Thursday, December 07, 2006

en recerca de l'ànima


“És tan tèrbola la meva ànima, que sols en ocasions en trec algo d’útil.”
(el noi del riu)

Enmig d’una habitació, hi ha una pila d’argila. Un artista es recolza contra un dels racons de l’estança; protegint-lo de la imantació de la matèria, però alhora limitant-lo a ser allà i no encara uns metres més enrere, en algun lloc segur que l’empari del repte creatiu.

Allà al centre, en una enorme pila, l’argila respira. El perfum que desprèn sedueix l’artista, que fa un parell de passes endavant, buscant l’equilibri. Palpa en la densitat de l’aire la temperatura i s’imagina acariciar aquella matèria, conduir-la a diferents formes, rebutjar-ne peces, acabar posant pedaços, reconduint., reacariciant la terra.
Hi ha alguna cosa viva que s’encén dins seu quan s’hi apropa; quan gairebé la toca, s’atura. Quasi la sent, però juga encara a preguntar-se si ella respondrà com voldria, o si tindrà giravolts inesperats que seran reptes pels dits que, ja ansiosos, frisen per moldejar-li capricis.
Tots dos cremen...

Davant la pira de matèria, l’artista foll es llança a l’escalada, buscant un cim empíric que l’apropi a l’ànima, que li embriagui l’ànima, que l’atrapi entre els braços i li escolti la respiració, la temperatura, la dolçor de l’alè; que li aixequi lentament les faldilles sentint com la pulsió li recorre el llarg de tota l’espinada. Dins la seva ànima per primera vegada; convertit en ànima dins del seu propi cos per primera vegada. Capaç d’expulsar enfora encenalls d’essència a través de les mans i la mirada.

Tots dos cremen... l’artista en el delit, la matèria en l’exaltació de la física i del desig.

I passen les hores.

Però el camí té descensos i descansos: l’artista es frustra, descarta, s’enfada; llavors canvia, retoca, hi torna.
L’argila es descompon en fracassos i reconstrueix en nous projectes, neta per fora, a vegades encara nuada per dintre, curulla de records.

Tanmateix les mans, quan maduren, acaben per reconciliar passats i presents en una sola estructura.
El tempteig acaba prenent forma; amb tranquil·litat la pira comença a formar-se de la deforma, i cada corba i cada incís s’expliquen per pura existència; són vius, són necessaris. I és escalfor. L’abraçada d’una matriu que descansa en forma de lluna, recolzada en la foscor de les entranyes calentes. S’instaura lentament la calma quan el cor encara els batega ràpid, però minva, acallant a poc a poc els rastres...
La descàrrega, l’onada de plaer, ara du al llom la pau d’una experiència reviscuda, que es gronxa en l’ abraçada de l’ànima, desprenent desig de vida, de continuïtat.

La pau batega a compàs de la nit que embolcalla les finestres.

Veig una habitació quasi buida. Al mig de l’estança, dorm un artista, i encara a tocar del seu somni, rau la seva ànima sota una tela d’argila fina: apunt per regalar-la a qui la pugui entendre.

2 Comments:

Anonymous night pantah said...

El gat pusleja a compas del tit que gateja els spokidokis.

4:11 PM  
Anonymous Anonymous said...

Tens un lloc web molt gran, content d'haver donat compte a través de Yahoo.

12:26 PM  

Post a Comment

<< Home