Thursday, December 07, 2006

en recerca de l'ànima


“És tan tèrbola la meva ànima, que sols en ocasions en trec algo d’útil.”
(el noi del riu)

Enmig d’una habitació, hi ha una pila d’argila. Un artista es recolza contra un dels racons de l’estança; protegint-lo de la imantació de la matèria, però alhora limitant-lo a ser allà i no encara uns metres més enrere, en algun lloc segur que l’empari del repte creatiu.

Allà al centre, en una enorme pila, l’argila respira. El perfum que desprèn sedueix l’artista, que fa un parell de passes endavant, buscant l’equilibri. Palpa en la densitat de l’aire la temperatura i s’imagina acariciar aquella matèria, conduir-la a diferents formes, rebutjar-ne peces, acabar posant pedaços, reconduint., reacariciant la terra.
Hi ha alguna cosa viva que s’encén dins seu quan s’hi apropa; quan gairebé la toca, s’atura. Quasi la sent, però juga encara a preguntar-se si ella respondrà com voldria, o si tindrà giravolts inesperats que seran reptes pels dits que, ja ansiosos, frisen per moldejar-li capricis.
Tots dos cremen...

Davant la pira de matèria, l’artista foll es llança a l’escalada, buscant un cim empíric que l’apropi a l’ànima, que li embriagui l’ànima, que l’atrapi entre els braços i li escolti la respiració, la temperatura, la dolçor de l’alè; que li aixequi lentament les faldilles sentint com la pulsió li recorre el llarg de tota l’espinada. Dins la seva ànima per primera vegada; convertit en ànima dins del seu propi cos per primera vegada. Capaç d’expulsar enfora encenalls d’essència a través de les mans i la mirada.

Tots dos cremen... l’artista en el delit, la matèria en l’exaltació de la física i del desig.

I passen les hores.

Però el camí té descensos i descansos: l’artista es frustra, descarta, s’enfada; llavors canvia, retoca, hi torna.
L’argila es descompon en fracassos i reconstrueix en nous projectes, neta per fora, a vegades encara nuada per dintre, curulla de records.

Tanmateix les mans, quan maduren, acaben per reconciliar passats i presents en una sola estructura.
El tempteig acaba prenent forma; amb tranquil·litat la pira comença a formar-se de la deforma, i cada corba i cada incís s’expliquen per pura existència; són vius, són necessaris. I és escalfor. L’abraçada d’una matriu que descansa en forma de lluna, recolzada en la foscor de les entranyes calentes. S’instaura lentament la calma quan el cor encara els batega ràpid, però minva, acallant a poc a poc els rastres...
La descàrrega, l’onada de plaer, ara du al llom la pau d’una experiència reviscuda, que es gronxa en l’ abraçada de l’ànima, desprenent desig de vida, de continuïtat.

La pau batega a compàs de la nit que embolcalla les finestres.

Veig una habitació quasi buida. Al mig de l’estança, dorm un artista, i encara a tocar del seu somni, rau la seva ànima sota una tela d’argila fina: apunt per regalar-la a qui la pugui entendre.

Monday, October 30, 2006

saber de tu.

