encandilados
por una ausente vela

tus piernas
cruzadas
alejandome de tu sexo ardiente

tus manos
y brazos fuertes
gesticulando en el aire
En el aire!!

Quiero que me tomes
y no me ames.
Solo rompeme
y castiga con placer
todos los pecados
en los que nos he soñado
perversos y mojados
alimentando mi nunca saciable existencia.

Tomame esta noche
todas las noches
destroza para siempre
el ansia de mi soledad.