Què és saber de tu si tu no vols saber de mi? Els destins són imprevisibles. Aventuro a tòrcer el futur del meu destí però aquest m'estira enrere i m'assenyala impetuós el meu jo i la meva circumstància.
Vull escriure però els meus dits es retracten de tot allò que vull dir. En resulta una història mal transmesa que ni tansols nosaltres podrem comprendre.
Sovint he pensat que no tenia dret a trobar-te a faltar i amagava els records de les teves coses enterrades encara més avall que la meva tomba. Hi ha tants secrets que no sabrem mai l’un de l’altre; però sabrem, l’un de l’altre, què en pensen els tercers que van d’una banda a l’altra.
Però ara la terra respira i jo també vull respirar, i deixaré que les emocions vinguin quan vulguin; els records floreixen sols als jardins dels cementiris. A ca la meva tomba, toca arrancar claus i deixar les tapes dels taüts obertes. Que entri l’aire!
He plorat a vegades, i què? També he tingut fantasies que m'han fet dubtar, i alguna recaiguda en la nostàlgia. Però deixo les portes obertes. Encara que saber de tu sigui tremolar tota jo al llindar d’aquestes portes.
Que pot empàtic seria un déu que no gaudís ballant! No m'agrada aquesta tensió estàtica que viu la humanitat. Vull pujar muntanyes sense catalogar-les i ser molt més aquí que allà i no allà mentre sóc aquí. Viure tranquil.la, com abans. Creient en les coses grans mentre ens passaven grans coses; recreant-nos en les nostres petiteses i en les nostres petites precioses eternes coses. Ser-hi allà, també, per afrontar la resta de paradoxes.
Però allà era llavors i ara és això. Saber de tu, ara més lluny que mai, és com despertar-se plorant i allargar els braços i trobar aire i taüts tancats que te'n priven; aire en el que no es pot respirar; aire que ofega.
Intento com un peix fora de context respirar per alguna via remota, però em colguen palades de terra i més terra i més terra; i llavors una humida i freda foscor.
Alguna vegada surto del meu amagatall però llavors m'envaeix una mica la tristesa: hi ha tantes fulles seques que han colgat el meu bosc...! Fulles i fulles i fulles caient del cel, coltxes de colors de tardor que anuncien l'hivern irreversible.
Saber de tu ara és recordar un paisatge glaçat i convidar-lo a jaure al meu costat; fer-li lloc al llit on tantes nits havia cremat part de l'amor que ara ens separa. Plorar, voler abraçar-te.
És esperar enmig d'aquest bosc el desglaç amb parsimònia mentre la bogeria es riu de nosaltres des del fons de les nostres butxaques.
Si tansols pogués bufar i espolsar els fantasmes...

Sunday, October 08, 2006

retratos













el mar cubría su pensamiento de azul, la sonrisa del cielo colgando de sus orejas... —mientras la tarde, lenta, nos hacía enmudecer.

En uno de esos silencios que nos llenaban la boca y el pensamiento, vi su mirada perdida entre las nubes que pintaban el crepúsculo. Entre sus manos bailaban los dados del azar. Y sonaban con una música misteriosa.


De su boca emanaba el misterio de la vida. Nos mirábamos y sabíamos cuando callar para escuchar el océano, que traía cada noche más dudas y preguntas.

Un día me pintó la boca de rojo y me pidió que coloreara la vida.

Tuesday, October 03, 2006

pells al sol

a la mama.
¿i no era pecat, digues, no era pecat que descobrissin la vida poques hores abans que la mort?
*
El cor gairebé sempre bategava al compàs de la foscor monòtona, de pudor apresa, dels crits intermitents i de l'absurditat del silenci.
*
Hi ha qui diu que quan es fa un silenci general, passa un àngel. Jo diria que per alguns, passa un dimoni en forma de pregunta.
però és tant sovint que la resposta s'amaga ràpida i avergonyida sota els llençols opacs de l'hipocresia...!
—Això és normal —diu el somriure falç.
—Què és normal? —xiuxiueja el dimoni.
Però deixem la filosofia de butxaca per qui té temps de païr-la. Hi ha qui dedica el seu temps lliure a sobreviure.
*
Havien nascut entre aquelles parets fosques i brutes, acostumades a aquelles mans impertinents i fortes que feien d'elles i els seus fills allò que volien.
Una xerrameca llunyana que ja no sentien de bon matí despertava la seva apagada consciència. Llavors la porta, la revisió, les mans. Els crits, el menjar. L'orinar-se al llit i defecar al llit i dormir allà mateix entre aquella pudor apresa, els crits intermitents, l'absurd silenci. El dimoni.
Ningú els havia explicar mai què era un dia; el transcurs de l'espai-temps era la foscor i la seqüència.
*
Molts pensarab que exagero, però hauran de vigilar de no deixar parlar obertament al dimoni:
—Podíem parlar de vida?
—Era just aquell transcurs de pors i mort?
Pocs es podran justificar. Els altres callaran. Alguns miraran cap una altra banda. Doncs avui jo parlo per les morts injustes, però sobretot per les vides injustes; per les morts-en-vides.
Per les pells sota el sol d'aquell dia en qupe veieren la vida durant uns moments completament nous i bells, just unes hores abans de desaparèixer per sempre per l'horitzó.
*
Aquell dia les vam veure. Apareixien i desapareixien per nosaltres per primera vegada. Naixien i morien de l'esglai de néixer en mort.
Eren velles. La seva funció reproductiva, la seva caiguda a l'abisme final del cicle després de donar llum a tantes vides, les conduïa paradoxalment a la vida; a l'inici just abans del final.
Llençades a l'oblit, havent nascut a l'oblit i havent parit tants centenars de vegades en l'oblit.
5 truges velles.
Els cossos pesats, els ventres bruts, les potes coixes. Però les orelles dretes i el coll alçat com mai, els ulls xopant-se de mils d'imatges, el nas arrufat a la brisa, les pells al sol.
Una flor esclatava a poques passes del tancat del costat de la granja de porcs. Volaven unes orenetes amb el xivarri dels matins als becs i a les ales. Les truges trepitjaven terra per primera vegada, veien llums i colors per primera vegada, veien el sol per primera vegada.
Passaven passejant homes i dones com els de les mans. Alguns passejaven gossos, d'altres nens, i alguns corrien contents. N'arribaven uns amb un animal de motor i rodes grosses.
Un núvol es cargolava graciós al paisatge que no podien deixar de mirar, i segurament els seus cors ja sangraven per dins preguntant-se per què no havien sentit tot allò abans.
Però enmig del silenci, abans que arribi la resposta i molt abans que passi un dimoni a preguntar-s'ho, les truges són degollades a l'escorxador.

Thursday, September 21, 2006

quan em llegies.

Comença la tardor.

Caben poques coses entre les últimes llums del dia. Potser els núvols ràpids i els ocells piocs ajocats als racons dels patis. Els gats miolant fluix i el temps allargant-se just per encaixar-hi la melancolia.
També hi cap aquell moment de solitud de tardes que convida a estirar-se sobre les lloses calentes, intentant copsar l'estiu que es desfà depressa.
La llum que minva ressalta la textura de les pàgines plenes de mots inconnexes. Borrosos. Els pensaments són lluny, lluny, volant més enllà de l'ara; sobre els caps dels estornells i sota la molsa de l'obaga.
L'ara, penso. L'ara no hi cap quan comença la tardor.
Miro el llibre, miro el cel. Noto com una formiga se m'enfila lentament per la cama.
L'ara no es pot desprendre d'un hivern inevitable que l'engolirà a glops de temps.
I l'hivern és un abans, com un imperi de nostàlgies, impossible de desprendre's de demàs que, per sort, poden somiar-se primaveres.



Fa estona que els meus dits orfes s'han cansat de seguir paraules inconnexes. Tanco el llibre i premo la cara contra l'herba verda, tant indiferent a l'herba groga que a vegades rau dins meu.
L'herba, els núvols, el cel. Tot és gairebé igual que sempre, menys tot el que ha canviat. Però tot el que ha canviat segueix, més o menys igual, arxivat en la memòria.


Tot l'allò que sobra si no vull recordar quan em llegies.

Friday, July 14, 2006

carta melancòlica a Qamar.

Es fa fosc, es fa fosc, es fa fosc.
Les cares enceses s’apaguen avergonyides sota llençols freds. Ratolins i musaranyes corren camps a través burlant-se d’una lluna tènue.
La nit respira.

Els nostres rostres intenten mirar més enllà de les muntanyes, on l’ull de llum s’ha enfonsat amb un silenci sepulcral.
Es consumeixen de tristesa les flors, corbant-se sobre les seves tiges, negant-se a la gravetat imantada de Qamar.
Fidels al sol, carregades de dol les criatures somiquen; i de dia dibuixen espirals al cel, amb els seus pètals i les seves plomes.




Fa estona que els cristalls de sol es retiraven d’entre les fulles a llepades lentes. Els ocells han emmudit veient crepitar les ombres, que s’han allargat des de les bases de totes les coses fins confondre’s amb la pròpia foscor. La penombra sura entre els camps de gira-sols. El dol s’amaga entre les seves expressions tristes; i vesteix de carbó. Or, i carbó.

Als camps, espirals daurats romanen immòbils al costat de les carreteres, com dòlmens efímers perduts en el temps. La palla seca i cansada s’estima ara, premsada en l’obaga de la seva intimitat, reclosa endins; melic de la terra.

Però a tots ens arriba la nit.
Fins i tot aquí, Qamar, on recollim els teus versos a grapats en plena matinada.

Es fa fosc, es fa fosc, es fa fosc. El cor batega encenent estels i evocant somnis.
El dol dels gira-sols s’estén com la mà oberta del seu palmell sobre la meva galta: irrevocable.

Friday, June 30, 2006

mons: 1, 2, 3. —La bèstia ferida—

“El primer cel és inventat (...)”,
Jaume Sisa (El setè cel)
Hi ha torrents que corren lliures i hi ha gorgs profunds. Hi ha arbres que volen tocar el cel, i d’altres que es conformen amb l’obaga. Hi ha coses que suren i n’hi ha que s’enfonsen en el més profund dels silencis.

Hi ha animals que quan moren criden, i n’hi ha que no. Però en els ulls d’un gran mamífer ferit no és difícil veure-hi la sensació d’empresonament i tristesa quan la mort s’anticipa al final de la vida i arriba rodejada de dolor. I si el patiment i la pena van per dins, poden ser encara més destructius.

L’animal ferit ha optat per l’escenari d’una agonia a l’ombra; a l’ombra d’un torrent de gorgs profunds. Està greument ferit, i si hi hagués una solució, seria com un dau de tres cares sacsejat per destins de qui sap quin estrany origen. La seva ferida és gran i ampla com l’escletxa irreversible d’un terratrèmol, i tot i així, en la mirada resignada de la bèstia encara hi rau un bri d’esperança de recuperar la vida; com un etern enamorat que no pot ni concebre ni entendre una negativa rotunda com la mort.
***

—No.
—Vaaaaa, només una estona...
—Que no tens deures per demà?
—No, avui hem anat d’excursió.
—Ah sí? I com ha anat?
—Bé, no era ben bé una excursió. Vull dir que no ens han deixat jugar ni aquestes coses. Hem fet la visita a l’institut amb els de l’escola, perquè si aprovem ja hi anem l’any que ve.
—I t’ha agradat?
—Està força bé. Tenen una sala d’ordinadors i un laboratori molt grans, i un lloc per xerrades i un edifici sencer per fer educació física. Ens han dit que quan hi anem estudiarem assignatures com filoso-fia i ten-no-lu-gia. Tu saps què són aquestes coses? Ens ho han explicat una mica per sobre, però sembla molt complicat...
—És tecnologia. I no és tan complicat si deixes de ser un mandrós i estudies una mica! La filosofia té a veure amb el pensar; amb reflexionar sobre les coses i tenir-ne opinions al respecte. I la tecnologia ens envolta per tots cantons! És el que fa que les coses siguin sempre més i més fàcils. Per exemple els engranatges i els xips i les càmeres digitals i els mòbils i les pantalles planes i els teus videojocs, i els ordinadors que tindreu a l’insti!
—I tooooootes les coses del món estan online i tenen xips que ho saben tot?
—No, germanet... Hi ha coses que no tenen un sistema intern que poguem controlar.
—Que saben què seré, jo, de gran?
—Això ja ho podries començar a pensar tu, que ets qui ho triarà...
—I, Montse... Saben què seré a la pròxima vida?
—Això t’ho puc dir fins i tot jo. Un somiatruites, seràs!
—Ah sí?
—No, Joel... Això ho ets ara.
—Doncs què?
—I jo què sé!! Hi ha coses que no es poden saber, i hi ha coses que són perquè sí! I ara estigues calladet una estona, eh?
—Però Montse, i si sóc una formiga perquèsíiii...?
—Joel, ara haig d’estudiar.
—I què estudies?
—Sobre ferides i curacions.
—I curaràs el nostre planeta? Diu el profe de naturals que a la capa d’oz...
—Joel! Vés a buscar el veí i jugueu una estona al simulador online... Que ja m’has distret prou de la feina i no estic per salvar planetes!
—Ara que em deixes jugar...?
*
Un dau de tres cares xoca i roda, cau i rebota, balla i s’estimba avall per les pedres d’un precipici seriós. Dos pec tres, un, tres, un, dos, dos clec tres pic un cloc Tres Dos Un. Una cara enlairada, mirant el cel, clarament ostenta un 1. Comença la partida.
*
—Com mola aquest joc... És com ser un jugador de futbol de veritat!
—És el World Cup, va sortir l’any passat. Però a mi ja em té avorrit... Em sembla que buscaré entre els videojocs vells a veure què trobo...
—Hm? — El nen del Segon Segona està distret. És una mica més en un camp de futbol virtual que no pas dins d’aquella habitació. Un noi s’aixeca i l’altre presencia just en aquells moments la sensació simulada d’un gol acabat de marcar amb el més elegant dels estils... El públic esclata d’alegria...Un orgasme precoç construït de personatges ficticis, que l’apropa a una felicitat d’orígens psicològicament complexos, envaeix els seus sentits —que l’absorbeixen com una esponja.
El Primer Món gira a deumilmilions de kwts per segon dins la ment d’un nen d’11 anys que ve del Segon Món; terra de ningú. La seva velocitat crea llum com les bombetes o les idees; una llum que transcendeix les fronteres del cervell i la raó. Els ulls li brillen. Projectada sobre un pla que podria ser real, d’un blau intens com de cel de veritat, oneja la bandera de la tolerància i la globalització, i l’únic que està prohibit és prohibir la imaginació. Les imaginacions o il.luminacions es poden guardar en xips sota la pell, patentats per sempre en nosaltres. Sobre nosaltres. Dins de nosaltres. En el format que desitgem. Tot té una etiqueta i tot és classificable, i per tant tot està bé. Pots inventar sensacions. Invocar-les. Copiar-les. Expropiar-les. Pots fer tot el que vulguis i, el que és el millor de tot, pots tenir, acumular i col.leccionar tantes coses com vulguis. Però no pots oblidar-te del manteniment. Tot té un preu i, malgrat la redundància, a les societats capitalistes el preu és molt més alt del que sembla.
Ara el gol li han fet a ell. Un jugador professional, de primera divisió, cau de genolls sobre la gespa perfecta d’un estadi de futbol il.luminat. Com un nen frustrat, les llàgrimes li rodolen per les galtes contretes per un rictus dramàtic, i sent el buit de la derrota lentament menjant-se’l per dins. Els bits brillants es reflexen en petits estalls de llum de les llàgrimes del nen del segon segona, a l’altra banda de la pantalla.
**
El fred del misteri és creuat per un vent violent que fa caure el dau una miqueta més avall. S’entrebanca amb unes arrels, però segueix caient avall entre les roques irregulars del precipici. Tres plac dos, tres, clic, un, dos, poc tres cac, Tres Dos. Dos. Una pantalla difícil.
**
Nord. Sud. Est. Oest. Nord, Sud, eEst, Oest.Hi ha un minúscul marge d’error al microxip del GPS d’un cotxe d’última generació, d’algú que té una vida mediocre per alguns i collonuda per d’altres. Xassis aerodinàmic, folre ergonòmic, fars de neó. Places per a un jugador, o fins a 4. Podria pertànyer a algú que tingui un retrat de família feliç sobre el moble de l’entrada de la casa de muntanya, i un nen i dos gossos de raça cuidant l’imperi. El petit error del GPS és el Segon Món, a cavall d’entre el Primer i el Tercer, coix, defectuós —per causes poc aparents però prou científiques—, rovellant-se de nostàlgia prematura.
No agafa del tot bé les corbes. És com el punt violent que ha tingut sempre la humanitat, o com el punt d’humanitat que ha de tenir enterrat dins qui dispara una arma (i ha de tancar els ulls). En tot cas, sempre present tot i sempre estar una mica fora de lloc respecte els nostres cànons de bellesa vital.
El Segon Món ha tastat la velocitat i l’adrenalina. L’han empresonat en un hedonisme creixent, premsat per la matèria i l’economia, mentre perd interès per la precarietat de la llibertat de la pobresa, i finalment deixa de preguntar-se si allò li agrada (a vegades sí!) o no li agrada (tant sovint que no!) la seva condició. S’afligeix perquè no té un estat propi al que aspirar (a part d’emmirallar-se en el Primer), sinó que lentament muta en el peu fent baixar el pedal de l’accelerador amb massa obstinació i frustracions: tot fet un nus... De sobte, en aquells últims segons de vida, semblaria una mica cruel que tantes aspiracions i males èpoques acabessin estimbant-se amb la vida per un precipici, en canvi d’arribar lenta però paulatinament a un estat-objectiu de felicitat. Però sembla que el conductor, el nen que experimenta amb la joguina nova, hagués confiat més i més en la precisió d’una marca i uns complements d’un xip envoltat de ferralla, en canvi de guiar-se per la seva pròpia intuïció.
Però d’aquesta manera, el GPS sabrà el punt exacte d’on va morir —bé, quasi — i la família tindrà una dada més per arxivar. O, amb una mica de sort, el conductor tindria temps de treure’s el mòbil de la butxaca plena de sang... i trucar. Però la versió 3.4 no dona l’opció.
—Ga-me-o-verrr!!!
—Ja has acabat el joc? Que és molt fàcil?
—És que m’he mort. No he calculat bé la corba.
—Ah. I fins on has arribat?
—Ui, a la setena o vuitena pantalla, però ara no estic entrenat...
—I què passa si no et mors? Fins on s’arriba?
—Sempre m’he acabat morint. No sé si s’arriba a algun lloc al final. Només sé que cada vegada la pantalla és més i més difícil, i les carreteres es van fent més complicades, i en algun moment acabo fallant.
—Doncs si jo em morís de veritat, a la pròxima vida m’agradaria ser un corredor de cotxes de formula 1.
—Doncs per si de cas surts formiga, ho pots provar en aquesta. Vols?
—Sí! — diu el nen del segon segona, excitat amb la proposta, havent oblidat ja del tot la tristesa profunda del final del joc anterior, quan un gol de l’enemic li havia foradat l’estómac.
L’animal ferit respira lenta i no gaire profundament per evitar en la mesura del possible el dolor, però la ferida és greu.El sospir d’un nen que s’acaba de despertar fa oscli.lar el dau de tres cares que havia quedat mal col.locat sobre una pedreta que ara s’acaba de desprendre. Cauen un tros, xoca altre cop: coc, dos, crac, un, pic, dos, tres, dos, crec... El darrer impacte és més suau i el dau deixa de caure avall per colpejar-se una mica els cantons contra el fons del precipici. Ha tocat fons. Un Tres alineat alça el cap per mirar el cel, que ja és distant entre les altíssimes parets de roca que el rodegen. Un blau que havia set intens i únic, ara és una petita franja pàlida que amb prou feines li fa brillar els ulls.
***

—Aquest altre joc és molt divertit: és de matar uns que es diuen capatasses pel mig d’unes plantacions de plàtans. La Bananera 2.0.
—El meu pare va ser capataz d’una bananera abans de que vinguéssim aquí.
—Ostres! I són dolents, els capataces?
—No tots... El que passa és que els altres els agafen mania perquè ser capataz és superior, no és tan cansat, i els amos no els putegen tant... Però a canvi tens l’odi dels companys de feina.
—I com va trobar la feina aquí?
—La germana de la meva mare, que fa anys que viu aquí, va convèncer a la meva d’intentar fer servir el correu electrònic... I la meva mare el revisava un cop a la setmana des del port, i van estar en contacte durant força temps, fins que el meu pare havia guanyat prous diners i la meva mare havia organitzat les coses per marxar.
—Que teníeu moltes ganes de veure món?
—...Suposo que més que res no volíem ser en el nostre.
***
Inexplicablement, un dau de tres cares que s’havia engendrat dins el teu cap, et recorda que les seves arestes són impossibles. De sobte no existeixen ni nombres i cares, i el poliedre imaginari es transforma en una sola esfera; un sol món. L’amalgama d’històries que l’habiten són parts del motor que la fan girar sobre un eix gravitatori, desplaçant-se maldestrament pel sòl polsós del fons de l’esquerda (frhum, frhum, pec, ffff, un, frhuum, frhum, clec, un...). El vent gelat del misteri pentina l’esfera, empenyant-la cap endins de la ferida de la terra, cap a una llum distesa que ningú sap què aguarda.
Tu, jo, i potser aquests personatges, hem somiat alguna vegada en aquest animal ferit que és La Terra, mentre alguna partícula de sort i destí se li enfonsa en l’esquerda de la carn adolorida. El que no sabem és què farà cada persona quan, dins aquest somni, pugui allargar el braç per acariciar la bèstia ferida.
De moment l’Un Sol Món rodola per l’escletxa cada vegada un xic més ràpid. Fent càlculs no massa complicats, deduïnt-ho per intuïció i experiència també, sabem que no falta gaire per perdre’l de vista.
Fan falta braços i mans que el vulguin bressolar...